Més enllà de la superfície

Sovint necessitem classificar les coses, posar-los un sol nom per identificar allò que no sabem ben bé com explicar. Va passar amb el moviment del 15-M on sota el nom “d’indignats” entre la societat i els propis mitjans de comunicació hem aglutinat una gernació que no comparteixen grans ideals (o no comparteixen gairebé res). Això sí, sortien al carrer per fer sentir una angoixa (aquesta sí, compartida) que cadascú vivia de manera diferent.

Aquests dies, amb la JMJ tinc una sensació semblant. La manera com un jove Colombià o un jove de Romania pot viure la seva fe és molt diferent. La seva situació en cada parròquia, la política que l’envolta, les tradicions més locals... són tan diferents com ho podien ser les experiències dels indignats. Hi haurà qui viurà la fe d’una manera més fanàtica, altres que preferiran viure-la en silenci, alguns en petites comunitats, d’altres es trobaran encantats entre la massa... I malgrat això, ens entossudim a posar-los tots en un mateix sac.

La majoria de sociòlegs parlen d’una falta de valors, d’ètica, de cerca de noves religions per saciar uns neguits interns, de l’augment de teràpies alternatives, de pràctica de religions orientals... Doncs que un conjunt de joves es reuneixin per reflexionar, per compartir les seves vivències, per fer voluntariat, per compartir uns valors o per reafirmar-se no hauria de ser tan revolucionari, no? En el fons el que veiem aquests dies és una altra manera de viure tan legítima com qualsevol altra.

I això va més enllà de si algun radical vol atacar amb productes químics a un altre grup, de si la pompa vaticana proclama frases desconcertants pel s.XXI o dels missatge impositius que ens vol transmetre certa premsa. I és cert, segurament l’austeritat no és la tònica dominant, i aquí caldria fer molta autocrítica, però això no desmereix totes les altres experiències que aquests dies es compartiran a les JMJ.

No té sentit voler veure un únic perfil en els joves que es reuneixen a les JMJ. No té sentit, com no en té intentar etiquetar tots els seguidors d’un grup folk de hippies o tots els seguidor del Barça de brètols per les destrosses en les celebracions.

Hi haurà qui haurà vingut per reafirmar-se provinent d’una regió on la seva religió és la minoirtària, hi haurà qui ho farà per estar proper al Papa, però també hi ha haurà qui vol compartir una estona de pregària, conèixer joves amb valors comuns, cantar o fins i tot qui ho haurà fet només per fer turisme a bon preu.

Segur que les experiències dels qui ho hauran vist des de dins no tindran res a veure amb les imatges que veiem per la televisió. I això és el que dóna sentit a les JMJ.

Reflexió post-electoral

Els grans mitjans de comunicació parlen de la victòria convergent a nivell de Catalunya. Mirant els resultat és fàcil treure aquesta conclusió, però a nivell local, quan els pobles són petits, no crec que el nom del partit hi hagi tingut un pes tan rellevant.

La llei d’Hondt ha fet que el nou consistori municipal de les Borges estigui format per 8 regidors de CiU, 2 d’ERC i 1 del PSC.

Abans de res, felicitar a tots aquells que han decidit posar-se en unes llistes amb la voluntat de dirigir un poble des d’un ajuntament. Ho han fet sabent que no hi ha ni un duro a les arques públiques, que l’atur està en rècords històrics, que la crisi que ens envolta no sembla que vulgui marxar, que no està clar quan l’economia començarà a repuntar... i malgrat això, a tots els pobles i ciutats hi ha gent compromesa amb el lloc on viu i amb ganes de treballar des d’un ajuntament. Que poc reconegut que està aquest esforç! Només cal veure un telenotícies per adonar-te’n que els polítics són qüestionats a diari. 

Tampoc descobreixo res de nou si dic que l’electorat està desencantat (i sinó només cal anar a la plaça Catalunya de Barcelona). Però aquesta cantarella es comença a fer pesada, de què serveix amagar-se i resignar-se sota aquesta frase enlloc de motivar un poble?

Als municipis amb més participació s’ha demostrat que qui sap moure l’electorat és qui es fa proper als vilatans, qui treballa (ho ha treballat) pel poble de manera desinteressada, qui es fa present en tot tipus d’actes (des de partits de futbol a processons de setmana santa), qui se sent del poble i sempre l’ha volgut tirar endavant (només que ara ho vol fer des de l’ajuntament), qui creu que estar en un consistori és una possibilitat per millorar el lloc on viu i que tan s’estima.

Els vots d’un poble petit són vots “nominals” a la gent que integra la candidatura (tampoc estic descobrint res) i el cap de llista  acostuma a tenir un paper molt difícil a l’hora d’escollir els companys de viatge. Què valorarà qualsevol persona a l’hora d’emetre el seu vot? Doncs potser en una ciutat hi haurà molts vots que només depenen del color del partit, però això no és així en un poble. 

