Per la investigació

Avui és un dia especial per Catalunya. La Marató de TV3 demostra que som capaços d’unir-nos quan ens ho proposem. Per les notícies no és estrany veure com viatgen els fans d’un equip de futbol per seguir el seu equip, veure grans mobilitzacions de gent per a estar a primera fila en el concert del seu cantant preferit, o veure com es fan cues per aconseguir l’últim gadget que proposa apple... Però no. Avui Catalunya es mou per la investigació, per la investigació biomèdica, i per mi això sí que és notícia. Són quasi dos quarts d'una de la nit i aquest és el penúltim marcador de la marató:

És un clàssic dir que la marató desmenteix que els catalans siguem garrepes, però no crec que a aquestes alçades haguem de demostrar res. La marató és una festa transversal: Escoles, associacions, ajuntaments, famosos, persones individuals... tothom diu que sí a la trucada de la marató.

La capacitat d’organització dels catalans és gran: el mulla’t per l’esclerosi múltiple, el gran recapte, la marató de sang... en són alguns exemple. En totes aquestes iniciatives el voluntariat és bàsic. Però la marató té un punt afegit, la societat ens mobilitzem per una cosa tan estranya com és “la recerca”. Una paraula de la que molts polítics s’omplen la boca però en la que pocs hi acaben confiant. Sembla que hi ha un consens en què s’ha d’apostar per la recerca per poder sortir d’aquesta crisi, però a l’hora de la veritat els pressupostos no ho reflecteixen. I ho entenc. Qui accepta que es destinin més diners a la investigació quan s’està retallant per exemple en educació o sanitat? La recerca sembla que sigui una cosa allunyada del dia a dia de les persones, però això no sempre és així.

Us deixo un imatge d'un article que va sortir el passat 3 de desembre a la Voz de Galicia amb els últims avenços de l’ortesi que estem projectant (ja sabem que el que surt als titulars dels diaris i el que fem a les universitats a vegades costa que coincideixi...). 

La Luz porta més de 20 anys en cadira de rodes, va tenir un accident, pateix una lesió medul·lar i no té control sobre cap múscul de les seves cames. La seva cara quan veu que amb aquesta ortesi pot tornar a doblegar els genolls i caminar "normalment" no té preu. És evident que si m’he de quedar fins a altes hores de la matinada treballant pel projecte ho faré. Però per això hem de creure que la investigació i la recerca ens ajuda a tots: 

TRUQUEM A LA MARATÓ 905 11 50 50

o fes el teu donatiu aquí

Robots i sensibilitats

Fa molts dies que no escric i això que tinc molts posts al cap. Però avui m’he animat. Ha vingut a fer una xerrada a McGill el professor Japonès Atsuo Takanishi, que es un dels grans dins el mon dels robots humanoides. 

Sempre surten per la tele exhibicions de robots japonesos capaços de fer qualsevol cosa, però quan t’expliquen quins són els problemes reals que es troben, el que han de desenvolupar, o com s’ho fan per aconseguir transmetre “emocions”... doncs es fa interessant. 

Primera dada, per mi curiosa. El primer robot que tocava el piano és del 1984!!! Dic això, perquè sembla que els robots humanoides hagin sorgit els últims anys, però a la seva universitat (Waseda University) van començar als anys 60 a treballar-hi! Aquí al costat teniu el Wabot-2.

I si us hi fixeu bé no era pianista sinó organista!!!! Amb un peu també toca un teclat! Als anys 80 la tecnologia de visió no era la d’ara, però el robot podia reconèixer el nom de la peça que se li demanava i començar-la a tocar. La qualitat del video que us poso no és la millor, és dels anys 80... però crec que val la pena.

Es veu que el grup té predilecció pels músics, i fa uns anys van desenvolupar aquest robot flautista (que fins i tot fa duos), i recentment un saxofonista! I aquí a més del control de les mans van tenir greus problemes per fer els llavis. I de fet no els va servir la mateixa boca pel flautista que pel saxofonista. 

