6 de febrer de 2007, 6 de febrer de 2012

I ja són 5 anys.

Sí pare, avui fa 5 anys que ens vas deixar. I cinc ja són molts. Masses.

Estem acostumats a veure contínuament morts llunyanes (a les notícies, a les guerres...) i morts fictícies (a les sèries, a les pel·lícules, als llibres...), però això no ens serveix d’aprenentatge. Quan qui es mora és una persona propera se’ns creen tot un reguitzell d’emocions que ens sobrepassen i que no s’acaben el dia de l’enterrament. Sentiments que tornen a aflorar en dies assenyalats com ho és el 6 de febrer. El resultat: acabem callant.

Per això m’he decidit a tornar a escriure al bloc. Per evitar el gran silenci que es pot crear avui. Som uns quants els que tenim aquesta data al cap, però a la vegada som incapaços de parlar-ne, de trucar-nos per saber com ens sentim, d’expressar-nos mútuament el nostres suport. Callem, però tots sabem que necessitaríem parlar.

No et plorem només perquè siguem egoistes. Plorem perquè ens consta d’entendre la situació, perquè ens volem revelar contra el que estem vivint, perquè simplement el que va passar fa cinc anys no ens agrada i ho vivim amb impotència sabent que nosaltres no ho podem canviar.

L'any passat et donava les gràcies. Avui, que molts et tindrem encara més present, dóna’ns força per acceptar que la teva mort també és part del modelatge de la nostra vida, dóna’ns força perquè aprenguem a escoltar el que ens han de dir aquests sentiments que ens superen, i dóna’ns força perquè tot plegat no sigui, simplement, un procés de resignació.

L’escola en català, ara i sempre

No crec que calgui donar gaires arguments, el model d’immersió lingüístic català funciona, i qui hi troba arguments en contra és que està esbiaixant la situació o parla fent seves vivències d’altres que veuria que són ben diferents si visqués una temporada aquí.

Ja estic cansada de sentir veus que diuen que a Catalunya no es parla castellà (ja ens agradaria que és parlés més català), o en vaig tenir prou quan a Galícia em van dir “Por ser catalana hablas muy bien el español, ¿dónde lo has aprendido?....” I no cal buscar gaire per trobar aquests dies comentaris de l’estil: “es que los catalanes usan palabras en catala cuando hablan en español” (si sabessin la quantitat de castellanismes que fem servir quan parlem en catlà.... ) o “es que no saben hablar, se les nota que son catalanes” (els andalusos no tenen accent, veritat?)

Total que he recordant que el 2009 es va passar una prova a tots els estudiants de 4rt de primària de tot Espanya i el 2010 una d'equivalent pels de 2n d’ESO. N’he buscat els informes que es van publicar (aquí podeu trobar el de 4rt i aquí el de 2n d’ESO) i simplement n’he retallat els gràfics. Les evidències salten a la vista.

 Gràfic: Evaluación General de Diagnónstico 2010. Educación Secundaria. Segundo curso

 Gràfic: Evaluación General de Diagnónstico 2009. Educación Primaria. Cuarto curso

En els dos informes els estudiants catalans obtenen una nota per sobre de la mitjana d’Espanya en comprensió lingüística (comprensió lingüística castellà, evidentment, perquè era una única prova per tot l’Estat). La puntuació que els catalans obtenen està per sobre de comunitats monolingües com Andalusia o Extremadura. Veient aquests resultats qui es pot atrevir a dir que qui estudia a Catalunya no acaba aprenent castellà o que en té un domini inferior?

Aquestes proves valoren quatre besants: Competència en comunicació lingüística, competència Matemàtica, Competència en el coneixement i la interacció amb el món físic i competència social i ciutadana. Doncs bé, no és que en les altres matèries estiguem massa millor (sempre estem en una posició semblant, entre la novena i la dotzena comunitat aproximadament) i de fet en matemàtiques (a 2n d'ESO) sí que estem per sota de la mitjana, així que què tal si posem més hores de matemàtiques enlloc de més hores de castellà? 

