Per la satisfacció incòmoda (o per la comoditat insatisfactòria)

Sovint som polifacètics. No ens conformem en fer només una cosa, sinó que tenim la possibilitat de participar en un ampli ventall d’activitats. A més ens agraden, pot ser que les fem bé, que ens ho passem de primera, que ens hi sentim realitzats.... però hi ha un petit problema: l’any només té 365 dies, les setmanes 7 dies, i els dies 24 hores...

Tenim els dies plens, tot són activitats i no parem; però ve algú, ens proposen una altra cosa que ens grada, i seguim dient sí, sí a tot. I de sobte apareix una altra proposta que ens motiva i l’acceptem sense ni pensar. Diem sí convençuts que allò també ens omplirà, ho comencem i veiem que hi podem aportar quelcom, que tenim moltes idees per fer, en proposem, ens engresquem.... i si agafem perspectiva veiem que tenim més activitats però l’any segueix amb 365 dies, les setmanes amb 7 dies i els dies amb 24 hores (que ja estaven plens).

Si fem més coses i el temps segueix sent el mateix, vol dir que hem de canviar quelcom. Davant d’aquesta situació tenim dues opcions: o ens entreguem a una sola cosa amb una dedicació exclusiva (i la fem tot el bé que sabem), o participem en tot però d’una manera més discreta.

És a dir, o ens centrem i decidim què és allò realment important o juguem a tocar moltes tecles tot i que potser no ho fem amb tota la dedicació que voldríem. Les dues opcions són segurament igual de vàlides i potser depenen del caràcter de cadascú. El que no serveix (i a molts ens costa) és pretendre tocar totes les tecles i a la vegada fer-ho al màxim de bé que sabem. Si volem donar-ho tot en fer una cosa, dedicant-nos-hi al màxim, haurem de deixar de fer altres coses; i si no volem deixar de fer aquestes altres coses hem d’acceptar que la primera no la farem tan bé com haguéssim pogut.

La física és clara. L’esforç (σ) depèn tan de la magnitud de la força com de la superfície on s’aplica aquesta força. La nostra força és invariable (la força vital). En el nostre cas l’esforç depèn d’aquesta força i de la quantitats d’activitats: σ=F/S. Si augmenten les activitats (augmenta S) i la nostra força es manté constant, l’esforç que podem dedicar a cadascuna d’elles (cada activitat) serà més petit. És a dir la pressió d’estar a primera línia (la responsabilitat que hi assumim) ha de disminuir, no pot ser la mateixa. Si participem en més activitats hem de disminuir la participació per activitat, hem de saber posar límits. N’hauríem de ser conscients i estar-ne contents, però acaba passant que no ens acabem de sentir còmodes, perquè sabem que haguéssim pogut fer més (en detriment d’altres coses, clar)... i entrem en un cercle viciós.

Aprendre a trobar l’equilibri és part del joc de la vida. Viure amb questa satisfacció incòmoda o amb aquesta comoditat insatisfactòria, ¿és un estat permanent d’alguns caràcters o és simplement un camí cap a l’elecció d’unes prioritats?

De moment: Sí a tot, però fins aquí

Per la investigació

Avui és un dia especial per Catalunya. La Marató de TV3 demostra que som capaços d’unir-nos quan ens ho proposem. Per les notícies no és estrany veure com viatgen els fans d’un equip de futbol per seguir el seu equip, veure grans mobilitzacions de gent per a estar a primera fila en el concert del seu cantant preferit, o veure com es fan cues per aconseguir l’últim gadget que proposa apple... Però no. Avui Catalunya es mou per la investigació, per la investigació biomèdica, i per mi això sí que és notícia. Són quasi dos quarts d'una de la nit i aquest és el penúltim marcador de la marató:

És un clàssic dir que la marató desmenteix que els catalans siguem garrepes, però no crec que a aquestes alçades haguem de demostrar res. La marató és una festa transversal: Escoles, associacions, ajuntaments, famosos, persones individuals... tothom diu que sí a la trucada de la marató.

