Primer de molts anys essent un 6 de febrer a les Borges. Primer de molts anys podent abraçar a la mare i dir, sense plorar, són dos quarts de quatre del matí. Sí pare, un any més, i ja en són 7.
El record apareix cada any, però cada any és diferent. El 6 de febrer, a casa ens recorda que la vida és un do i no un dret subjectiu de la persona. Tenim el record d’haver-te acompanyat tan bé com vam saber, d’haver vetllat per la teva qualitat de vida i per la teva integritat corporal i espiritual. Vam tenir la sort de gaudir d’una medicina i d’un equip mèdic a l’alçada de la condició humana, d’una aplicació de les cures adequades a la situació terminal en la que et trobaves, d’un acompanyament integral i eficaç. Vam corresponsabilitzar-nos i vam intentar aportar tots els mitjans i recursos perquè tinguessis una qualitat de vida fins al final dels teus dies. I per això, perquè estaves atès d’una forma digna i particular, vas morir dignament.
És evident que et voldríem tenir avui encara entre nosaltres, però som conscient que allargar la vida d’una persona més enllà dels límits proporcionats, potser serà possible amb la tecnologia d’aquí uns anys (o potser ja ho és), però èticament és (i serà) reprovable: vulneraríem el teu dret a morir dignament.
Els dies llargs d’hospital ens van ensenyar que aquest dret no tenia res a veure amb l’absoluta llibertat de decidir el dia el lloc i l’hora d’acomiadar-nos, sinó que el teu dret era el nostre deure davant la teva mort. No podíem restar indiferents davant aquesta situació, vam saber que t'havíem d’acompanyar, i no només nosaltres, sinó tota la comunitat, amb l’esforç que això suposava en molts sentits: mèdic, assistencial, emocional, racional, ètic, estètic i fins i tot espiritual.
"Tu m'importes per ser tu, importes fins a l'últim moment de la teva vida i farem tot el que estigui al nostre abast, no només per ajudar-te a morir en pau, sinó també a viure fins al dia en què moris"
Ho vam fer el més bé que vam poder, i si n'haguessim sabut més ho haguéssim fet millor. La mort digna ens obliga a tots, i sense buscar-ho, aquest deure ens retorna Pau.
Aquests anys ens han fet créixer, des de que et vas fer invisible ens has ajudat a aprendre moltes coses, però et trobem a faltar.
(Cicely Saunders)
PD: Pare, cuida’m la Montserrat, que sé el que és estar lluny un 6 de febrer!
5 comentaris:
És cert que cada anys que passa es viu de manera diferent però és curiós veure com cada any el 6 de febrer té una barreja de gust agre-dolç: agre pel buit que ens vas deixar i dolç perquè va suposar la fi del teu patiment.
Les nenes eren "petites" (per mi sempre seran "les meves nenes"!) i van haver de créixer a passes de gegant però sempre les has portades de la mà i ara ja tens una Sra. Dra. Enginyera Inustrial i una segona que aquest any, per primera vegada, passarà aquesta dura data a molts kilòmetres de casa perquè també està a ben poc de ser una altra Enginyera Industrial.
Segueixes ben viu per a molts de nosaltres i és per això que el teu record fa que no defalleixi mai la teva flama.
Si us plau, segueix cuidant la tieta i les meves nenes com ho has fet fins ara i des d'aquest món jo intentaré seguir al seu costat per quan em necessiti n.
Us estimo molt als quatre!!
Molts petons!
Petos a cabassos!
gràcies teta!
Com cada 6 de febrer ens en recordem, una mica diferent que la resta dels dies, que sempre hi és present. Avui amb una barreja d'enyorança, d'amor, de Pau, de records que semblavem esborrats i que avui es manifesten....
Gràcies
Publica un comentari a l'entrada