Petits grans projectes

Res és fàcil, i tot requereix un esforç. Dues frases ben tòpiques. Però… i lo bonic que és quan veus que algú ho dóna tot per aconseguir un objectiu? La il·lusió que es desprén rere d’un petit gran projecte es contagia quan qui t’ho explica hi està plenament implicat.

Poden ser projectes de vida, professionals o amateurs, però tots tenen en comú que al ser explicats creen una atmosfera màgica difícil d’explicar.

Aquesta vegada ho he sentit amb un projecte musical. Tres músics de tres països, Portugal, Galícia i Irlanda, Coimbra-Ferrol-Cork, units per aconseguir un repertori de música tradicional celta amb les influències de cada país.  Un concert entre amics, amb un públic entregat disposat a millorar encara més el projecte (puja el micro del violí, baixa els greus del Bouzouki…) i un resultat simplement encisador, gaudint de la música, ballant, escoltant, compartint, coneixent, rebent, donant…

No els vaig grabar, però aquí teniu un video de l’entrevista que els hi van fer fa poc a la radio

Al març tindrem el resultat en CD. Endavant Assembly Point Trio!

Petits grans descobriments

Quan estàs fora sempre estàs molt més obert i receptiu a tot. Pel que sigui, fa uns dies que estic molt més oberta a la part musical i això m’ha permès conèixer dos nous grups que actuaven per terres gallegues. El primer el quintet Riobó, uns musics amb molta energia que em va fascinar amb un repertori de melodies tradicionals gallegues amb una sonoritat molt tradicional i a la vegada molt fresc. Aquí hi ha un petit video on se’ls pot sentir en acústic.

I el segon va ser un concert que vaig descobrir encara per més casualitat. En un auditori municipal que no té ni pàgina web ni cap programació penjada a internet, actuaven Alsadair Frase i Natalie Hass, un duo escocès reconegut internacionalment i que va aconseguir fer-nos ballar un reel el mig del pati de butaques.

Al primer concert devíem ser una vintena de persones al públic i al segon potser setanta, però per sort, aquest tipus de música té cabuda a Galícia! I a uns preus molt assumibles! Seran concerts minoritaris, però gaudir-ne així encara té més encant.

Per petites que siguin les coses que ens agraden, si ens centrem en aconseguir-les les acabem trobant. I sortosament, això va més enllà de la música.

Més enllà del cant

Si busquem la definició de “goigs” trobarem que són unes  composicions poètiques cantades, generalment per lloar a la Mare de Déu o a un sant. Però per molts els goigs són alguna cosa més.

Els goigs tenen un paper més que important dins de la cultura catalana. Aquestes composicions són una mostra més de la unitat de la llengua i la primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és ja a la Crònica de Ramon Muntaner! El primer text conegut és el Goigs de Nostra dona que es conserva al Llibre Vermell de Montserrat (de finals del segle XIV)

Més enllà del fet històric, la importància dels goigs recau en la seva vigència. Són un emblema per una comunitat, i, per extensió, una emblema per un poble. En manca d’himnes municipals, els vil·latants s’identifiquen amb el goig a la mare de déu del seu poble igual que els catalans ens sentim proper el cant del Virolai.

En situacions emocionalment importants és quan el cant del goig ens fa aflorar sentiments inesperats. Per mantenir la tradició oral datada del segle XVII:

Soberana Emperadora

A qui tot lo mon venera

Siàu nostra Intercessora

O Verge de la Riera

Les campanes

La campana, que es troba ja en totes les civilitzacions antigues a partir de les de l'Orient Mitjà, ha estat utilitzada al llarg de la seva història per a senyals culturals, festius, de dol, de perill, de les hores, de convocatòria, etc.

El toc de campana és específic i ha creat un autèntic llenguatge. A les Borges es troben recollits 18 tocs! I això que només tenim dues campanes al campanar de l’església! Però trobo fascinant que només amb dues campanes puguem distingir entre el toc de difunts d’home, de dona, de nen, de nena, el toc d’oració, el d’anar a dinar, el d’anar a treballar, el de festa, el de Festa Major, el de missa a l’ermita...

I què passa quan per algunes circumstàncies les campanes no volen sonar? Han dit prou? S'han cregut el toc de difunts?

No!!! Per sort l’any 2002 es van transcriure aquests 18 tocs i amb la paciència de Nardo es van poder verificar els primers esborranys. Si ara s’han quedat mudes hi haurem de posar remei! Perquè els sentiments que hi ha al darrera són massa forts per estar-me quieta. Prefereixo quedar-me amb el toc de Festa! Tornem a començar!

Ball de Bot

Si fa uns dies parlava de les jotes de Tortosa, avui he pogut gaudir del Ball de Bot Mallorquí. És una de les poques danses on originàriament “la dona mana”, són unes danses on la balladora improvisa els punts i el ballador l’ha de seguir.