Ja se sap que la música desperta sensivilitats, i no sé si és per això o no, però el grup va decidir començar a treballar amb robots "emocionables". El que mmés m'ha agradat ha sigut el EYE-chan. Un robot al qual li han definit una matriu d’emoció i que reacciona mostrant el que sent. Si li dones un cop s’enfanda, però si li xiuxiueges a l’orella es pot arribar a dormir, i si li fas olorar alcohol es posa content!!! A més detecta d’on bé el so o les carícies... (imagineu-vos la quantitat de sensors que té). Aquí el teniu:

A partir del minut 2:35 a mi em sembla divertidíssim  La matriu es pot representar amb 3 variables, és el que es veu a la part de baix a l’esquerra i si us hi fixeu segons quina és la combinació de les 3 variables, el robot reacciona d’una o altra manera.

Veure l’entusiasmat que estava el director d’aquest laboratori amb la feina que fan, fa agafar molta energia. Això sense descuidar que, a més, els japonesos són molt, molt, molt educats. El primer que ha fet aquest professor en la seva presentació és mostrar una diapositiva amb un “moltes gràcies” i agrair als canadencs que haguessin donat no sé quants millors de dòlars per ajudar-los després del desastre del tsunami del 2011.... El que ens falta per aprendre!!!

Esperit Crític

Les veritats absolutes no existeixen i allò que ens fa diferents a la terra és la nostra elevada capacitat de pensar (o això és el que ens fan creure). Però massa sovint topes amb gent que ha decidit deixar de fer-ho, gent que segueix les indicacions d’algú a qui li ha delegat la responsabilitat de gestionar el seu pensament.

El sentit crític hauria de ser present en el dia a dia, i cal fomentar-lo des de ben aviat. Tots sabem que els nens tenen una edat on qualsevol cosa que els expliques és contestat amb un “i per què?” Però aquesta curiositat s’acaba, potser perquè els adults la tallem d’arrel o potser simplement perquè és qüestió d’edat.

Però si no tenim sentit crític podem resoldre un problema, obtenir, per exemple, que la força que hem de fer per moure una cadira de jardí és de 50000000N i quedar-nos tant amples, o rebre un mail dient que es té un medicament per curar la Sida i que no es comercialitza perquè a algú no li interessa i creure’ns-ho sense comprovar qui ha dit això i quines fonts utilitza. O potser rebem una oferta de canvi de companyia telefònica que sembla fantàstica i 6 mesos més tard ens adonem que no era el que ens pensàvem...

I està clar que no podem tenir esperit crític amb tot, no tenim prous hores ni prous coneixements, però enlloc de creure’ns tot allò que ens arriba, seria molt més raonable posar-ho en dubte fins que no ho haguem contrastat.

A les classes de la universitat em passa el mateix. A les hores de consulta, arriben alumnes esperant que els hi diguis una frase contundent, una veritat absoluta que ells copiaran sense dubtar-ne ni un minut. Si més endavant són interrogats sobre perquè han escrit allò ho tindran fàcil “tal professor ens ho ha dit”. Com si amb això n’hi hagués prou!!!Que els professors d’universitat tenim una capacitat diferent de la resta del món per poder sentenciar sense que allò es pugui posar en dubte?De què serveix escriure una frase que ha dit algú altre sense entendre-la? Com pots saber si allò que t’han dit és o no cert o e teu cas és una excepció?

I viceversa, quan la teva resposta és busca-ho en tal llibre, pensa en com hi pot afectar aquest factor, quina explicació dones a aquests resultats, o perquè creus que és interessant posar aquest gràfic, moltes vegades la resposta que obtens és de l’estil: “però això tu ja ho deus saber no?”, “No m’ho pots dir?”, “aquest gràfic vas dir tu que el posessim....”