Gràfic: Evaluación General de Diagnónstico 2010. Educación Secundaria. Segundo curso

Sumem! Saber dos llengües és molt millor que ser monolingüe. El 100% dels catalans sabem castellà, però no tothom qui viu a Catalunya pot parlar català! On millor que a l'escola per aprendre'n?

Per un país de tots: L'escola en català

Preparant la Festa Major

“Si ves, ja tornem a tenir la Festa Major aquí, però cada any igual, els mateixos actes, que si les sardanes, que si el ball de nit, alguna cosa pel jovent...” I tot un seguit de tòpics que es podrien sentir tant a les Borges com als pobles veïns: “podríem aprofitar i marxar de vacances, total cada any és igual...”.

I qui veu la festa major com una cosa avorrida, pot quedar tan ample? La solució és fàcil: IMPLICA’T! La festa major la fem entre tots, i les coses des de dins es viuen de manera molt diferent.

Participa amb els geganters i ajuda’ls a organitzar les celebracions dels seus 25 anys, dóna un cop de mà als diables a la barra del mar, ofereix-te per jugar al partit de casats/des i solters/es, demana si pots ajudar a preparar les bosses de carretilles, participa en el cant de la Salve i la Missa...

Si ho fas veuràs que la festa major comença MOOOOOLTS dies abans de la data que posa al programa i que s’acaba també bastant més tard de l’11 de setembre.

Prova-ho! I veuràs com a la primera carretilla encesa se’t dibuixarà un somriure a la cara, com a l’acord final de la Salve sospiraràs, com el partit de futbol el trobaràs dels més divertits que recordes, com el Vitxet i la Vitxeta seran molt més que els gegants de Reus, com fer créixer una anella sardanista t’identificarà amb els teus veïns, com no tindràs temps d’arribar al ball de tarda perquè encara estaràs recollint altres coses...

I si no t’agrada el que es fa, fes aportacions! Segur que hi ha orelles que et volen escoltar, perquè la Festa Major és una festa viva!!!

Ah! Però que això porta moolta feina? I tant! I molts mals de cap! I moltes reunions, i moltes hores... Que prefereixes seguir-te queixant? Allà tu, no saps el que et perds. Però si et pica una mica la curiositat, prova-ho i l’any que ve em dius el què.

Marcada

Viure en societat té l’avantatge que al llarg dels anys vas coneixent molta gent. A l’escola, a l’institut, al poble, de festa, a la feina, compartint hobbies, en un viatge...

I d’entre tota aquesta gernació, sents amb algú una sintonia especial (i no parlo d’una parella). És algú que aconsegueix marcar-te. No importa l’edat, el lloc ni el molt o poc que hi acabis coincidint. De fet acostuma a ser gent amb qui no t’hi veus a diari. Una conversa, un pensament, una manera de fer, la música... hi ha alguna cosa que t’hi uneix de manera molt forta.

La mort dels qui estimes et posa a prova. Com costa d’acceptar que ja mai més tornarem a coincidir! Just pensar en la mort d’algú estimat se’ns desperta un sentiment de voler tornar-hi a tenir una conversa, es fan més presents els detalls que ens unien, voldríem tornar a compartir aquells espais tan especials.... Però ens n’adonem que de cop una relació ha quedat tallada.

Després veiem que, per sort, no tot se’n va. És cert, no tornarem a sentir les seves paraules, però en canvi allò especial que ens unia segueix present. Hem enterrat un cos però la marca no se’n va.

Gràcies per marcar-me, Odiló.

Reflexió post-electoral

Els grans mitjans de comunicació parlen de la victòria convergent a nivell de Catalunya. Mirant els resultat és fàcil treure aquesta conclusió, però a nivell local, quan els pobles són petits, no crec que el nom del partit hi hagi tingut un pes tan rellevant.

La llei d’Hondt ha fet que el nou consistori municipal de les Borges estigui format per 8 regidors de CiU, 2 d’ERC i 1 del PSC.