La capacitat d’organització dels catalans és gran: el mulla’t per l’esclerosi múltiple, el gran recapte, la marató de sang... en són alguns exemple. En totes aquestes iniciatives el voluntariat és bàsic. Però la marató té un punt afegit, la societat ens mobilitzem per una cosa tan estranya com és “la recerca”. Una paraula de la que molts polítics s’omplen la boca però en la que pocs hi acaben confiant. Sembla que hi ha un consens en què s’ha d’apostar per la recerca per poder sortir d’aquesta crisi, però a l’hora de la veritat els pressupostos no ho reflecteixen. I ho entenc. Qui accepta que es destinin més diners a la investigació quan s’està retallant per exemple en educació o sanitat? La recerca sembla que sigui una cosa allunyada del dia a dia de les persones, però això no sempre és així.

Us deixo un imatge d'un article que va sortir el passat 3 de desembre a la Voz de Galicia amb els últims avenços de l’ortesi que estem projectant (ja sabem que el que surt als titulars dels diaris i el que fem a les universitats a vegades costa que coincideixi...). 

La Luz porta més de 20 anys en cadira de rodes, va tenir un accident, pateix una lesió medul·lar i no té control sobre cap múscul de les seves cames. La seva cara quan veu que amb aquesta ortesi pot tornar a doblegar els genolls i caminar "normalment" no té preu. És evident que si m’he de quedar fins a altes hores de la matinada treballant pel projecte ho faré. Però per això hem de creure que la investigació i la recerca ens ajuda a tots: 

TRUQUEM A LA MARATÓ 905 11 50 50

o fes el teu donatiu aquí

6 de febrer de 2007, 6 de febrer de 2012

I ja són 5 anys.

Sí pare, avui fa 5 anys que ens vas deixar. I cinc ja són molts. Masses.

Estem acostumats a veure contínuament morts llunyanes (a les notícies, a les guerres...) i morts fictícies (a les sèries, a les pel·lícules, als llibres...), però això no ens serveix d’aprenentatge. Quan qui es mora és una persona propera se’ns creen tot un reguitzell d’emocions que ens sobrepassen i que no s’acaben el dia de l’enterrament. Sentiments que tornen a aflorar en dies assenyalats com ho és el 6 de febrer. El resultat: acabem callant.

Per això m’he decidit a tornar a escriure al bloc. Per evitar el gran silenci que es pot crear avui. Som uns quants els que tenim aquesta data al cap, però a la vegada som incapaços de parlar-ne, de trucar-nos per saber com ens sentim, d’expressar-nos mútuament el nostres suport. Callem, però tots sabem que necessitaríem parlar.

No et plorem només perquè siguem egoistes. Plorem perquè ens consta d’entendre la situació, perquè ens volem revelar contra el que estem vivint, perquè simplement el que va passar fa cinc anys no ens agrada i ho vivim amb impotència sabent que nosaltres no ho podem canviar.

L'any passat et donava les gràcies. Avui, que molts et tindrem encara més present, dóna’ns força per acceptar que la teva mort també és part del modelatge de la nostra vida, dóna’ns força perquè aprenguem a escoltar el que ens han de dir aquests sentiments que ens superen, i dóna’ns força perquè tot plegat no sigui, simplement, un procés de resignació.

Per a la il·lusió

Quan veiem algú proper a nosaltres molt més energètic, positiu i alegre del que està normalment, es pot caure en el fàcil parany de pensar que té un comportament més tirant al d’un infant que no pas el que li “tocaria”. Però només que ens hi parem a pensar un moment, ens n’adonem que aquella persona vol compartir amb nosaltres l’alegria del que està vivint.

Quan aquests sentiments són fruit d’haver pres una decisió i tirar endavant, hem de saber veure el pas de gegant que per aquesta persona comporta.

Els dies previs a l’acte que materialitzarà el canvi són dies on les emocions ens sobrepassen, on anem més per inèrcies que per raonaments,  dies on volem controlar qualsevol detall, on els preparatius ja ens emocionen...

Nervis, noves sensacions, molta il·lusió, inici d’una nova etapa... Cadascú ho experimentem de manera diferent però és un plaer veure que algú al teu costat està ple d’alegria perquè creu fermament en allò que està a punt de començar.

Gràcies Marona!!!

Per la coherència

Sovint un desenvolupament, una explicació o l’argument d’un text és criticat per “no ser coherent”, perquè no té sentit, no hi ha connexió entre les idees.

És molt fàcil veure que els altres no són coherents: El PSC no es coherent amb el PSOE, CiU no és coherent quan diu que ha de governar la força més votada a la vegada que intenta governar a Tarragona amb el PP per desbancar el PSC, encapçalar una guerra i que et donin el premi Nobel de la Pau no és coherent, no és coherent que cada conseller d’educació canviï la llei d’ensenyament,... i així un llarg etc.