I tornem a ser al cap del carrer.

Entenc que és més fàcil i menys costós fer allò que algú et diu, no tenir opinió i adaptar-te amb més o menys gràcia a cada situació però semblava que havíem entès que el poder basat el domini sobre la resta a qui no es deix opinar ni pensar no era la millor opció, veritat?

Docència Universitària

“L’única professió per a la que no es necessita cap classe de formació és la d’idiota”. Aquesta frase de Joseph Pulitzer va ser la que va obrir una de les xerrades de la “XIII Reunión Nacional de Profesores de Ingeniería Mecánica”.

La docència és un ampli camí que permet transmetre inquietuda, motivar, conèixer i explicar més enllà del temari d’una assignatura. Què es demana a un docent? Que sàpiga transmetre uns coneixements? Que domini a la perfecció el temari? Que no faci les classes aburrides? Que motivi a l’alumnat? Que s’adapti als coneixements de l’aula?

Per a ser mestre a primària es demana un magisteri, per a secundària el certificat d’aptitud pedagògica o el màster equivalent, però i per a ser professor a la universitat? Doncs a nivell docent RES. I després ens queixem que hi hagi professors dolents a les aules? Hi ha molts requisits per entrar a la universitat, però totes les exigències són en l’àmbit de la recerca. O es dóna ni s’egixeig (a priori) cap formació per a la docència.

I d’aquí surt una altra pregunta. Qui pot ser professor i de què? Un títol universitari és suficiennt per marcar una trajectòria docent? Un físic serà millor que un enginyer a l’hora de donar experimentals a la ESO? Un matemàtic donarà millor matemàtiques que un informàtic? En el departament d’enginyeria electrònica de la universitat no hi pot treballar un enginyer en telecomunicacions?

En aquesta Reunió, algú va suggerir que si la formació del professor que dóna una assignatura d’enginyeria mecànica, no sabrà transmetre la visió enginyeril que els alumnes esperen. A la xerrada hi assistien professors d’enginyeria mecànica amb perfils diferents, físics, enginyers navals, mecatrònics, industrials, algun matematic... i alguns d’ells seran millors docents que els altres (o se’ls ha de vetar l’entrada a la universitat) per uns estudis que van iniciar fa potser 20 anys?

Hi havia qui ho defensava, però jo no ho tinc gens clar. Qui vol fer la feina ben feta és formarà per aconseguir-ho, i qui no, per molt que hagi fet una carrera totalment relacionada amb el que està donant, no acabarà transmetent res als pobres alumnes que l’han d’escoltar.

això no entra a l'examen

Un dels trets característics comuns en qualsevol àmbits de la formació (instituts, universitats, conservatoris, escoles de dansa, cursets...) és que la majoria d’alumnes inverteixen el temps en aprendre estrictament allò del que han de ser avaluats. Un “això no entra a l’examen” implica una desconnexió automàtica del cervell de l’alumnat.

En aquest sentit, encara que les escoles de carreres tècniques diguin que “fomenten habilitats transversals, i que promouen actituds de compromís ètic, social i mediambiental”, com que “això (normalment) no entra a l’examen”, la bona intenció de la frase costa de veure en el dia a dia universitari.

Escric això perquè fa uns dies, em va venir a veure un ex-alumne cansat de “només aprendre coses tècniques en aquesta carrera”, i va ser ell qui em va dir: “Una assignatura de poesia hauria de ser obligatòria en una carrera com industrials” (perdoneu però algú ho havia de dir, que dirien a Polònia). I l’entenc perfectament. És cert que l’ETSEIB és una escola de formació tecnològica en l’àmbit de l’enginyeria, però també és cert que l’escola està formada per PERSONES i que l’alumnat espera alguna cosa més que un nivell acadèmic alt i de qualitat.