Abans de res, felicitar a tots aquells que han decidit posar-se en unes llistes amb la voluntat de dirigir un poble des d’un ajuntament. Ho han fet sabent que no hi ha ni un duro a les arques públiques, que l’atur està en rècords històrics, que la crisi que ens envolta no sembla que vulgui marxar, que no està clar quan l’economia començarà a repuntar... i malgrat això, a tots els pobles i ciutats hi ha gent compromesa amb el lloc on viu i amb ganes de treballar des d’un ajuntament. Que poc reconegut que està aquest esforç! Només cal veure un telenotícies per adonar-te’n que els polítics són qüestionats a diari. 

Tampoc descobreixo res de nou si dic que l’electorat està desencantat (i sinó només cal anar a la plaça Catalunya de Barcelona). Però aquesta cantarella es comença a fer pesada, de què serveix amagar-se i resignar-se sota aquesta frase enlloc de motivar un poble?

Als municipis amb més participació s’ha demostrat que qui sap moure l’electorat és qui es fa proper als vilatans, qui treballa (ho ha treballat) pel poble de manera desinteressada, qui es fa present en tot tipus d’actes (des de partits de futbol a processons de setmana santa), qui se sent del poble i sempre l’ha volgut tirar endavant (només que ara ho vol fer des de l’ajuntament), qui creu que estar en un consistori és una possibilitat per millorar el lloc on viu i que tan s’estima.

Els vots d’un poble petit són vots “nominals” a la gent que integra la candidatura (tampoc estic descobrint res) i el cap de llista  acostuma a tenir un paper molt difícil a l’hora d’escollir els companys de viatge. Què valorarà qualsevol persona a l’hora d’emetre el seu vot? Doncs potser en una ciutat hi haurà molts vots que només depenen del color del partit, però això no és així en un poble. 

El que més es valora és que qui entri a l’ajuntament sigui algú del poble (ja sigui gent nascuda o nouvinguda però que hi estigui vinculada), que sigui jove i amb empenta, que treballi sense esperar gaires coses a canvi, que sàpiga transmetre idees, gent que sigui propera als vilatants (no per interessos sinó perquè n’és un més), que escolti, que conegui els problemes reals, gent amb qui es pugui confiar, gent treballadora, amb esperit crític, positiva, optimista, comprensiva, rigorosa, amb voluntat de servei...

Són moltes les característiques que demanaríem a un equip de govern (i segurament ens posaríem d’acord independentment del color del nostre partit polític), però precisament per això és un equip i no només un alcalde el que governa un ajuntament. Per liderar un poble es necessita un grup de gent on cadascú pugui aportar unes quantes de les virtuts que deia abans.

I què passa quan aquestes característiques no es veuen en totes les candidatures? Doncs que la candidatura que sí que les ha aconseguit conjuntar s’emporta la palma.

Cadascú té les seves armes per aconseguir un vot, des d’una gran pancarta a l’entrada del poble al passar porta a porta a portar a presentar el programa electoral, des de un gran míting a una senzilla presentació de candidatura... I és en aquestes situacions quan es posa de manifest part de l’ànima de la candidatura.

Hi haurà qui valorarà més poder enviar un programa imprès amb la millor qualitat del marcat i d’altres que es decantaran per una simple carta, hi haurà qui pensarà que un míting és necessari per transmetre les seves inquietuds i hi haurà qui no, alguns donaran molta importància al cartell de l’alcaldable i d’altres pensaran que és una despesa innecessària... Però per poc que ens hi parem a pensar veurem que aquests gestos són un petit reflex del que la candidatura vol fer pel poble.

Ahir vam escollir unes persones perquè ens representin en un ajuntament pels propers 4 anys. Ara ells tenen la nostra confiança. Deixem-los treballar i, en tot cas, cap al final de la legislatura ja els hi demanarem passar comptes. De moment, ens agradi més o menys, no els hi hem de posar pals a les rodes (que ja està tot prou complicat) i en el fons, segueixen sent els nostre veïns. 

MOLTES GRÀCIES a tots els que han assumit la responsabilitat de tirar endavant el nostre petit país.

Consultes 10A

El passat 10 d’Abril es van celebrar les últimes consultes populars sobre la independència de Catalunya. Aquesta vegada amb el repte de mobilitzar la població de Barcelona. I la veritat és que els resultats van superar totes les expectatives.