El que més es valora és que qui entri a l’ajuntament sigui algú del poble (ja sigui gent nascuda o nouvinguda però que hi estigui vinculada), que sigui jove i amb empenta, que treballi sense esperar gaires coses a canvi, que sàpiga transmetre idees, gent que sigui propera als vilatants (no per interessos sinó perquè n’és un més), que escolti, que conegui els problemes reals, gent amb qui es pugui confiar, gent treballadora, amb esperit crític, positiva, optimista, comprensiva, rigorosa, amb voluntat de servei...

Són moltes les característiques que demanaríem a un equip de govern (i segurament ens posaríem d’acord independentment del color del nostre partit polític), però precisament per això és un equip i no només un alcalde el que governa un ajuntament. Per liderar un poble es necessita un grup de gent on cadascú pugui aportar unes quantes de les virtuts que deia abans.

I què passa quan aquestes característiques no es veuen en totes les candidatures? Doncs que la candidatura que sí que les ha aconseguit conjuntar s’emporta la palma.

Cadascú té les seves armes per aconseguir un vot, des d’una gran pancarta a l’entrada del poble al passar porta a porta a portar a presentar el programa electoral, des de un gran míting a una senzilla presentació de candidatura... I és en aquestes situacions quan es posa de manifest part de l’ànima de la candidatura.

Hi haurà qui valorarà més poder enviar un programa imprès amb la millor qualitat del marcat i d’altres que es decantaran per una simple carta, hi haurà qui pensarà que un míting és necessari per transmetre les seves inquietuds i hi haurà qui no, alguns donaran molta importància al cartell de l’alcaldable i d’altres pensaran que és una despesa innecessària... Però per poc que ens hi parem a pensar veurem que aquests gestos són un petit reflex del que la candidatura vol fer pel poble.

Ahir vam escollir unes persones perquè ens representin en un ajuntament pels propers 4 anys. Ara ells tenen la nostra confiança. Deixem-los treballar i, en tot cas, cap al final de la legislatura ja els hi demanarem passar comptes. De moment, ens agradi més o menys, no els hi hem de posar pals a les rodes (que ja està tot prou complicat) i en el fons, segueixen sent els nostre veïns. 

MOLTES GRÀCIES a tots els que han assumit la responsabilitat de tirar endavant el nostre petit país.

Esperit Crític

Les veritats absolutes no existeixen i allò que ens fa diferents a la terra és la nostra elevada capacitat de pensar (o això és el que ens fan creure). Però massa sovint topes amb gent que ha decidit deixar de fer-ho, gent que segueix les indicacions d’algú a qui li ha delegat la responsabilitat de gestionar el seu pensament.

El sentit crític hauria de ser present en el dia a dia, i cal fomentar-lo des de ben aviat. Tots sabem que els nens tenen una edat on qualsevol cosa que els expliques és contestat amb un “i per què?” Però aquesta curiositat s’acaba, potser perquè els adults la tallem d’arrel o potser simplement perquè és qüestió d’edat.

Però si no tenim sentit crític podem resoldre un problema, obtenir, per exemple, que la força que hem de fer per moure una cadira de jardí és de 50000000N i quedar-nos tant amples, o rebre un mail dient que es té un medicament per curar la Sida i que no es comercialitza perquè a algú no li interessa i creure’ns-ho sense comprovar qui ha dit això i quines fonts utilitza. O potser rebem una oferta de canvi de companyia telefònica que sembla fantàstica i 6 mesos més tard ens adonem que no era el que ens pensàvem...

I està clar que no podem tenir esperit crític amb tot, no tenim prous hores ni prous coneixements, però enlloc de creure’ns tot allò que ens arriba, seria molt més raonable posar-ho en dubte fins que no ho haguem contrastat.

A les classes de la universitat em passa el mateix. A les hores de consulta, arriben alumnes esperant que els hi diguis una frase contundent, una veritat absoluta que ells copiaran sense dubtar-ne ni un minut. Si més endavant són interrogats sobre perquè han escrit allò ho tindran fàcil “tal professor ens ho ha dit”. Com si amb això n’hi hagués prou!!!Que els professors d’universitat tenim una capacitat diferent de la resta del món per poder sentenciar sense que allò es pugui posar en dubte?De què serveix escriure una frase que ha dit algú altre sense entendre-la? Com pots saber si allò que t’han dit és o no cert o e teu cas és una excepció?

I viceversa, quan la teva resposta és busca-ho en tal llibre, pensa en com hi pot afectar aquest factor, quina explicació dones a aquests resultats, o perquè creus que és interessant posar aquest gràfic, moltes vegades la resposta que obtens és de l’estil: “però això tu ja ho deus saber no?”, “No m’ho pots dir?”, “aquest gràfic vas dir tu que el posessim....”