Tot i que s’estava perdent, sembla que el ball a la plaça està tornant, cada vegada es poden trobar més ballades populars (tant a Mallorca com al Principat) i es deixen per les exhibicions les coreografies més espectaculars amb el vestuari tradicional.

La combinació de boleros, jotes, fandangos mateixies i algun copeo  en les ballada popular són una bona excusa per moure el cos!  I em quedo amb les bulles que tanquen la festa. Una jota caracteritzada per la seva duració i on només balla una parella. A mesura que va sonant la cançó la resta de balladors es prenen la parella els uns als altres i al qui li han pres la parella ha de sortir del rollo.  Més que intentar-ho explicar, mireu-ho al vídeo! 

Qui diu que les danses tradicionals són aburrides?

Música Contemporània?

Em va arribar fa uns dies aquesta partitura amb un mail que deia: T'atreviries a tocar-ho amb l'acordió?

Si mireu detalladament les anotacions, veureu expressions de l'estil: "arranged by accident", "Saxes move downsatge"... era evident que era una broma que algú s'havia dedicat a fer en aquesta partitura.


El que ja em va deixar fora de lloc va ser quan em van passar el video de la interpretació!!!! No només algú s'havia dedicat a escriure-ho, sinó que per més xuleria algú havia acceptat d'interpretar-ho! Es pot anar seguint la partitura perquè apareixen comentaris al mig del video que son les "acotacions" que trobes a la partitura.... Mireu-ho a partir del minut 3:50


http://www.youtube.com/watch?v=sCgT94A7WgI
(el video no permet ser incerit, i ho he hagut de posar com una adreça)


Què, ens atrevim a muntar-ho?

High Note

La música dóna molt de sí, i els dibuixants també ho saben.  He descobert fa poc aquest video, i tot que té els seus anyets... el trobo fan`tastic.

No cal fer masses comentaris, el video ho diu tot

La jota

Molt sovint s’identifica la sardana com LA dansa nacional de Catalunya, però caldria fer-hi uns quants matisos. La dansa tradicional de les terres de l’Ebre ha estat (i és) la jota.

La gent de “la jota a la plaça” està fent una feina de recuperació molt important per tal d’aconseguir que a les places del sud de Catalunya es tornin a ballar aquestes danses. Divendres passat van venir al CAT i van animar a tothom a participar de les seves danses. Era fascinant veure com tres generacions de tortosins convivien en un mateix espai ballant. I quina festa que es va muntar! A més tothom s’hi podia unir fàcilment, les danses eren prou senzilles i la gresca estava assegurada.

No en tinc cap video, però buscant pel youtube n’he trobat un que tot i ser una demostració de danses (i no una ballada de plaça) ja serveix per fer-nos una idea del que podia ser el CAT divendres a la nit. Em quedo amb el bolero (minut 4:34 al video), perquè va aconseguir que tothom s’aixequés i es posés a intentar puntejar alguna cosa que s’assemblés als peus dels tortosins! Fantàstic!

Va de jotaaaaaaa!!!!!!!!!!!!

A Montserrat estan d'estrena

Avui a Montserrat és un dia especial. Aquesta tarda començarà a sonar el nou orgue de la basílica. La veritat és que tinc moltes ganes de sentir-lo i espero no tardar gaire en poder-lo conèixer una mica millor.

Cada vegada que tinc l’oportunitat de veure més o menys d’aprop com pren forma un instrument tan gran com aquest m’embadaleixo. Més de 4200 tubs, 12.5 metres d’alçada, més de 12 tones penjades d’una arcada, milers d’hores de treball... i després l’acaba fent sonar (normalment) una sola persona!

Em meravella que encara es puguin seguir construint instruments com aquest, un treball artesanal combinat amb el càlcul estructural que perdurarà molts anys en una església tan especial com la Montserratina.

Segur que els organistes benedictins en sabran treure el màxim partit, i els centenars de sons diferents que permet un orgue d’aquestes característiques ressonaran per les muntanyes serrades catalanes.

Quan el sol es pon

 

Molts dies, quan s’acaba la jornada laboral, necessitem fer una pausa en tot, trencar amb el que ha estat el dia i escoltar el nostre estat d’ànim. No parlo de res estrafolari, anar a córrer, nedar, cridar, anar al teatre, veure una pel·lícula... ens ajuden a descarregar la tensió.

Poder agafar un instruments i fer música, deixar anar les mans i que soni el que realment sentim és una experiència molt difícil d’explicar, però que ajudar a relaxar, que és en definitiva el que estem buscant.  La tonalitat, el ritme, l’harmonia, el tempo... deixen de ser anotacions d’una partitura per convertir-se en extensions dels nostres sentiments.

Avui, en la menor.