Barcelona va aconseguir una participació d’un 21.37% o el que és el mateix, van votar 257.645 barcelonins dels 1.143.000 que podien fer-ho. I això, que dit així sembla poc rellevant és un fet extraordinari.

Si grafiquem la participació que s’ha obtingut en els municipis que s’han fet les consultes, respecte el número d’electors de cadascun d’aquests municipis obtenim:

Segurament aquest gràfic costa d’interpretar, el punt de Barcelona (el de més habitants) no ens permet veure bé quina tendència segueixen les altres poblacions. Traient aquesta dada, obtenim un nou gràfic on ja queda més clara una tendència logarítmica:

Per tant, si grafiquem el percentatge de vots respecte el logaritme de la població el que obtenim és:

En aquest cas la tendència s’aproxima molt més a una recta, i en destacarien poblacions de molts pocs habitants com Pinell del Solosnès i Sant Jaume de Fortanyà on gairabé tots els electors van acabar votant però també destaca el comportament de Barcelona. Queda molt clar que la participació que es podia esperar era molt petita, i en canvi la plataforma BcnDecideix va aconseguir que les consultes fossin una festa: grups de música, gegants, agrupacions culturals, voluntaris... i tot això acompanyat d’un molt bon temps van permetre que més de 200.000 barcelonins s’animessin a votar.

Encara que el comentari d’intereconomia sigui que a ningú li interessen aquestes consultes perquè hi va haver un 80% d’abstenció, els catalans sabem que alguna cosa està canviant

Albada Montserratina

Hi ha dies que et sents més connectat que d'altres.
Avui, simplement gaudint de la contemplació.

A aquesta gent no l’haurien de deixar estudiar

Situació: Classe de pràctiques d’una assignatura d’Enginyeria Industrial. Classe “voluntària” (igual que les de teoria! Pot anar-hi qui ho cregui necessari, no són obligatòries per aprovar l’assignatura). Antigament les classes eren de dues hores, ara, la mateixa pràctica, s’ha de fer en hora i mitja. Per tant de feina no en falta.

Ha passat una hora des de l’inici de la sessió. Estic resolent dubtes a un alumne (Alumne 1), i n’apareix un segon que ve del fons de la classe:

     Alumne 2: Puc marxar no? No és obligatori fer la pràctica, veritat?

     Jo: Sí ,sí, cap problema.

     (L’Alumne 2 marxa)

     Alumne 1: A aquesta gent no l’haurien de deixar estudiar.

En aquell moment no he sabut respondre i estic convençuda que l’alumne 1 té tota la raó, però m’ha sobtat que ho digues amb tanta convicció i com una imposició o una obligació  “no l’haurien de deixar estudiar”

Avui llegia que des de la generalitat es volen començar a fer pagar els rescats de persones imprudents que han necessitat ser salvades pels bombers. I això m’ha fet pensar que una cosa semblant hauria de passar a la universitat.

Majoritàriament no som conscients dels diners que ha de posar l’estat en una universitat pública. El preu de la matrícula és una ínfima part del cost real, i potser per això hi ha quin no dóna cap valor a les classes. Ei! Però que els diners de l’estat venen dels nostres impostos!!!

Quan som acceptats com a estudiants universitaris, estem utilitzant uns diners que la societat aboca en la nostra formació pensant que aquesta formació millorarà després la pròpia societat. Però aquí el compromís sembla que només hi és per una part. Se’t segueixen pagant els estudis facis el que facis, et treguis la carrera en 5, 7 o 11 anys. Però quan algú decideix saltar-se una classe, passar-se unes hores al bar o simplement no estudiar i utilitzar aquest temps pel lleure, és conscient que ens està estafant a tots?

I que consti que això no treu que jo hagi de fer autocrítica i veure per què aquell alumne no estava interessat en acabar la classe, perquè alguna raó devia tenir per marxar! Però sabem que el cas no és tan excepcional i que no depèn exactament del malament que pogués estar fent la classe.

Ens cal haver hagut de treure els diners de la nostra butxaca per valorar allò que rebem?