I tornem a ser al cap del carrer.

Entenc que és més fàcil i menys costós fer allò que algú et diu, no tenir opinió i adaptar-te amb més o menys gràcia a cada situació però semblava que havíem entès que el poder basat el domini sobre la resta a qui no es deix opinar ni pensar no era la millor opció, veritat?

"Es que jo sóc de lletres"

Per què a tothom li faria vergonya dir que no sap llegir o escriure però a la vegada a ningú li sembla malament no tenir una més mínima idea de matemàtiques? I ja no es tracta de no saber quina és l’arrel de 81 o com s’aïlla una x... no, no, el problema és molt més greu.

Cada dia ens bombardegen amb moltíssimes dades: Inflació, percentatge d’atur, enquestes, audiències televisives, IPC... I ja sigui per falta de competència matemàtica dels redactors de notícies, o perquè realment ens volen manipular, qui no té un sentit matemàtic crític pot ser fàcilment enredat. Alguns exemples:

La pugna per les audiències entre telecinco i Antena 3 feia vergonya, però molta gent es podia empassar aquest gràfic sense més.

I la diferència era del 0.3%!!!! L'anunci en general no té pèrdua

Els gràfics tenen moltes avantatges, però si no els sabem interpretar són una eina per despistar molt fàcilment. Mireu quins gràfics publicava telemadrid fa uns dies sobre el pressupost de les comunitats autònomes.

Resulta que és un gràfic truncat, i això fa que visualment es converteixi en un engany. Si fem començar el gràfic des de zero quedaria:

Diferent veritat?

Però no només en gràfics. Hi ha qui no sap diferenciar els termes absoluts dels relatius. La notícia del mundo:

    Las cajas de ahorros fueron algo más agresivas que los bancos en este apartado. Han desaparecido del mapa 783 oficinas (el 3,13%), con lo que ahora tienen 24.202.    Su red es notablemente superior a la de los bancos que, tras cerrar 740 sucursales (el 4,74% de su red), conservan 14.840.

Ja es veu que és més agressiu un 3% que un 4.7%, no?

I ara que he estat per terres gallegues, un dia vaig llegir a la voz de Galícia: "Cuatro de cada diez profesores de la provincia de Ourense se jubilan este año" ( i el titular era enorme! i jo pensant doncs es quedaran sense professors... I després llegeixes la notícia:

La conclusión del sistema transitorio de jubilación anticipada provocará un número importante de bajas de profesores al finalizar este curso. Según el sindicato Comisiones Obreras más del 4% de los docentes de la provincia optarán por el retiro en junio del 2011.

... sense comentaris

No es tracta de buscar culpables, però veient aquestes notícies queda desacreditada qualsevol persona que pensi que les matemàtiques no son res més que una assignatura que cal aprovar per tenir l’ESO.

 "Que no nos embauquen" que diria el clàssic.

això no entra a l'examen

Un dels trets característics comuns en qualsevol àmbits de la formació (instituts, universitats, conservatoris, escoles de dansa, cursets...) és que la majoria d’alumnes inverteixen el temps en aprendre estrictament allò del que han de ser avaluats. Un “això no entra a l’examen” implica una desconnexió automàtica del cervell de l’alumnat.

En aquest sentit, encara que les escoles de carreres tècniques diguin que “fomenten habilitats transversals, i que promouen actituds de compromís ètic, social i mediambiental”, com que “això (normalment) no entra a l’examen”, la bona intenció de la frase costa de veure en el dia a dia universitari.

Escric això perquè fa uns dies, em va venir a veure un ex-alumne cansat de “només aprendre coses tècniques en aquesta carrera”, i va ser ell qui em va dir: “Una assignatura de poesia hauria de ser obligatòria en una carrera com industrials” (perdoneu però algú ho havia de dir, que dirien a Polònia). I l’entenc perfectament. És cert que l’ETSEIB és una escola de formació tecnològica en l’àmbit de l’enginyeria, però també és cert que l’escola està formada per PERSONES i que l’alumnat espera alguna cosa més que un nivell acadèmic alt i de qualitat.

La universitat sap formar enginyers sòlids científicament, però té massa descuidat el fet que forma membres d’una societat. Sap fer créixer intel·lectualment els alumnes però a la vegada es preocupa poc del seu creixement personal. Promociona el creixement intel·lectual en l’àmbit científic, però abandona tots els altres camps (no només l’emocional).

Les noves titulacions europees podien ser un bon moment per introduir, també, aquest canvi. Però el que de moment es respira tampoc va per aquí. Els que detectem aquesta mancança ens haurem de seguir formant per buscar el nostre equilibri personal sabent que, malauradament, “això no entra a l'examen”.

