Per a tu, Pau

I sembla que no pugui ser, però estàs tranquil·lament treballant i t’arriba un mail amb un assumpte ja sospitós: "Males notícies..." : L’obres sense saber molt bé què sents i llegeixes: "Han trobat mort el Pau Sans Benet al seu pis de Barcelona"

I et quedes glaçat. Algú de 28 anys no pot ser mort, com l'han trobat? qui l'ha trobat? què li ha passat? comproves el facebook, hi busques les fotos més recents, busques altres xarxes, algun comentari pel twitter.... I sí, tot això segueix actiu, però el Pau no hi és. O això és el que et diuen, perquè tu estàs a milers de km i encara penses que no pot ser veritat. No estic descobrint res de nou, és l’anomenada primera etapa del procés d’acceptació d’una mort (la negació). Mira que ho sabem, però cada vegada que perdem algú (sobretot si és d’una manera que no som capaços de comprendre) no podem deixar d’experimentar aquesta sensació.

Mentiria si fes un elogi al Pau com el millor amic, perquè ara feia anys que no preníem ni un cafè junts. Però vam compartir una etapa que sempre marca molt, vam ser companys a la universitat i a més compartíem residència a Barcelona. Anys de mogudes, de canvis personals, nits de novetades a les rambles, canvis d’hàbits a tots els nivells, dies estudiant a la peixera del penya... Anys intensos on et marquen els caràcters de les persones que tens al costat. I el Pau era algú amb qui simplement havíem connectat. Això és més que suficient perquè avui estigui en un estat de xoc considerable. No trobaré resposta a preguntes que comencin amb “per què”, però no puc deixar de fer-me-les.

 

Per això, malgrat la distància, malgrat no ser a Reus per dir-te l’últim adéu, t’escric, perquè des d’allà on siguis puguis posar aquell somriure teu tan característic i dir-me, tu també, aDéu! 

PD: Mira Pau, quan vaig entrar de professora al departament d’enginyeria mecànica vaig trobar que encara guardaven el nostre treball de Teoria de Màquines en un armari i el vaig rescatar. El tinc al despatx. Ara el guardaré encara amb més carinyo.

PD2: Quan volia posar una foto primer he buscat les del sopar del pas de l'equador on sortim tots dos ben mudats, però he pensat que era millor agafar una foto teva de perfil del facebook perquè és com tu et volies mostrar als altres.