Terratrèmol al Japó

Japó, un dels països més avançats del mon, un país amb un dels índex més alts en educació, un país amb economia forta, on tot sembla aparentment que funcioni a la perfecció, trens hiperàpids, autobusos ben organitzats, milions de desplaçaments diaris en metro... Un país  habituat als petits simes i per tant amb bons sistemes de predicció...

Però de prediccions la naturalesa no hi entén. Les imatges del que ha passat no deixen indiferent a ningú, onades emportant-se cases senceres, un maremagnum d’aigua, terra, cotxes i avionetes que s’emporta tot el que troba, tremolors més forts dels que podem imaginar, cases fumejant per incendis domèstics, centrals nuclears en perill d’explossió...

I cares de desolació, famílies trencades, amics desapareguts, edificis fets a troços, tot el que semblava tan ferm fa una setmana s’ha esmicolat davant els ulls dels japonesos (i de tot el món) sense ser capaços de fer-hi res. Impotència. 

Potser és que la Terra ens diu que no anem per bon camí.

Primera pedra: el compromís

Hi ha decisions que es poden allargar indefinidament en el temps. A vegades apareix la sensació que no cal definir-se ara, que podries canviar d’opinió més endavant i que tampoc passaria res. El moment de prendre la decisió s’eternitza.

Però també arriba el dia que sense saber molt bé com et decideixes. Potser simplement ho comentes amb algú, ho faré així. I això que aparentment no té cap importància, per a tu, internament, té el significat d’un compromís.

Ahir vaig prendre una decisió, el fruit el veurem  en menys d’un any i mig. Avui és un dia important.

Fent i desfent aprèn l’aprenent

Fent i desfent aprèn l’aprenent. Aquesta frase seria la que resumiria l’estada que avui acabo a Ferrol.

Dos passos endavant i mig enrere per poder-ne fer un altre endavant. Llenguatges de programació nous, software diferent, endinsar-me en el fascinant món del multibody, pensar que has entès el problema i adonar-te’n que només havies intuït per on anava, arribar a un resultat que no concorda amb res, aconseguir un primer model senzill i validar-lo, trobar incoherències i passar-te una setmana buscant l’error... Fent i desfent aprèn l’aprenent.

Programar-te un més de feina, fer el primer pas i adonar-te de nous problemes que no havies tingut en compte. Treballar dues o tres hores i aconseguir que tot el que funcionava deixés de fer-ho, impossible rectificar-ho i passar-te unes quantes hores més per arribar al punt que erets fa un parell de dies...

Però en definitiva APRENDRE. Aprendre molt. Aprendre d’una gent diferent a la que t’envoltava, aprendre a preguntar, aprendre a pensar d’una altra manera, a estructurar diferent la solució del problema, aprendre a espavilar-te, aprendre a buscar nous reptes, aprendre a conviure amb la pluja diària gallega, aprendre a gaudir dels dies de sol, aprendre a conduir per carreteretes perdudes per les aldees...

Una estada fora sempre és sinònim d’aprenentatge.

I he de seguir nostàlgica! Avui fa un any del primer post d’aquest bloc.

Uns inicis incerts, sense saber ben bé què hi apareixeria i de fet sense saber-ho encara. Però és un espai per compartir, per desfogar-me, per reflexionar, per pensar, per intentar entendre, per comprendre, per esperar comentaris, per veure reaccions...

Tampoc es tracta de convertir aquesta entrada en un post d’estadística, però alguns números que a mi m’han semblat curiosos:

El post més vistat: Eleccions al parlament.

Sorprenent, encapçala les estadístiques sent dues vegades més visitat que el següent... No li sé trobar explicació, però potser va ser el fet de parlar del partit pirata, o que el google quan posaves “eleccions al parlament de Catalunya”, posava –en el seu moment– l’enllaç a aquest post.

El post amb més comentaris de persones que no connec personalment (o que almenys hi ha deixat un comentari): Premis Recerca Jove

No us podeu imaginar el que s’agraeix que algú deixi una petjada sempre positiva quan tu has deixat a l’aire un petit pensament.