Créixer

Els canvis són continus en el nostre dia a dia, però a la vegada tenen una derivada petita, no és fàcil veure’n el seu efecte d’un dia a l’altre. Però de cop, un dia, t’adones que has crescut.

Et trobes en una situació que t’és familiar i a la vegada estranya. És una situació que has viscut altres vegades però on tu hi tenies un paper molt més passiu, i aquesta vegada et trobes estant a primera línia, en un lloc que fins ara hi estava algú altre.

Mires una finestra temporal més gran i veus que els petits avenços diaris s’han transformat en un canvi molt més important. El background que durant aquest temps has acumulat et permet no estar del tot incòmode. No te n’havies adonat però has crescut.

Reflexiones i veus que qui estava sempre a primera línia t’hi fa un lloc i sap delegar-te nous reptes. Comences per petites batalles que a la vegada et permeten agafar més confiança i començar a assumir la nova situació.

Quina sort tenir a prop unes mans que et protegeixen i a la vegada et permeten créixer!!! 

Gràcies!

Col·laboració

Tothom elogia la tasca del treball en equip i seria ingenu pensar que el treball d’un sol cervell  pot tenir el mateix potencial que un grup de gent -ben coordinat-  amb un objectiu comú (amb les excepcions que comporta una afirmació d’aquestes característiques).

Segurament l’èxit d’un bon treball d’equip recau en haver sabut escollir bé els companys de viatge. En aquestes situacions sempre es guanya més del que es perd, però això no vol dir que no hi hagi pèrdues! Al contrari, hi són, cal veure-les i poder-les  balancejar amb els guanys que la situació ens ha portat.

Tots veiem les coses de manera diferent i a la vegada s’ha de prendre una decisió única que no satisfarà mai a tothom. I què fas quan el treball no surt exactament com tu volies però a la vegada aporta molt a creixement del grup? Fins a quin punt has de posar per davant el desenvolupament de grup que el teu personal? Quina és la combinació màgica que permetrà créixer a les dues parts? Potser cal seguir treballant en equip per descobrir-ho.

Fer caixes

Hi ha coses que tenen data de caducitat, i saps per avançat que un dia tocarà fer caixes, recollir i tornar a marxar. I quan aquest dia s’acosta les sensacions estan més a flor de pell que mai.

Mentre reculls, t’apareixen a les mans coses que et recorden què has fet durant aquest temps. Una entrada d’un concert que sona a música tradicional, una programació del teatre de la ciutat que remet a una escena concreta de l’obra que hi vas veure, una postal de Nadal que t’apropa més als amics de veritat, un calendari que ha travessat oceans per aconseguir robar-te un somriure, un tiquet d’un restaurant amb regust d’aquell marisc tan bo,  un banyador que et recorda el bany a l’Atlàntic...

Engegues l’ordinador i mires fotos, veus que realment has estat molt bé, has descobert un altre petit país, t’has sentit lliure per voltar-lo, has conegut gent extraordinària, has compartit moments fàcils i difícils, t’han visitat família i amics, els has ensenyat racons especials que has trobat per aquí, has rigut i has plorat, has compartit, has après...

En definitiva, tot t'omple de nostàlgia i et fan reviure el bé que has estat. Llavors recordes que quan vas decidir fer el canvi no ho tenies clar, tenies por, no sabies què passaria, i a la vegada t’adones que ara et passa el mateix (i el blog m'ha fet adonar que quasi fa un any que va sorgir l'oportunitat!

 Torna tocar canviar i et reapareix una sensació coneguda.  Per què els canvis sovint ens fan respecte i després ens sabem adaptar de nou al que tenim davant?

Toca fer caixes sí, però no em vull passar la setmana que em queda comptant els dies que em falten per tornar, al contrari, m'algrat que els que tens al voltant s'entosudeixin a fer el compte enrere, jo vull seguir xalant d’aquesta estada i gaudir-ne fins al final.

Treballar Sota Pressió

Per què la feina s’acaba sempre a l’últim minut? Per què si tinguessis un dia menys ho acabaries el dia anterior i si et donen dues hores més no ho resoldràs fins dues hores més tard? Què fa que si treballes puntualment sota pressió la teva productivitat augmenti? Per què un deathline t’ajuda a progressar?

Aquests fets només passen si s’ha fet camí abans d’arribar a la data límit. Un estrés ben entès posa el nostre cos en alerta i treu lo millor de nosaltres per saber afrontar la situació. Ara, si abans no s’ha fet un treball constant de formigueta, no podem esperar que la pressió ens solucioni el problema. Ans al contrari! Si ens veiem desbordats encara funcionem pitjor, i el resultat és decebedor. 


Però controlem naltros el temps o el temps ens controla a naltros?

Quan ens trobem en aquesta situació és difícil observar-nos des de fora, però hauríem d’aprendre a assaborir-lo tant o més que els dies de treball més relaxats. Al cap i a la fi, tots aquests moments formen part del nostre camí de superació personal.