Però... i naltros? Per poc que hi parem a pensar trobarem actituds que des de fora es poden veure com a incoherents, però que naltros podem defensar sense cap problema: Ens pot no agradar l’òpera però voler anar un dia al Liceu, podem ser fanàtics del Barça i a la vegada despotricar del dineral que guanyen els jugadors, podem estar descontents a la nostra feina però no fer cap pas per buscar-ne una altra de millor...

I si mai aconseguim ser prou coherents com voldríem, perquè som capaços de criticar tan sovint als altres per la seva manca de coherència? Es pot ser coherent, sempre i amb tot? Està bé poder canviar d’opinió segons les circumstàncies o hem de mantenir-la perquè un dia vam decidir com seriem? Ser coherent voldria dir ser monoton? La monotonia pot ser incoherent?

Pel valor

Perquè una cosa té més valor que una altra? Per què un quadre de Dalí val milions i quan va ser creat quasi ningú li donava valor? Si busquem la definició de valor al diec trobem: “Qualitat o conjunt de qualitats que fan que alguna cosa o alguna persona sigui preuada, valgui”. Però qui decideix que aquestes qualitats valen la pena i siguin més preuades que unes altres?

Ahir vaig visitar el monastir de Monfero. Unes restes espectaculars del que era un dels monastirs cistercencs més importants de l’època. Des de fa pocs anys, aquestes restes pertanyen al  govern gallec, qui l’ha arreglat i ara permet visitar-lo.

Doncs bé, era un dissabte a la tarda, quan vaig arribar no hi havia ningú més. El monestir per mi sola. No em van fer pagar entrada (al principi això m’estrenyava, ara ja vec que aquí en quasi enlloc pagues entrada). I el que em vaig trobar va ser espectacular. Un monastir molt ben conservat, una arquitectura molt diferent del que estic acostumada, una façana de granit i pissarra…. Però el que més sorprenia era el bon estat en què tot estava. Unes tombes del s.XIV que semblaven acabads de fer (vaig preguntar i em van dir que no havien ni estat restaurades), unes voltes de pedres que sostentaven tot l’edifici com al primer dia… I quan vaig arribar al cor hi vaig trobar tot de talles de fusta que pertanyien a un retaula gòtic. I estaven allà, sense cap protecció, a les fosques, sense donar-li cap valor.

Us adjunto només algunes de les imatges (amb el flash vaig descobrir el munt de colors de la fusta policromada, però amb els meus ull pràcticament només es veien ombres).

Potser estaven al lloc adequat, però em va sorprendre. Dubto que a cap Església catalana es puguessin mantenir unes talles així. Segur que es trobarien en algun museu nacional, en una exposició permanent del gòtic català, ben exposades, ben il·luminades, amb unes condicions idònies d’humitat i temperatura…

A mi em van fascinar, m’hi vaig estar una bona estona, però les tres o quatre parelles que van passar durant l’estona que hi vaig ser, no els hi van fer el mínim cas, veien el cor com unes gorfes on hi fa cap tot allò que ja no serveix… Estic segura que les arriben a posar en vitrines i tothom n’observaria la seva espectacularitat… I perquè ara ningú les valorava? Cal que estiguin en un museu perquè algú se les miri?  Només sabem valorar allò que ens han dit que té valor? Què, qui, quan, com i per què algú decideix que alguna cosa té un valor especial?

Per l'autosuficiència

L’ésser humà és social per definició, però això no treu que també tinguem una responsabilitat individual d’autosuficiència.

Cadascú de nosaltres és responsable de trobar una solució a les adversitats que se’ns puguin presentar, i en alguns temes ens caldria confiar més en nosaltres mateixos. No podem buscar en els altres allò que trobem que ens falta. Els amics, la família la parella no han de donar sentit a la nostra vida, sinó que l’han de completar i enriquir. Com volem ser feliços en una relació si primer no som capaços de ser feliços estant sols?

Això no vol dir que no s’hagi de confiar en els altres ni que ens haguem d’aïllar arribant a una autosuficiència patològica , sinó que hi ha coses on cal implicar-nos més i, a la vegada, convèncer-nos a nosaltres mateixos que sí que podem fer-ho. Aprendre a controlar allò que al principi ens supera ens donarà l’experiència necessària per fer-nos-en càrrec des del moment que decidim començar.

