I en canvi avui, necessito escriure.
Fa 18 anys que no hi ets, i no, el temps no tot ho cura.
Aquest estiu t’hem sentit molt a prop. La Montserrat i el Thomas han
tingut cura de cada petit detall perquè fossis present a la seva boda i a les
pregàries que vam poder compartir. Hi érem tots, fent el cor fort, tirant
endavant, però també plorant-te en silenci.
I com li vaig dir el 13 de juliol a la Montserrat: “Només tenies 14 anys quan ens va deixar el pare, i
avui, des del cel, tingues per segur que fa un somriure d’aquells que li fa
sortir el clotet de l’hermosura”. Ah, i pare, no pateixis, em vaig fixar en la
cella de la Montserrat quan va arribar a l’altar, i estava tot en ordre.
Avui la Montsant m’ha preguntat per què havia encès tres ciris verds per
a tu a Montserrat. Li he dit que era un de la mare, un de la Montserrat i un de
mi. I ella, amb aquells ulls plens de llum m’ha dit que a la propera n’hi posi
quatre!
Em dol tant que els teus nets no hagin pogut tenir-te al seu costat!
Però és curiós veure com saben de tu, com et porten a dins sense haver-te
conegut. A les Borges de tant quan veuen la canalla, m’arriba algun comentari
sobre un gest que fan qualsevol dels tres amb un “això era molt de l’Agustí!” i
a mi se m’omple el cor (i els ulls de les llàgrimes, perquè no dir-ho)
Perquè, com vaig dir aquell dia, demà farà 18 anys, quan et vam acomiadar,
“mentre parlem de tu, mentre t’expliquem i et recordem, no acabaràs de morir
mai”.
PD: Espero que hagis pogut fer una abraçada ben forta a l’àvia Antonieta. Ella mai va poder refer-se després de perdre’t. Cuida-la, si us plau.