Dates assenyalades

Natalicis, onomàsties, Nadal, Festa Major, cap d’any, el dia de la boda… però també el dia que algú que t’estimes mor. Tots són dies especials, i ens afecten emocionalment.

Necessitem un calendari per organitzar-nos, una agenda que ens recordi què tenim previst fer els pròxims dies i que a la vegada no ens deixi oblidar alguna data que en el passat ens ha marcat. El 6 de febrer del 2007 ens va quedar gravat a uns quants, i no calen agendes.

Ja fa 4 anys que no hi ets, bé, quatre anys que vas passar a ser invisible, perquè de ser-hi, molts sabem que hi ets. Tots ho hem assumit com hem pogut. Alguns ho hem intentat entendre, però no sempre ho hem aconseguit –encara  que la realitat ens ho posi de manifest cada dia–.

Sí, som egoistes i et volíem més estona aquí. Però en tot cas, la data d’avui ens hauria de servir per donar-te les gràcies:

Gràcies pel que vam poder compartir, gràcies per decidir donar-me vida, gràcies pels 23 anys que vam poder estar junts, gràcies per educar-me, gràcies per intentar entendre’m, gràcies per les carícies, pels petons, les abraçades i les bufetades que em van fer créixer, gràcies per les discussions, gràcies per fer-me sentir bé, gràcies per apoiar-me... gràcies per ser el millor paró del món.

I gràcies perquè, tot i la invisibilitat, sabem que segueixes al nostre costat.

La música i el ball, el poder de compartir

Arribes a un lloc, hi vas pràcticament sol. No coneixes a ningú, no et vols quedar a casa, tens ganes d’interaccionar, però no saps com. Com pots entrar en una colla d’amics ja feta? Com pots introduir-te en un grup més o menys tancat? Qui pot donar-te peu a conèixer gent?

Anaves sol, però no del tot, tens un instrument. La música permet sobrepassar aquestes petites barres que a vegades poden semblar insuperables.

I per què no vas a tal lloc que es reuneixen uns quants músics per tocar? I per què no treus el nas a aquella sala que els dimarts s’hi balla? I d’on dius que són aquestes melodies? Ah! Que són danses? I les saps ballar? Som-hi! I no en saps cap altre? I ja la tens muntada... les hores van passant i el clima cada vegada és més agradable.

Estàs compartint una estona de música i ball de la manera més fàcil. Cadascú aportant el que sap i aprenent a la vegada dels altres.

Barreres trencades, comences a conèixer gent que a la vegada te’n presenta de nova. La roda ha començat a girar i no té cap intenció de parar.

Català al Senat

Les declaracions d’avui de Rajoy son una provocació que difícilment deixen indiferent a ningú. Aquest líder (perquè dir-li senyor és dir-li molt) ha sigut capaç de dir (entre d’altres coses) que “l’ús del català al Senat no és propi d’un “país normal”.

I mira, potser en l’última part és en l’únic que podria estar d’acord. No som un país normal. Perquè si ho fóssim, entendríem que qualsevol llengua té un valor incalculable i que no es poden anar depreciant així com així. De fet si els catalans fóssim d’un altre color o d’una altra religió, i ens imposessin el castellà i la cultura espanyola, tothom parlaria de racisme o xenofòbia. Però no, simplement som catalans i aquestes actituds es troben normals.

Catalunya té una cultura pròpia i portem quasi 300 anys de colonització, però malgrat això encara ens estimem la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país. El problema és que són els mateixos que critiquen l’obligació de parlar en català a Catalunya (obligació? hahahaha), els que defensen l’obligatorietat d’haver de parlar en castellà a tot arreu!!! Que es parli en català al parlament català ho anomenen nazisme, i en canvi es converteix en “normalalitat” l’obligació del castellà al Senado...  

El propi Rajoy ha dit que el que és normal al carrer ho ha de ser al Senat, però de quin carrer parla? Ha passejat més enllà de Salamanca? Per Vitoria, per Castelló o per Lugo?

I em sembla fantàstic que cadascú pugui triar la llengua en què es vol expressar en cada situació. De fet què més voldria jo que poder anar a França i parlar amb francès, viatjar per Itàlia i poder entendre-m’hi en italià i anar a alemanya i parlar l’alemany! I si no ho faig és perquè no en sé!  

I el que m’hagués agradat aprofitar aquests sis mesos a Ferrol poder parlar gallec... Però la situació aquí encara és molt pitjor que a Catalunya. Rajoy va néixer a Santiago de Compostela....