Cal ser conscients que la independència que ens dóna ser autosuficients ens permet a la vegada viure molt millor en societat. D’aquesta manera no intentarem absorbir allò que ens falta sinó que, d’una manera natural, estarem disposats a compartir tot allò que som.

Pel no avorriment

Quan algú diu que està avorrit el que està expressant és un sentiment desagradable causat per la rutina i la manca d’interès del que passa li passa al voltant. Normalment, qui ho pronuncia té cobertes les necessitats materials però no aconsegueix omplir les altres ni amb relacions ni amb activitats.


Avui en dia, amb la gran quantitat d’activitats que hi ha, costa una mica comprendre perquè algú pot estar avorrit. El desencadenant d’aquest sentiment acostuma a ser la monotonia, però amb el poc temps que estem aquí, val la pena avorrir-nos? Quantes vegades hem pensat que no fèiem qualsevol cosa per falta de temps?

Hi ha una idea generalitzada de què la feina o allò que es fa per obligació avorreix. Però si en un moment concret apareix aquest sentiment, el que tenim al davant és un toc d’alerta. Alguna cosa no va com hauria d’anar i hem de ser capaços de fer els canvis necessaris perquè aquesta sensació no s’apoderi del nostre dia a dia.


Ningú pot estar avorrit quan fa allò que li agrada. Si sabem quins són els nostres interessos sempre tindrem coses a fer. Qui es pot avorrir davant d’una bona idea, d’un bon pla, o d’una proposta engrescadora? I si tenim una bona estona per davant, voleu dir que no trobarem allò que ens engresca a seguir endavant?


Per tant, el que diu que s’avorreix, no estarà dient que no es coneix prou a si mateix com per saber què li vindria de gust fer? 

Pel Pessebre

M’agrada fer el pessebre, perquè fer el pessebre és fer festa!

Tinc la sort que sempre hem fet el pessebre a casa. I fer-lo és tot un ritual que ja esperes d’any en any. Un treball col·lectiu, que agrupa la família fent caliu, i sobretot, que ens ho fa passar bé.

“Fer el pessebre” ja comença a finals de novembre quan els caps comencen a pensar com serà el pessebre d’enguany. “La mare ens el deixarà fer-lo al menjador del darrera?” “I si el fem dins d’una tina d’oli perquè ocupi menys?” “O millor dins d’unes caixes de tabac que podem anar a demanar a l’estanc!” “Al rebedor?” “Pujant les escales?” “Al garatge?”

Fent-lo així és quan un es sent molt seu el pessebre.

En dates com les d’avui, a mig pont de desembre, es comencen a materialitzar les idees. Les fustes per fer diferents nivells, tamborets, taules, totxanes... tot s’hi val per aconseguir una petita obra d’art que viurà poc més d’un mes. Es tracta de que tots els de casa hi participem, i a mida que et vas fent gran vas canviant de tasca. Quan ets petit et toca controlar els bens perquè no s’escapin, i a mesura que vas creixent vas a buscar sorra a la riera o flors a ca la tia, comences a desembolicar les figures, posar una bombeta, pensar com col·locar els reis, escombrar...

Cada pessebre és un món petit que reflecteix els sentiments d’una casa. Més gran, més petit, amb figures de cartró, de plastilina o de ceràmica, abstracte o figuratiu... però el que tenen en comú tots els pessebres és que són el centre de la llar per uns dies. L’ensenyaràs als veïns, hi cantaràs nadales, faràs avançar els reis perquè arribin al portal el dia 5, hi encendràs una espelma...

Enguany no he pogut participar al de casa, però me n’han enviat les fotos i ha quedat una cucada! La Montserrat i la mare són unes artistes! Aquí el teniu la cova:

Si el voleu veure més clar haureu de passar per casa! (També m’han dit que convidaran a un cafè! Això és un xollo!!!)

Per les ermites

La paraula ermita ve del grec eremos que vol dir desert. A les primeres ermites hi vivien persones que s’havien retirat a la solitud, que vivien en un erm. Aquesta vida solitària els permetia viure la seva creença religiosa d’una manera molt especial, contemplativa, en l’oració...

Tot i que cap al segle XIII les ermites es van tendir a agrupar en ordes religiosos, les restes arqueològiques segueixen senyalant-nos llocs molt especials. Apropant-nos a aquestes ruïnes és fàcil retrocedir uns quants anys en la nostra ment i pensar en què va fer que algú construís allà una ermita, quin tipus de vida hi devia portar, on conreava, de què s’alimentava, com vivia, què sentia...

