Créixer

Els canvis són continus en el nostre dia a dia, però a la vegada tenen una derivada petita, no és fàcil veure’n el seu efecte d’un dia a l’altre. Però de cop, un dia, t’adones que has crescut.

Et trobes en una situació que t’és familiar i a la vegada estranya. És una situació que has viscut altres vegades però on tu hi tenies un paper molt més passiu, i aquesta vegada et trobes estant a primera línia, en un lloc que fins ara hi estava algú altre.

Mires una finestra temporal més gran i veus que els petits avenços diaris s’han transformat en un canvi molt més important. El background que durant aquest temps has acumulat et permet no estar del tot incòmode. No te n’havies adonat però has crescut.

Reflexiones i veus que qui estava sempre a primera línia t’hi fa un lloc i sap delegar-te nous reptes. Comences per petites batalles que a la vegada et permeten agafar més confiança i començar a assumir la nova situació.

Quina sort tenir a prop unes mans que et protegeixen i a la vegada et permeten créixer!!! 

Gràcies!

A aquesta gent no l’haurien de deixar estudiar

Situació: Classe de pràctiques d’una assignatura d’Enginyeria Industrial. Classe “voluntària” (igual que les de teoria! Pot anar-hi qui ho cregui necessari, no són obligatòries per aprovar l’assignatura). Antigament les classes eren de dues hores, ara, la mateixa pràctica, s’ha de fer en hora i mitja. Per tant de feina no en falta.

Ha passat una hora des de l’inici de la sessió. Estic resolent dubtes a un alumne (Alumne 1), i n’apareix un segon que ve del fons de la classe:

     Alumne 2: Puc marxar no? No és obligatori fer la pràctica, veritat?

     Jo: Sí ,sí, cap problema.

     (L’Alumne 2 marxa)

     Alumne 1: A aquesta gent no l’haurien de deixar estudiar.

En aquell moment no he sabut respondre i estic convençuda que l’alumne 1 té tota la raó, però m’ha sobtat que ho digues amb tanta convicció i com una imposició o una obligació  “no l’haurien de deixar estudiar”

Avui llegia que des de la generalitat es volen començar a fer pagar els rescats de persones imprudents que han necessitat ser salvades pels bombers. I això m’ha fet pensar que una cosa semblant hauria de passar a la universitat.

Majoritàriament no som conscients dels diners que ha de posar l’estat en una universitat pública. El preu de la matrícula és una ínfima part del cost real, i potser per això hi ha quin no dóna cap valor a les classes. Ei! Però que els diners de l’estat venen dels nostres impostos!!!

Quan som acceptats com a estudiants universitaris, estem utilitzant uns diners que la societat aboca en la nostra formació pensant que aquesta formació millorarà després la pròpia societat. Però aquí el compromís sembla que només hi és per una part. Se’t segueixen pagant els estudis facis el que facis, et treguis la carrera en 5, 7 o 11 anys. Però quan algú decideix saltar-se una classe, passar-se unes hores al bar o simplement no estudiar i utilitzar aquest temps pel lleure, és conscient que ens està estafant a tots?

I que consti que això no treu que jo hagi de fer autocrítica i veure per què aquell alumne no estava interessat en acabar la classe, perquè alguna raó devia tenir per marxar! Però sabem que el cas no és tan excepcional i que no depèn exactament del malament que pogués estar fent la classe.

Ens cal haver hagut de treure els diners de la nostra butxaca per valorar allò que rebem?

Terratrèmol al Japó

Japó, un dels països més avançats del mon, un país amb un dels índex més alts en educació, un país amb economia forta, on tot sembla aparentment que funcioni a la perfecció, trens hiperàpids, autobusos ben organitzats, milions de desplaçaments diaris en metro... Un país  habituat als petits simes i per tant amb bons sistemes de predicció...

Però de prediccions la naturalesa no hi entén. Les imatges del que ha passat no deixen indiferent a ningú, onades emportant-se cases senceres, un maremagnum d’aigua, terra, cotxes i avionetes que s’emporta tot el que troba, tremolors més forts dels que podem imaginar, cases fumejant per incendis domèstics, centrals nuclears en perill d’explossió...

I cares de desolació, famílies trencades, amics desapareguts, edificis fets a troços, tot el que semblava tan ferm fa una setmana s’ha esmicolat davant els ulls dels japonesos (i de tot el món) sense ser capaços de fer-hi res. Impotència. 

Potser és que la Terra ens diu que no anem per bon camí.

Col·laboració

Tothom elogia la tasca del treball en equip i seria ingenu pensar que el treball d’un sol cervell  pot tenir el mateix potencial que un grup de gent -ben coordinat-  amb un objectiu comú (amb les excepcions que comporta una afirmació d’aquestes característiques).

Segurament l’èxit d’un bon treball d’equip recau en haver sabut escollir bé els companys de viatge. En aquestes situacions sempre es guanya més del que es perd, però això no vol dir que no hi hagi pèrdues! Al contrari, hi són, cal veure-les i poder-les  balancejar amb els guanys que la situació ens ha portat.

Tots veiem les coses de manera diferent i a la vegada s’ha de prendre una decisió única que no satisfarà mai a tothom. I què fas quan el treball no surt exactament com tu volies però a la vegada aporta molt a creixement del grup? Fins a quin punt has de posar per davant el desenvolupament de grup que el teu personal? Quina és la combinació màgica que permetrà créixer a les dues parts? Potser cal seguir treballant en equip per descobrir-ho.

Primera pedra: el compromís

Hi ha decisions que es poden allargar indefinidament en el temps. A vegades apareix la sensació que no cal definir-se ara, que podries canviar d’opinió més endavant i que tampoc passaria res. El moment de prendre la decisió s’eternitza.

Però també arriba el dia que sense saber molt bé com et decideixes. Potser simplement ho comentes amb algú, ho faré així. I això que aparentment no té cap importància, per a tu, internament, té el significat d’un compromís.

Ahir vaig prendre una decisió, el fruit el veurem  en menys d’un any i mig. Avui és un dia important.