Optimització

Optimitzar el disc dur, el treball en equip, la pàgina web de l’empresa, el rendiment de l’ordinador, el vot, els anuncis a la xarxa...  Fem servir molt la paraula optimitzar i sovint només pensem en el resultat final, la situació immillorable, la més eficient. Però allò interessant d’aquest resultat final es troba en el procés que hem hagut de seguir. Perquè si decidim trobar l’òptim és que tenim moltes opcions alternatives que hem hagut de deixar de bandada (només perquè no ens portaven a una situació tan esplèndida ja no cal tenir-les en compte?).

Vist des d’un punt de vista matemàtic el que estem fent és resoldre un procés que té diferents solucions, però només una és la que millor s’ajusta a unes condicions fixades pel propi enunciat del problema. I aquí rau tota la importància.

Comencem un procés de discriminació per arribar a una meta, però aquest objectiu final és mòbil i el fixem nosaltres amb les restriccions que demanem satisfer. L’anomenem òptim, però no en coneixem el seu valor exacte. Per això, allò important no és la pròpia meta (l’òptim), sinó com aconseguim fer-la canviar de lloc.  Allò realment interessant són els petits canvis (a vegades imperceptibles) que ens permetran desplaçar la meta.

Deixem de pensar en el resultat final i centrem-nos en l’elecció entre les diferents trajectòries, en el coneixement de cada racó del laberint, i en la tria d’aquell camí que ens ha de permetre arribar més ràpidament o amb més facilitat a allà on ens proposem arribar.

PD: L’optimització d’un model de contacte peu-terra m’està afectat més del previst...

Igualtat?

Amb data 22 de març de 2007 apareix la llei orgànica per a la igualtat efectiva entre homes i dones.  Doncs bé, aquesta llei té incidències en molts àmbits, entre ells l’universitari.

Avui en una papereta d’eleccions al claustre universitari de l’Escoloa Politècnica Superior de la Universitat de la Corunya, he vist una cosa que m’ha fet encendre. Són unes eleccions on el que es voten són noms individuals, no a partits. A la papereta hi ha 17 noms i se n’han de marcar com a molt 7. Fins aquí res a dir. Però just a sota de tots aquests noms et trobes una nota que diu: “El número màxim de persones candidates a les que es pot votar és de 7. D’aquestes, només 4 poden ser del mateix sexe”. Ja hi som!!!

Quina mena d’igualtat és aquesta? Es presenten 5 dones i 12 homes, perquè l’elector no pot escollir les 7 persones que cregui que estan més ben preparades? Per què d’això en diuen discriminació positiva? No hem de ser iguals?

L’article 14 de la constitució parla del dret a la igualtat i a la no discriminació per raons de sexe. Poder escollir només quatre homes, no és descriminar (explícitament) el cinquè per raons de sexe?

A més, aquesta imposició d’igualtat no s’aguanta per enlloc. Si tothom votés només persones del sexe masculí (quatre homes cadascú, però no sempre els mateixos, n’hi ha dotze), acabarien tenint un claustre amb 7 homes. Haurien buscat una paritat que després no es veuria per enlloc.

I que consti que jo sóc la primera que no entén perquè una dona pot cobrar menys per fer la mateixa feina que un home, però igual que això no m’entra al cap, tampoc entenc perquè s’ha de mantenir una paritat artificial pel sol fet de què de cara a la galeria queda bé.

Un dels punts diu: “Les administracions públiques hauran de tenir una representació equilibrada de dones i homes en els seus òrgans de direcció”. Per què? Tampoc ho entenc. I això que sóc dona i em diuen que això m’afavoreix! Però com m’ha d’afavorir una llei que em en quin cos he nascut?

No crec que això afavoreixi a res, al contrari, una llei així pot situar en òrgans de direcció a persones que no estiguin preparades. Imagineu que teniu les 3 millors candidates a presidir qualsevol cosa, doncs per mantenir la paritat caldrà col·locar, a més a més, 3 homes també en posició de direcció. Així, sense motiu aparent, simplement perquè la cosa estigui equilibrada... Ja és veu que això no té cap sentit.

El que cal garantir és que el sexe d’una persona no influeixi a l’hora de prendre cap decisió. Això sí que seria “fer efectiu el principi d’igualtat” .

Anar a contracorrent

És molt més fàcil fer el que fan els del teu costat que no pas oposar-s’hi. El cabdal pot ser més fort (seguit per més gent) o més fluix, però per petit que sigui, acostuma a ser el suficientment gran com per no deixar-nos veure-hi més enllà, o fins i tot, per no deixar-nos pensar què és el que nosaltres faríem si aquest corrent no existís.

Però quan un pren les decisions que ell creu, quan s’exposa a un risc i pren una determinació de la que n’està pròpiament convençut, accepta el risc amb valentia. Encara que hagi d’anar a contracorrent és coherent amb ell i per tant pot seguir el seu camí perquè se sent bé amb ell mateix.