Les ermites sempre estan situades en llocs especials, llocs que han despertat l’espiritualitat de les persones, i per això, si seguim el camí que ens hi porta (ara majoritàriament són rutes de senderisme amb més o menys indicacions) segur que arribem a punts d’una bellesa excepcional.

Perquè en una muntanya l’ermita hagués pogut ser construïda en molts llocs, però segur que qui la va iniciar va pensar-s’ho molt abans de decidir-se. Anant a veure una ermita, tenim pràcticament assegurat arribar a un lloc especial, un lloc que afavoreix el recolliment i la introspecció, un desert que permet relexar el nostre cap i simplement sentir. Una experiència que hauríem de fer més sovint.

PD: Foto: Ermita de San Guillerme, avui a Fisterra. Com els deserts, m'ha captivat.

Pel Cant de la Sibil·la i pels Castells

La notícia d’avui és el reconeixement del Cant de sa Sibil·la i dels Castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de l’UNESCO. Mallorquins i catalans ens hem tornat a donar la mà per mostrar al món que  tenim una cultura pròpia que hem de cuidar.

No he tingut la sort de poder sentir en directe el Cant de la Sibil·la igual que mai m’he enfilat castell amunt, però en els dos casos he pogut estar a prop de gent que se sent molt seva aquesta tradició, s’hi emociona i la transmet.

I aquí hi ha la clau. Més enllà de tota declaració institucional, el que realment és important és l’amor que els mallorquins tenen per aquest cant tan singular i l’emoció que els catalans sentim quan comencen a sonar les gralles i s’enlaire el castell.

Perquè qui fa important tan el cant de la Sibil·la com els Castells és la gent que permet que aquestes tradicions segueixin vives, aquells que vagin on vagin expliquen la seva singularitat, la comparteixen amb tota naturalitat... I aquells que tot i no ser ni l’anxaneta del castell ni la Sibil·la la nit de Nadal, des de la rereguarda fan tot allò necessari perquè puguem gaudir, any rere any, d’un cant d’origen medieval la Nit de Nadal o que els dies de festa puguem enlariar la mirada mentre comptem quants pisos té el castell! A tots ells, moltíssimes Felicitats

PD1: Joan Francisco, saps que vindré algun dia a sentir la Sibil·la a Manacor.

PD2: Queda pendent enfilar-me castell amunt, la colla universitària pot ser una oportunitat.

Per als altres

No sé ben bé perquè és, però és fàcil comprovar que les coses que les has de fer per algú altre són més fàcils de fer que quan s’han de fer per un mateix. Es cuina millor quan convides a algú que quan és per a tu mateix, la casa fa més goig quan hi ha visites que quan no, tocaràs un instrument amb més motivació quan hi ha un concert que en els assajos...

Segurament aquest és un dels avantatges de conviure en societat. Ens impliquem en alguna cosa i traiem el millor de nosaltres mateixos, però per què ho fem? Per sentir-nos acceptats? Per què és el que s’espera? Per mostrar-nos com ens agradaria ser? Sigui el que sigui, ens motiva més fer qualsevol cosa per algú altre que per nosaltres mateixos.

Però aquest comportament s’ha de posar en una balança. Estar molt bé fer qualsevol cosa pels altres, però i nosaltres? També ens ho mereixem no? Per què no ens cuidem tant com cuidaríem a algú altre? I més diria, si no som capaços de cuidar-nos a nosaltres mateixos, ho estem fent tant bé com ens pensem amb els altres? És allò de “estima als altres com a tu mateix”. Si no ens estimem, podrem estimar als altres?

Per la sensibilitat

Sovint amaguem els nostres sentiments, volem mostrar-nos sencers quan per dins som un flam, volem fer bona cara quan no ens trobem del tot, diem que no passa res però no sentim aquest sentiment. Però a vegades el cos diu prou i petem. Utilitzant les paraules d’un amic “sortosament, no som uns cervells muntats sobre un tub digestiu i sostingut per unes potes articulades... Som sensibles!” Sensibles al dolor, a l’estimació, a la frustració, a ser rebutjats, al goig, a l’alegria… i també som sensibles a copsar l’estat dels altres, sobretot dels que ens son més propers.

