El 6 de febrer sempre és un dia assenyalat. Hi ha qui fa balanç de l’any el 31 de desembre, hi ha qui va per cursos acadèmics, i jo aprofito el 6 per recuperar els últim 365 dies.
Qui dia passa, any empeny diuen. I sí han tornat a passar 365 que estem vivint amb la màxima intensitat. Al post anterior deia que ens tocaria “fer canvis materials aviat”. I segurament el canvi físic més important ha sigut deixar Igualada i aterrar a Torrelles de Foix.
A la intensitat familiar diària, hem afegit una mudança, un aprendre a viure en un poble nou, una escola nova, uns veïns nous... i a la vegada ens seguim aferrant a allò que teníem a ciutat. Ho visc com un “vols i dols”. Sabem que el canvi és positiu, però no tot és fantàstic.
Això sí, tens tres perles que ens fan caure la baba a tots. De forma inconscient em fixo molt en la part que ara anomenen STEAM (però que potser no calia posar-li nom). La Montsant, tot i que ella no ho sap, està aprenent què són els divisors (i divideix grills de mandarina o les mandonguilles del plat), a l’Irineu li encanta sumar dos nombres iguals (... agafa el cagalló i esmorza), i la Foix no para de dir paraules noves cada dia.
Avui m’he escapat, ho necessitava. He fet una visita exprés per poder reconnectar-me. 30 minuts de pau serena. Perquè el 6 de febrer també és un dia per tornar a tocar de peus a terra, acceptar la realitat i viure-la amb serenor
T’enyoro pare,