La universitat sap formar enginyers sòlids científicament, però té massa descuidat el fet que forma membres d’una societat. Sap fer créixer intel·lectualment els alumnes però a la vegada es preocupa poc del seu creixement personal. Promociona el creixement intel·lectual en l’àmbit científic, però abandona tots els altres camps (no només l’emocional).

Les noves titulacions europees podien ser un bon moment per introduir, també, aquest canvi. Però el que de moment es respira tampoc va per aquí. Els que detectem aquesta mancança ens haurem de seguir formant per buscar el nostre equilibri personal sabent que, malauradament, “això no entra a l'examen”.

Il·lusió

Que bé que m'ho passo fent feina!!! 

Dues calculadores i un xuletari

Torno a estar vigilant un examen. Si el primer era un dissabte, aquesta vegada és un dilluns però de dos quarts de dues a dos quarts de cinc… una hora fantàstica si vols fer dieta o començar l’operació biquini.

Aquesta vegada Teoria de Màquines. Igual que dissabte,, tinc temps de sobres i aprofito per fixar-me i pensar en les actituds dels alumnes.

El primer que em sobta: Porten (gairebé tots) dues calculadores. Podríem pensar que són molts previsors, per si una s’espatlla porten l’altra, però... no és el cas. Som un animals de costums, això ja ho sabem, però potser a vegades ens passem. Resulta que porten dues cacluladores per una altra raó. Quan es tracta de sumar dos números, utilitzen la casio de tota la vida, la de la ESO, però resulta que sovint han de resoldre sistemes d’equacions o integrar, i això la casio ja no ho fa... per això utilitzen l’HP. Però voleu dir que no es pot fer una SUMA amb HP? Cal ser tan reàcids als canvis? Tanta estima i superstició es pot tenir a la calculadora de tota la vida?

I el segon: El formulari. Quin gran invent! Durant l’examen es permet portar un full A4 manuscrit original. La idea és poder dur apuntades les fórmules que un no es sap de memòria, però en comptes d’això, aquest full manuscrit es converteix en un xulertari de dimensions considerables (Us imagineu tot el que cap en un A4 escrit a lletra de xuleta?)

Estic convençuda que no utilitzen una n-èssima part del que hi porten escrit. En aquests “formularis” s’hi acostumen a trobar “receptes” que el dia de l’examen mai funcionen (per això és un examen!) i problemes resolts per si per casualitat sortís igual a l’examen (ufff i tant! Segur que el professor posa el mateix que vam fer a classe...). Sota el “per si de cas”, tot s’hi val, no fos cas que algun professor no se n’adonés i posés el mateix exemple que surt al llibre...

Tot és poc quan ens posem a prova, tot i que moltes vegades l’única funció del formulari és donar-nos una falsa seguretat, i dues calculadores no ens ajudaran més que una. Si fóssim capaços d’observar-nos des de fora, veuríem que, com en el cas dels nervis, seguim malbaratant els nostres recursos. Si ens hem preparat, el formulari no ens farà massa falta, en tot cas serà el nostre amic fidel que ens farà companyia, sense dir res, durant les tres hores de l’examen.

Si dues calculadores i un xuletari fossin la solució... Què fàcil que tot seria!

Vigilar un examen

Ahir DISSABTE vaig tenir la gran sort de poder vigilar un examen… Efectes de la vaga de dimarts passat.

I que avorrit que és!!! Ufff...

Les primeres vegades et sents una mica “equirol”, com qui ha canviat d’equip de futbol gairebé sense adonar-se’n, comptes i recomptes els fulls entregats, que coincideixi amb el número d’alumnes a l’aula, t’assegures que no se n’hagi perdut cap, estàs hiper-atent i fins i tot apareix una estranya sensació de nervis. Encara tens massa recent el rol d’estudiant i quan llegint l’examen trobes alguna pregunta una mica rebuscada, apareix una empatia que no pots mostrar. Has canviat de bàndol.