I tot i saber-ho, per què volem enredar-nos (i enredar) i mostrar-nos com no estem? Qui ens ho marca? Per què sempre hem d’estar bé? Per què no som capaços de dir, mira avui no estic bé, deixe-m’ho per un altre dia? En comptes d’això fem “el cor fort” i seguim endavant.

És cert que hi ha situacions on no tenim alternativa i cal imposar-nos a nosaltres mateixos, però aquestes situacions, que podríem dir extremes, no es corresponen amb la majoria de vegades que mostrem aquest comportament fals amb nosaltres mateixos.

Mostrar els sentiments no té res de dolent, de fet si els altres coneixesin el nostre estat segurament entendrien millor les nostres reaccions, però per això cal que ens escoltem, que reflexionem i pensem en què ens fa sentir d’una determinada manera i que ho visquem. Però enlloc de prendre’n consciència, sovint renunciem a aquest autoconeixement. Ja se sap que és molt més fàcil mostrar-nos sempre iguals que escoltar com el nostre cos (físic i mental) com varia dia a dia.

Aprendre a escoltar-nos i no autoimposar-nos el que creiem que els altres esperen de nosaltres és una bona meta per poder viure millor el nostre dia a dia

Pel temps

Estem acostumats a córrer. No és que ens ho proposem, simplement ho trobem normal. Se’ns inculca la por a perdre el temps però aquesta pressa ens fa que perdem vida. Sentim que el temps se’n va i correm al seu darrera com si l’haguéssim d’atrapar.

Però i nosaltres? Darrera aquesta pressa sovint ens deixem de banda, evitem escoltar el cos i apartem del nostre cap preguntes importants. Vivim de manera accelerada les emocions i no ens aturem a pensar què és allò realment important.

Aprendre a fer les coses amb el temps que necessiten ens permetria connectar-nos amb el plaer d’assaborir-les. Cal treure’ns la idea que treballar més vol dir treballar millor. Al contrari! I d’aquí sortiria el debat de la productivitat. Però estem dedicant el nostre temps a allò que realment volem o a allò que “toca”?

Fa pocs dies, tots els mitjans de comunicació parlaven de l’estudi que demostra que el consum actual és insostenible (qui no se n’havia adonat?), i ara que ens n’anem conscienciant, perquè no pensem també en un decreixement del ritme de vida? Així tampoc ens degradaríem a nosaltres mateixos.

El vídeo del link dura només 40 segons però ha calgut tot un any per obtenir-ne les imatges. Qui l’ha fet ha hagut de ser pacient, sabia que en un any obtindria el que buscava, però ha hagut de mantenir la càmera sense moure-la encara que li semblés que de dia en dia no canviava res. La recompensa de saber esperar, unes imatges precioses.

Segurament tots som conscients dels canvis de la natura en un any, perquè són externs a nosaltres, però... Però estic segura que si cada dia seguéssim a escoltar-nos podríem adonar-nos que nosaltres som tan canviants com els arbres del vídeo.

Per aprendre a agafar perspectiva

Sempre s’ha dit que som animals de costums. Vivim el que tenim al costat com allò “normal” i moltes vegades no ens plantegem si allò “tan normal” podria canviar. I això provoca que com més quotidià és un problema, menys evident se’ns fa, no el veiem perquè el tenim massa a prop. Estem acostumat s al que tenim, però potser estem familiaritzats amb coses que no són les millors, és quan se sent allò de “però si sempre s’ha fet així! Per què  vols canviar-ho?” Doncs vull canviar-ho perquè penso que es podria fer millor encara que sempre s’hagi fet d’aquesta manera!

Però  quan algú proposa un canvi se’l tracta d’immadur, o d’estar fora de “la realitat”, o que simplement té un capritx. Passa en molts àmbits: des d’un simple canvi en la manera d’organitzar el curs acadèmic, a la proposta de remodelació del litoral, o quan es discuteix si les industries més contaminants poden seguir funcionant (“però si donen feina a tot el veïnat!”).

A vegades no som capaços de fer un canvi perquè no som capaços de veure’l, és molt difícil agafar perspectiva quan el dia a dia ens té encegats en allò que s’ha fet sempre, perquè seguir pel mateix camí ens dóna seguretat.  Però i el plaer d’observar un quadre de Dalí des de lluny i descobrir que no té res a veure amb el que veies de prop?