El total de visualitzacions a data d’avui: 2447. Un dels dies amb més visites: 31-01-2011. El que fa posar un enllaç al facebook....

Els llocs: Catalunya encapçala el rànquing (més faltaria!) seguit d’Espanya, Estats units, suècia, França, Països baixos, Regne unit, Canadà i Alemanya. Tots amb forces visites (extranyament per mi... és bo això de tenir amics repartits pel món :D).

No sé per on seguirà el blog, però el que sí que sé és que tirarà endavant!

Avarada del Canberra

Fer una estada fora, ja sigui de feina, per estudis, o per plaer, porta implícit una dosi de sorpresa. Per molt a prop que s’estigui, quan surts del teu entorn més pròxim apareixen un seguit de fets que pots considerar curiositats, estranyeses,  divertiments o una manera d’ampliar la teva “culturilla”.

Ferrol és encara una ciutat molt militar (els ferrolans ho neguen, afirmant que ara ja quasi que no en queden, però els que no hi estem habituats ens segueix sorprenent), una ciutat que no té accés a la ria, perquè els famosos “Astilleros Militares de El Ferrol” es troben rere un mur que aïlla la ciutat de l’aigua.

Però ahir, vaig tenir la possibilitat d’anar a l’altra banda del mur, i la veritat és que va ser tot una experiència. No sabria ben bé com definir-la, perquè em trobava una mica fora de lloc: molts soldats desfilant, mariners –amb la gorra blanca de rigor–, artilleries, infantaries, bandes militars, grues immenses, fragates...  Perquè ahir es va avarar el Canberra. Un vaixell de 27.000 tonelades que va encomanar la marina Australiana a les drassanes ferrolanes.

Tret de la tota la parafernàlia que ho va envoltar, veure com un vaixell tan gran passa d’estar sobre terra a entrar a les aigües de la ria en tan sols 30 segons és impactant. Veure com tantes tonalades llisquen sobre unes fustes ben engrassades, com es va accelerant, com flota –sense maquinària ni control–  i com finalment és arrastrat fins al moll, no es veu cada dia.

Les imatges que enllaço no reflecteixen les sensacions, però el record no es troba al youtube...

PD: Ho he hagut de buscar, però la traducció de “botar un barco” és “avarar un vaixell”

La música i el ball, el poder de compartir II

Parlava de compartir...


Només un petit tast de com es pot animar una jam quan tothom comparteix el que sap. 
Els dijous al "pub bodega" de Ferrol (Rua Madalena), la Festa està assegurada!


La qualitat del vídeo no és giare bona però... Que soni la música!

Dates assenyalades

Natalicis, onomàsties, Nadal, Festa Major, cap d’any, el dia de la boda… però també el dia que algú que t’estimes mor. Tots són dies especials, i ens afecten emocionalment.

Necessitem un calendari per organitzar-nos, una agenda que ens recordi què tenim previst fer els pròxims dies i que a la vegada no ens deixi oblidar alguna data que en el passat ens ha marcat. El 6 de febrer del 2007 ens va quedar gravat a uns quants, i no calen agendes.

Ja fa 4 anys que no hi ets, bé, quatre anys que vas passar a ser invisible, perquè de ser-hi, molts sabem que hi ets. Tots ho hem assumit com hem pogut. Alguns ho hem intentat entendre, però no sempre ho hem aconseguit –encara  que la realitat ens ho posi de manifest cada dia–.

Sí, som egoistes i et volíem més estona aquí. Però en tot cas, la data d’avui ens hauria de servir per donar-te les gràcies:

Gràcies pel que vam poder compartir, gràcies per decidir donar-me vida, gràcies pels 23 anys que vam poder estar junts, gràcies per educar-me, gràcies per intentar entendre’m, gràcies per les carícies, pels petons, les abraçades i les bufetades que em van fer créixer, gràcies per les discussions, gràcies per fer-me sentir bé, gràcies per apoiar-me... gràcies per ser el millor paró del món.

I gràcies perquè, tot i la invisibilitat, sabem que segueixes al nostre costat.