Sovint, vivim massa condicionats pel comportament de la resta. Mantenir un criteri propi, i més encara en contra de l’opinió dels altres, sempre ha estat difícil.  Qui s’atreveix a anar a contracorrent i intenta que altres obrin els ulls davant alguna injustícia acostuma a ser obviat i fins i tot ignorat.

Quan els estímuls ens són contraris, cal molta voluntat per seguir pel camí que un creu l’adequat. Però, per què no ens preguntem d’on surten aquests estímuls? Per què ens els creiem i no els posem en dubte?

Per molts propers que ens siguin, potser només són pertorbacions del petit cabdal pel que transitem a contracorrent. Si som capaços de traspassar les parets d’aquest canal, potser descobrim un riu més gran que flueix en el mateix sentit que ho fem nosaltres.

Saber mirar més enllà dels que ens rodegen acostuma a donar bons resultats.

Felicitats Josep Maria!

Petits grans descobriments

Quan estàs fora sempre estàs molt més obert i receptiu a tot. Pel que sigui, fa uns dies que estic molt més oberta a la part musical i això m’ha permès conèixer dos nous grups que actuaven per terres gallegues. El primer el quintet Riobó, uns musics amb molta energia que em va fascinar amb un repertori de melodies tradicionals gallegues amb una sonoritat molt tradicional i a la vegada molt fresc. Aquí hi ha un petit video on se’ls pot sentir en acústic.

I el segon va ser un concert que vaig descobrir encara per més casualitat. En un auditori municipal que no té ni pàgina web ni cap programació penjada a internet, actuaven Alsadair Frase i Natalie Hass, un duo escocès reconegut internacionalment i que va aconseguir fer-nos ballar un reel el mig del pati de butaques.

Al primer concert devíem ser una vintena de persones al públic i al segon potser setanta, però per sort, aquest tipus de música té cabuda a Galícia! I a uns preus molt assumibles! Seran concerts minoritaris, però gaudir-ne així encara té més encant.

Per petites que siguin les coses que ens agraden, si ens centrem en aconseguir-les les acabem trobant. I sortosament, això va més enllà de la música.

Jornada de Reflexió

Diuen que demà és jornada de reflexió, reflexionar sobre què? Després d’una campanya electoral més pròpia de gags de Polònia que no d’uns partits polítics, la jornada de reflexió hauria de servir perquè aquests mateixos partits polítics recapitulessin i comencessin a prendre consciència del que han fet les dues últimes setmanes.

No sé com s’ha pogut viure des de Catalunya, però des de fora no he pogut donar resposta quan m’han dit: “A Catalunya aneu sempre molt calents, no? Almenys això és el que els polítics volen transmetre”, “Amb lo soso que semblava el Montilla i resulta que heu estat 8 anys governats per un Supereroi” , “Sortiu en manifestacions multitudinàries contra la guerra d’Irak i després aneu disparant immigrants”, ....

La jornada de reflexió està pensada perquè just el dia abans puguis reflexionar, teòricament sense influència, sobre el vot. Però tanta gent decideix el seu vot el dia abans d’anar a votar? Què vol dir reflexionar sense influència? Si et poses a pensar recordaràs què han fet els partits i com t’han influenciat, no? Per què sinó com reflexiones? Llavors aquesta influència és inherent al propi fet de reflexionar...

I aquesta veda electoral té sentit? En un segle que ja s’anomena el segle de la comunicació, té sentit no permetre que els diaris d'aquí publiquin les enquestes que estan fent els últims dies i en canvi sí que ho pugui fer el Periódico d’Andorra?

Com deien a Dinamita: Reflexionem-hi sisplau... reflexionem-hi

Una imatge val més que mil paraules?

A vegades potser sí, però no sempre.

Avui he anat al nou aparcament de l’aeroport de A Corunha, el van obrir el 6 de novembre passat. Sense ser-ne conscient, sempre miro tots els cartells, i suposo que per això avui he detectat el que es veu a la foto.

Resulta que “el camí” per on entenc que s’ha de caminar (l’equivalent al carril bici però pensat per anar caminant pel pàrquing), està pintat amb la imatge de “prohibit el pas de vianants”, el mateix senyal que es veu a la rampa per on entren els cotxes i per on entenc que no s'ha de passar anant a peu (el típic senyal rodó blanc i vermell amb una figura humana en negre al mig i que es veu, en petit, al fons de la imatge). Llavors com quedem? Per què o per qui serveix aquest carril? 

En aquest cas, una imatge no val més que mil paraules. Almenys no ho va valdre per qui es va dedicar a pintar tot el carril amb aquesta icona, ni per qui ho va supervisar, ni per qui n’era el responsable. I això em fa pensar... El llenguatge simbòlic dels senyals de trànsit només ha de ser conegut per qui s’ha tret el carnet de conduir?