Acostuma a ser molt més fàcil que algú, des de fora, pugui donar-nos alguna idea que ens permeti intuir la possibilitat de canviar el rumb. Aprendre a fer un pas enrere hauria de ser una de les nostres prioritats que a la vegada hauria d’anar acompanyada d’escoltar a qui es pot mirar la situació des d’una mica més lluny. Si sabem percebre aquestes veus, trobarem les pistes que ens porten al punt on cal enfocar els nostres esforços per aconseguir l’objectiu buscat. Només cal aprendre a no tancar la porta a aquestes “veus forasteres“.

Per les injustícies (o el subjectivisme)

Quan una cosa depèn d’una sola persona és molt difícil no caure en el subjectivisme. És més fàcil valorar el que un pensa que ha passat que no pas intentar valorar la realitat. I això ja ens ve d’antic, és allò del cogito ergo sum.

Quan aquesta mentalitat subjectiva és adoptada per algú en posició de poder, els resultats acostumen a ser perjudicials (i habitualment injustos). Quan qui jutja es posa en primera persona i passa a tenir en un segon pla la realitat, la percepció d’aquesta es distorsiona.
El subjectivisme no deixa lloc al debat, no dóna cabuda a opinions divergents perquè la sentencia és aplicada per una sola persona. Qui jutja argumenta la seva visió subjectiva (que no quadra en absolut amb el que en realitat ha passat) segons el seu criteri, passant a ser aquesta visió la realitat pel qual un és jutjat.

És difícil parlar de veritats absolutes i universals, sobretot en el tracte entre persones, però caldria limitar la validesa d’algunes sentències a una realitat específica que sempre pot ser posada en dubte.

Per sort, la majoria de la gent en posició de poder intenta ser precís en la seva tasca i evitar que una decisió personal pugui afectar als altres, però això no alleuja que ens emprenyem quan una decisió totalment subjectiva ha estat, a més, injusta.

Per l'inconformisme

Masses vegades acabem acceptant una situació que no ens agrada, o que en realitat ha resultat no ser el que buscàvem. Massa sovint acabem amb un sentiment de resignació, ens sentim més o menys culpables i la impotència ens imbaeix. És llavors quan l'inconformisme ens ha de permetre superar aquesta actitud submisa. 


No es tracta de ser inconformista per moda ni per rebequeria, sinó simplement per ser un mateix. L'inconformisme és una actitud personal que ens permet superar dificultats, no acceptar allò que no creiem i buscar solucions al moment actual. No ha d'anat lligat a rebatre-ho tot, ni a saltar-se a la torera les lleis, tampoc es tracta de tenir el costum de no callar i treure sempre el pit. Ser inconformista implica molt de treball i molt d'esforç -de fet és molt més fàcil acceptar-ho tot- però si estem convençuts d'allò que perseguim, l'inconformisme ens aporta la millor recompensa: Treballar per allò que creiem que és adequat. 


L'inconformisme és la llum que ens guia per no errar el nostre camí personal.

Per la Festa Major

La Festa Major és la festa més important d'un poble. Potser per molts ha perdut el seu sentit original perquè ara fem més festes que abans, i potser no s'espera amb tantes candaletes però... en el cas dels pobles petits, la Festa Major és el punt de trobada local que reuneix a tothom, tant als que hi són cada dia com als que no hi viuen però que per aquestes dates no dubten en fer-hi cap. És un punt de retrobada, una excusa ideal per actualitzar uns antecedents que s'han transmès de generació en generació. En definitiva allò que ens fa diferents del poble veí.

A les Borges, aquest tret identitari és l'Arribada. Costa de definir-la i fins i tot explicar-la a qui no l’ha vist mai, però els borgencs la vivim i ens la sentim molt nostra. Una festa d'origen religiós que es troba data ja el 1859 i que enguany ha estat declarada Festa Tradicional d'interès Nacional. Algú, frívolament, mirant-la des de fora, la podria veure com una processó a l’ermita que  després s’acompanya de diables. Però segurament aquesta definició seria la més allunyada que es podria fer de l’Arribada.

De fet la festa ja comença al migdia amb la Tronada que avien l'home i la dona més vells de la vila. Just en acabar, el repic de campanes anuncia l'inici de la festa major i els grallers s'encarreguen de fer sonar les gralles que engresquen als gegants, la festa ja ha començat!