I llavors comences a entendre el comportament d’alguns professors, perquè 4 hores d’examen només estan atent a que ningú copiï es fan eternes! De fet fas alguna cosa més: reparteixes enunciats, fulls de resposta, fulls en brut, papers de marques òptiques, passes llista, comproves DNI, però...

A mi em molestaven molt els professors que es passejaven entre les taules, em desconcentraven i tampoc entenia perquè ho feien. Des de la tarima es té una visió de tota l’aula que permet veure els colls de girafa molt millor que passejant, però ara... ara els puc començar a entendre, s’estaven AVORRINT! I què millor que passejar per passar l’estona!

És una cosa que no m’hagués cregut mai. Quan ets alumna, un examen és un “posa’t a prova” i el temps va en contra teva, t’hi has esforçat durant el curs i ara ho has de mostrar, però com a professora...  Ara encara falta una hora perquè acabin i ja no sé què fer! Tenen els enunciats, ja no apareixen masses dubtes i ja he clitxat qui intenta aprofitar-se del company del davant...

Sort que pensar escrits pel blog em motiva! I un paper i un boli et poden salvar de molts moments com aquests. Què hi farem són “gangas del oficio”.

Filosofia Docent

Sortosament, al llarg dels anys et topes amb molts professors i cadascun amb una filosofia docent diferent. Alguns t’agraden més i d’altres menys. Quan em plantejo quina és realment la meva filosofia docent me n’adono que està molt marcada pels professors que a mi em van deixar un bon regust. I quan vaig una mica més enllà me n’adono que aquests professors són amb els que vaig establir un vincle que mica més enllà de les “classes magistrals”. Aquest vincle es creava en hores de consulta, quan es tutoritzaven treballs, en les pràctiques...

Això, m’ha fet adonar que segurament la interacció social és fonamental per seguir un bon aprenentatge, o que si més no n’és l’origen i el motor. Cada vegada tinc més clar que la feina de professor (almenys a nivell universitari) és més el d'un guia, el d’algú que és capaç de despertar en l’altre una inquietud que el motiva a voler aprendre alguna cosa nova. L’aprenentatge que trobo realment interessant es co-construeix  entre professors i alumnes a partir d’una activitat comuna.

Sembla estrambòtic i potser no ho sé explicar en paraules més planeres, però crec  que la docència va més enllà de les classes fetes en una aula, i que s’ha de posar èmfasis en la millora de la comunicació estudiant‐professor. Només així podrem anar junts pel mateix camí d'aprenentatge.

Simulacions

La naturalesa és sàvia i a la vegada complicada. Intentar-la entendre no és fàcil, però com que som molt tossuts ens hem inventat la simulació. Simular ens permet fer un anàlisi més senzill (però a la vegada tan complicat com vulguem) del que ens envolta. Si tot va com tenim previst, la simulació ens permetrà, a més a més, fer prediccions del que passaria a la realitat en unes condicions donades. Si el model és prou bo, la simulació ens donarà arguments per creure que el comportament que acabem de simular seria el que tindria lloc a la realitat en aquelles mateixes condicions.

Però la simulació té una altra cara. Simular també pot indicar fingir alguna cosa que no és real (simular una malaltia per escaquejar-se d'alguna cosa). I quan fem una simulació com podem saber que el resultat és una bona predicció o que el que acabem de fer és pura ficció? Estem fingint? Els que saben dis-simular ens poden enganyar, les simulacions també?

Per sort, s'agafa abans a un mentider que a un coix

La Màquina de Cosir

Avui he tingut la sort de poder tornar a la docència. La primera pràctica de l’assignatura Teoria de Màquines és l’estudi d’una Màquina de Cosir! Sí, sí, a Enginyeria Industrial no només parlem de cotxes, motors i grans construccions, també sabem què és una màquina de cosir.

Quan comences la classe i dius: “Avui aprendrem què és una màquina de cosir”, sents les primeres rialles, a la pregunta “Algú sap cosir ?” tornen a aparèixer més rialles (i cap mà alçada, normalment) però la cosa canvia al llarg de la pràctica.