3 al cub ple d'il·lusió

Doncs sí, ja tinc un any més, allà, ben guardat que no s’escapi. I jo estic contentíssima! El dia de l’aniversari també el visc amb molta il·lusió, de manera diferent a la del Sant, però compartint la il·lusió d’un dia especial

Estic segura que bona part del descontentament de la nostra societat, no es deu tan a la manca d’ingressos, sinó a la soledat, l’avorriment, la manca de salut, l’ abandonament d’un mateix, la deixadesa, l’exclusió... I què millor que un aniversari fer pujar l’autoestima.

Vaig deixar que el facebook fes de “xivato”, i no vaig amagar la data de naixement (cosa que sí que vaig fer l’any passat), i per tant he rebut més felicitacions del compte! Però m’ha agradat! Perquè una felicitació és més que saber quin dia fa l’aniversari una persona, és, a més a més, voler-li fer saber que hi ets.

Que algú es recordi de tu sempre fa il·lusió. Som profundament socials. Un missatge que diu “per molts anys” , va més enllà del que signifiquen aquestes tres paraules. Diu “ei que sóc aquí encara que faci dies que no parlem”, és un “m’importa que estiguis bé tot i la distància”, un “Endavant que comences un any més i vull ser-hi”, un “Somriu, i a seguir!”, o un simplement "diuen que toca felicitar, doncs també m'hi apunto, perquè hi sóc!".

He viscut l’aniversari amb molta il·lusió. Ballant, anant al teatre, passejant, compartint, rebent i donant, parlant amb qui feia molt que no ho feia, sentint a tothom més a prop, gaudint de la família, dels amics i dels companys. Tots, cadascú a la vostra manera, heu fet que aquesta entrada al 3 al cub hagi estat plena d’il·lusió! Gràcies!

Català al Senat

Les declaracions d’avui de Rajoy son una provocació que difícilment deixen indiferent a ningú. Aquest líder (perquè dir-li senyor és dir-li molt) ha sigut capaç de dir (entre d’altres coses) que “l’ús del català al Senat no és propi d’un “país normal”.

I mira, potser en l’última part és en l’únic que podria estar d’acord. No som un país normal. Perquè si ho fóssim, entendríem que qualsevol llengua té un valor incalculable i que no es poden anar depreciant així com així. De fet si els catalans fóssim d’un altre color o d’una altra religió, i ens imposessin el castellà i la cultura espanyola, tothom parlaria de racisme o xenofòbia. Però no, simplement som catalans i aquestes actituds es troben normals.

Catalunya té una cultura pròpia i portem quasi 300 anys de colonització, però malgrat això encara ens estimem la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país. El problema és que són els mateixos que critiquen l’obligació de parlar en català a Catalunya (obligació? hahahaha), els que defensen l’obligatorietat d’haver de parlar en castellà a tot arreu!!! Que es parli en català al parlament català ho anomenen nazisme, i en canvi es converteix en “normalalitat” l’obligació del castellà al Senado...  

El propi Rajoy ha dit que el que és normal al carrer ho ha de ser al Senat, però de quin carrer parla? Ha passejat més enllà de Salamanca? Per Vitoria, per Castelló o per Lugo?

I em sembla fantàstic que cadascú pugui triar la llengua en què es vol expressar en cada situació. De fet què més voldria jo que poder anar a França i parlar amb francès, viatjar per Itàlia i poder entendre-m’hi en italià i anar a alemanya i parlar l’alemany! I si no ho faig és perquè no en sé!  

I el que m’hagués agradat aprofitar aquests sis mesos a Ferrol poder parlar gallec... Però la situació aquí encara és molt pitjor que a Catalunya. Rajoy va néixer a Santiago de Compostela....

Comencem la setmana dels barbuts

Ahir diumenge vam començar la setmana dels barbuts. Tradicionalment es diu que és la setmana més freda de l’any, i de fet a “l’assaig d’un vocabulari meteorològic català” d’Eduard Fontserè s’hi indica que el dia de menor temperatura mitjana és cap al 15 de gener. Sembla però que aquest any tenim un anticicló que com a molt farà afaitar les barbes als més calorosos.