A quarts de deu de la nit un cuc multicolor de fanalets avança a poc a poc fins als peus de l'ermita, el cant de la salve gregoriana fa sortir la imatge de la Mare de Déu de la Riera sobre un tabernacle ben adornat de flors. Després de les últimes notes del cant comencen a espetegar les carretilles i apareixen diables que impedeixen (simbòlicament) la baixada de la imatge. Els símbols segueixen quan es posa la talla sota tàlem (són ben poques les tallen que tenen aquest privilegi simbòlic!). Entrada pel pont de l'Oriol, ovació, nomenament d'alcadesa d'honor, parlament de benvinguda i cant de la Salve Regina de Sacho i Marraco. Aquí és quan l'emoció en es barregen amb tota mena de sentiments, i això és el que la fa única (i per això difícil d'explicar). Plors, alegries, tristeses, pèrdues, retrobades, agraïments, naixements, morts... és impossible posar-nos en les ments de tots i cadascun dels borgencs.

Després el ball de diables segueix fins a arribar a l'Hort del Dasca per veure el castell de focs, per continuar fins a la plaça de l'ajuntament que és envaïda pel foc! Quan s'acaben les últimes carretilles la Mare de Déu entra a l'Esglesia i els diables acostumen a ser els primers en la cua del besamans. Costa molt explicar-ho en paraules però he trobat un vídeo que mostra alguna d’aquestes idees.

El que fa que sigui una festa especial és el propi fet de ser-hi. No val a marxar per evitar sentir segons quins sentiments. Malgrat el que ens pugui haver passat la resta de l’any, la Festa Major és la festa de tots i fugir-ne no ens soluciona res. Tots ens estimem aquesta festa i si sabem respectar els nostres sentiments no ens caldrà posar cap màscara, per això la Festa Major cada any és diferent!

Bona Festa Major!

Per les Justificacions

Als enunciats (de problemes, d’examen, d’exercicis...) sovint trobes “justifica la teva resposta”, i és que moltes vegades un resultat sense justificació acostuma a tenir poca importància. En aquests casos el que es valora és el procediment que ens ha permès arribar al resultat, per això cal una justificació. Però després... en el nostre dia a dia, per què ens justifiquem constantment?

Per què quan creuem una carretera per on no toca diem “es que no venia cap cotxe”? Per què si ens posen una multa per velocitat diem “es que tenia pressa”? Per què es fa una guerra dient “es que tenen armes de destrucció massiva”?

Fem potser aquests tipus de justificacions perquè sabem que nostre comportament no és l’adequat? Què volem racionalitzar quan fem aquests tipus de frases? Estem justificant les nostres actituds quan no són les adequades? Estem buscant la raó?

La veritat és que no ho tinc clar, però no em deixen de sorprendre aquests tipus d’actitud, i la última gran justificació col·lectiva va ser el malaurat accident de Castelldefels la nit de Sant Joan. Segurament perquè tots hem creuat alguna vegada les vies del tren...

Pels Nervis

Estar nerviós és una d'aquelles expressions que tothom entén però que bàsicament no vol dir res. És una sensació que ens auto-creem per afrontar una situació de tensió, estrés o esforç... El cos, sense que nosaltres ho puguem controlar, allibera substàncies estimulants que ens preparen per respondre al repte que li plantegem. I l’encarregat de dur tot això a la pràctica no és altre que el NOSTRE cervell. El simpà és el responsable de la taquicàrdia, dels nusos a l’estomac, de la sensació d’ofec...

Vés a saber perquè ens prepara el nostre cervell, quan al cap i a la fi l'únic que volem és fer un examen, tocar la guitarra o sortir a dir dues frases. I malgrat que alguns públics facin més por que un fantasma, tampoc ens estem afrontant a cap situació de perill vital!

Si fóssim capaços d’analitzar fredament la situació, veuríem que la majoria dels nervis que passem no estan en absolut justificats. No són cap situació de perill, només un compromís que nosaltres mateixos hem provocat i que després, quan ens hi trobem, ens costa d’afrontar.

Si tinguéssim clar que el públic o el tribunal no són cap animal ferotge que ens vol fer a trossos, i que si ens hem preparat bé, hem practicat, estudiat i assimilat el que tocava, no hi ha cap motiu pel qual les coses puguin sortir malament... Si ho tinguéssim clar! Què fàcil seria!

Perquè el problema no és com reaccionen a fora, sinó com ho rebem a dins. I el que ens cal és dir-li al nostre cervell que no ens calen ni la meitat dels impulsos que ell té ganes d’enviar-nos, i que l’únic que volem és mostrar als altres el bo i millor que tots portem a dins.