Qui més qui menys l’ha vist alguna vegada, fins i tot algú en té alguna per casa, però ningú s’havia plantejat què hi havia dins aquell tros de ferro negre. Doncs bé, el cas és que és una màquina fascinadora!

L’invent data de 1790 i al principi no va ser ven acceptat ni per modistes ni per sastres (tots els canvis costen!), però cal treure’s el barret davant una ment (Thomas Saint) capaç d’aconseguir que amb un sol moviment actuat (el pedal) es pugui fer pujar i baixar una agulla, moure una llençadora de manera rotacional (que gira en tots dos sentits) i fer avançar la tela que estàs cosint. Ah! i tot això de manera coordinada i només amb elements mecànics!!!!

Quan després de comprendre’n el funcionament es passa a l’esquematització es comença a comprendre la fascinació de l’invent. El fet és que la màquina acaba seduint a la majora dels alumnes de segon.

Estic segura que, a partir d’ara, es miraran diferent aquell ferro negre estilitzat i aquelles (normalment dones, no ens enganyem) que tenen el poder (cada vegada més escàs) de saber-la fer anar.

De mica en mica... s'omple la pica

En un altre post parlava de la importància de fer grup a l’hora de treballar. Avui volia comentar la necessitat de ser constant en la feina.

Quan un afronta un problema passa per diverses etapes. La primera és la il•lusió, les ganes de fer aquell projecte, es té la mirada posada en el què serà un cop acabat. Quan t’hi poses apareixen els primers problemes no previstos, és la segona etapa. Són uns problemes no massa importants, que pots solucionar “fent grup” o fins i tot els pots detectar tu. Però abans de la meta arribar un punt de bloqueig que pot ser molt dur. No saps quin és el problema, què està passant ni com explicar el que et passa. Són hores batallant que et semblen perdudes, però no és cert. És aquí on la constància pren un paper fonamental. Potser apareix de tant en tant aquella veu que diu: “Això no és per tu, deixa-ho córrer”, però també hem de ser capaços de sentir la que diu: “Endavant! Ja has fet un pas més! Ets més a prop de l’objectiu”.

És com pujar una gran muntanya, primer la il•lusió et fa tirar endavant, quan arriben els primers cansaments els companys de ruta aconsegueixen estirar-te, però després potser arriba un punt on sents que no pots seguir, no et veus capacitat per acabar. És el moment de fer una pausa i agafar energia per seguir endavant, però no pas per abandonar l’objectiu. Quan has recuperat forces i aconsegueixes arribar al cim te n’adones que la constància del camí ha valgut la pena.

Treballant la constància com a conducta positiva serà més fàcil aconseguir tot allò que ens proposem, que ja ho diuen: “De mica en mica s’omple la pica”

Fer grup

Quan batalles en un problema durant hores, tens un domini dels detall que poden arribar a marejar. Estàs centrat en la fulla groga de la primera branca d’aquell arbre concret sense poder gaudir del bosc que l’envolta i que –tot i no ser-ne conscient – és el que et fa entendre el perquè de la fulla.

En aquesta situació, fer un senzill comentari a algú altre sobre el problema pot desencadenar una pluja d’idees una de les quals (amb una mica de sort) t’encamina al camí correcte.
El treball individual té les seves avantatges però té un gran inconvenient, pot portar-te a un espiral sense fi quan estàs buscant la sortida però en la direcció equivocada. El treball en equip pot fer-te adonar que la porta a la que has estat picant durant hores sense cap mena de resultat està tancada i que només cal fer un pas endarrere i dirigir-te cap a la porta del costat que està mig oberta, just al costat d’on estàs.

Aprendre a preguntar i a escoltar però també saber transmetre els problemes sense entrar al detall és el que cal per aprofitar al màxim la força de “fer grup”.