Eleccions al Parlament

Un dels avantatges de votar per correu és que abans del dia de les eleccions (i sense fer cap mena d’esforç) coneixes la quantitat de partits que es presenten. Perquè no ens enganyem, per molt que estiguem en campanya electoral, no ens arribem (per sort!!!) els missatges electorals de tots els partits, ni mirem el Dog per veure qui s’ha presentat i qui no.

Avui m’ha arribat el sobre amb tots els papers per a poder votar, i quan l’he vist ja m’he espantat. Es presenten 30 partits diferents sí, sí 30!!!! Ho he estat buscant i a les últimes eleccions se’n presentaven 21, dels quals van obtenir representació parlamentària només 6 (PSC, ERC, ICV-EUiA, CIU, PPC, Ciutadans), però enguany passem de 21 a 30!!!

Això vol dir que m’hauria de llegir 30 programes electorals abans d’anar a votar? Serveix d’alguna cosa tenir tants partits diferents? Què és el que impulsa a algú a crear un partit com “Pirates de Catalunya”,  “Escons en blanc”, “Partido de los Pensionistas”, “Democraticaweb”, “des de baix” i podria anar seguint...

No sé si té gaire sentit que tots aquests partits tinguin 18 persones (en el cas de Tarragona) a les seves llistes, ni si cal que pensin en tants suplents. I el que segur que no té sentit és que, d’aquests partits “minoritaris” s’imprimeixin tantes paperetes com la totalitat dels possibles electors, quan el  sentit comú diu que no obtindran una gran quantitat de vots...

Però realment tots aquests “partits” són partits? Què és un partit? Què implica ser un partit? Que un grup de gent s’ajunti, faci les gestions necessàries i es presenti a les eleccions, això és un partit? És cert, no m’he llegit els 30 programes de govern i potser em sorprendrien, però no sé si totes 30 agrupacions proposen solucions als problemes actuals ni si tenen escrit detalladament tot el que voldrien fer.

Tampoc estic d’acord amb el sistema d’altres països on al final tot es divideix només en dos partits, perquè hi ha diferències que està bé poder matisar quan emets un vot, però de dos a trenta... podríem trobar un terme mig, no?

Tinc molta sort

Tinc la sort de tornar a estar de congrés. Aquesta vegada en un congrés nacional a Ciudad Real.

En una entrada anterior ja comentava lo molt que s’aprèn en aquests esdeveniments. Tot i que el nacional és un congrés d’àmbit més obert i on trobes temes menys afins a la teva recerca, segueixo convençudíssima que cal ser-hi.

He tingut la sort que dos grans investigadors internacionals relacionats amb la biomecànica han estat convidats a fer una sessió plenària cadascun: Andrés Keckskemethy (Editor de Mechanism and Machine Theory) i en Jorge Ambrosio (Editor de Multibody System Dynamics).

Vaig tenir sort, els dos van venir d’oients a la presentació que vaig fer ahir a la sessió de biomecànica. I encara vaig tenir més sort quan tots dos es van mostrar receptius al que explicava i van fer-me preguntes sobre el que havia exposat! Com a mínim els hi havia captat l’atenció.

A partir de tot això, i amb la sort d’estar amb qui estic (un director que és un ambaixador que ho fa tot fàcil), he tingut la sort de poder parlar personalment una bona estona amb ells!

En Keckskemethy va veure alguna cosa que no li quadrava amb el que exposava, i vam poder parlar de perquè passava, es va mostrar interessat en enviar-me les tesis on ell ha treballat en coses similars, i em va donar idees de com millorar-ho! I en cap moment ho va voler tirar per terra! Al contrari!!! D’això se’n diu motivar al personal! Per això també sento que tinc sort. Una persona que sap com parlar, sense mostrar cap mena de superioritat (i mira que tindria motius més que suficients per fer-ho) i que es mostra accessible! Quina sort!

I apa com si amb això no en tingués prou avui he tingut la sort de compartir el dinar amb en Jorge Ambrosio que evidentment recordava el que havia presentat ahir, i que s’ha mostrat interessat en el que feia (ell té un article que em va servir de base pel treball que he presentat). Qui m’havia de dir a mi que podria parlar-ne directament amb els autors del paper que més vegades m’he rellegit! (amb l’altre autor vaig tenir la sort de parlar-ne a Finlandia!!!!). I a part de comentar aquest treball he tingut la sort de seure al seu costat durant tot el dinar!

Pot semblar estrany el que explico, però poder accedir a aquestes personalitats és, almenys per a mi, molt important. Potser ells no em recordaran (o potser sí, em recordaven de Finlandia), però posar cara, caràcter i parlar amb aquells noms que has admirat pels treballs que han presentat és tenir molta sort.

I tot això en dos dies! Ja sé que la sort no és gratuïta, que cal treballar-la i buscar-la, però també podria ser que això no hagués passat. Per això, i per molt més, avui crec que TINC MOLTA SORT.