No deixa de ser curiós que l’iconografia popular representi Sant Pau Ermità, San Maur i Sant Antoni Abad, com tres sants amb una poderosa i espessa barba blanca… què ho deu fer? I a l’Europa de l’est aquest tres sants també porten barba o és una tradició més local de les nostres contrades?

Diuen que Sant Antoni va viure 105 anys, Sant Maur 72 i Sant Pau 114… potser sí que tenien barba blanca… Una vida molt llarga per l’època no?

Sigui com sigui, enguany caldrà esperar, i les temperatures diuen que no baixaran fins a mitjans de la setmana vinent. Així que a seguir disfrutant de la bonança, que els peus sempre ho agraeixen!

PD: Aquest barbut (Sant Antoni?) el vaig trobar perdut al cor del monestir de Monfero…

Petits grans projectes

Res és fàcil, i tot requereix un esforç. Dues frases ben tòpiques. Però… i lo bonic que és quan veus que algú ho dóna tot per aconseguir un objectiu? La il·lusió que es desprén rere d’un petit gran projecte es contagia quan qui t’ho explica hi està plenament implicat.

Poden ser projectes de vida, professionals o amateurs, però tots tenen en comú que al ser explicats creen una atmosfera màgica difícil d’explicar.

Aquesta vegada ho he sentit amb un projecte musical. Tres músics de tres països, Portugal, Galícia i Irlanda, Coimbra-Ferrol-Cork, units per aconseguir un repertori de música tradicional celta amb les influències de cada país.  Un concert entre amics, amb un públic entregat disposat a millorar encara més el projecte (puja el micro del violí, baixa els greus del Bouzouki…) i un resultat simplement encisador, gaudint de la música, ballant, escoltant, compartint, coneixent, rebent, donant…

No els vaig grabar, però aquí teniu un video de l’entrevista que els hi van fer fa poc a la radio

Al març tindrem el resultat en CD. Endavant Assembly Point Trio!

Llei antitabac

Per fi podem gaudir dels llocs públics sense fum. Ja era hora! Ara podem anar a veure un partit de futbol a un bar, prendre un cafè o una cervesa i no cal tornar a posar la roba neta una altra vegada  a la rentadora perquè fa pudor de fum.

La llei antitabac, com la majoria de lleis, ja comença a mostrar algunes inconsistències. No es permet fumar als parcs infantils que es troben a l’aire lliure però en canvi permeten que hi passin centenars de cotxe pel costat (voleu dir que no molesta més la contaminació d’un cotxe que la d’un cigarro d’algú que fuma a una distància prudencial?), no es preveu una solució pels malalts (ni pel personal sanitari) enganxats al tabac i que han de passar mesos als hospitals (com li dius a algú que està molt enganxat al tabac, que acaba de tenir un accident, i que està fet una piltrafa que no pot fumar enlloc?), i podríem seguir.

Però els autèntics beneficiaris de tots plegats han sigut els fabricants d’estufes de carrer  que han fet l’agost en ple gener. Fins ara, els que no volíem respirar fum, ens pelàvem de fred quan sortíem al carrer per intentar trobar una alenada d’aire “menys contaminat” (volia dir fresc però no m’he atrevit...), però ara, tots les bars i restaurants han corregut a comprar estufes no fos cas que els pobres fumadors patissin fred... I hi ha fumadors que encara es queixen!

No paren de sortir propietaris de bars i restaurants dient que tindran menys ingressos, i jo no dic que els fumadors facin només una cervesa enlloc de tres, però han pensat que se’ls obra un nou mercat de clients? Han pensat que també hi havia qui no anava tan sovint a un bar per no marxar cap a casa amb la pudor del tabac enganxada a la roba? Doncs sí, senyors restauradors, aquest grup de població som clients potencials que mai se’ns ha tingut en compte!

Portem masses pocs dies com per valorar la situació, però el fet d’haver pogut estar tranquil·lament prenent algo i l’endemà posar-me el mateix jersei no té preu! Respirem millor i a sobre estalviem en aigua i sabó de la rentadora! Tot un xollo, no?