Majoria d'edat sense tu

Cada any visc aquest dia d’una manera diferent, i encara ara no sé com afrontar-lo. L’any passat, simplement no vaig poder escriure. No em sortien les paraules. Et trobava a faltar massa, massa profundament. Una part de mi em volia forçar a fer-ho, com si calgués fer-ho perquè tocava. Però no.  També està bé deixar el silenci quan no surten les paraules.

I en canvi avui, necessito escriure.

Fa 18 anys que no hi ets, i no, el temps no tot ho cura.

Aquest estiu t’hem sentit molt a prop. La Montserrat i el Thomas han tingut cura de cada petit detall perquè fossis present a la seva boda i a les pregàries que vam poder compartir. Hi érem tots, fent el cor fort, tirant endavant, però també plorant-te en silenci.

I com li vaig dir el 13 de juliol a la Montserrat: “Només tenies 14 anys quan ens va deixar el pare, i avui, des del cel, tingues per segur que fa un somriure d’aquells que li fa sortir el clotet de l’hermosura”. Ah, i pare, no pateixis, em vaig fixar en la cella de la Montserrat quan va arribar a l’altar, i estava tot en ordre.

Avui la Montsant m’ha preguntat per què havia encès tres ciris verds per a tu a Montserrat. Li he dit que era un de la mare, un de la Montserrat i un de mi. I ella, amb aquells ulls plens de llum m’ha dit que a la propera n’hi posi quatre!

Em dol tant que els teus nets no hagin pogut tenir-te al seu costat! Però és curiós veure com saben de tu, com et porten a dins sense haver-te conegut. A les Borges de tant quan veuen la canalla, m’arriba algun comentari sobre un gest que fan qualsevol dels tres amb un “això era molt de l’Agustí!” i a mi se m’omple el cor (i els ulls de les llàgrimes, perquè no dir-ho)

Perquè, com vaig dir aquell dia, demà farà 18 anys, quan et vam acomiadar, “mentre parlem de tu, mentre t’expliquem i et recordem, no acabaràs de morir mai”.

PD: Espero que hagis pogut fer una abraçada ben forta a l’àvia Antonieta. Ella mai va poder refer-se després de perdre’t. Cuida-la, si us plau.

16, o 10000 en base 2

El 6 de febrer sempre és un dia assenyalat. Hi ha qui fa balanç de l’any el 31 de desembre, hi ha qui va per cursos acadèmics, i jo aprofito el 6 per recuperar els últim 365 dies.

Qui dia passa, any empeny diuen. I sí han tornat a passar 365 que estem vivint amb la màxima intensitat. Al post anterior deia que ens tocaria “fer canvis materials aviat”. I segurament el canvi físic més important ha sigut deixar Igualada i aterrar a Torrelles de Foix.

A la intensitat familiar diària, hem afegit una mudança, un aprendre a viure en un poble nou, una escola nova, uns veïns nous... i a la vegada ens seguim aferrant a allò que teníem a ciutat. Ho visc com un “vols i dols”. Sabem que el canvi és positiu, però no tot és fantàstic.

Això sí, tens tres perles que ens fan caure la baba a tots. De forma inconscient em fixo molt en la part que ara anomenen STEAM (però que potser no calia posar-li nom). La Montsant, tot i que ella no ho sap, està aprenent què són els divisors (i divideix grills de mandarina o les mandonguilles del plat), a l’Irineu li encanta sumar dos nombres iguals (... agafa el cagalló i esmorza), i la Foix no para de dir paraules noves cada dia.

Avui m’he escapat, ho necessitava. He fet una visita exprés per poder reconnectar-me. 30 minuts de pau serena. Perquè el 6 de febrer també és un dia per tornar a tocar de peus a terra, acceptar la realitat i viure-la amb serenor

T’enyoro pare,

(Jn, 3,16) Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna

15, com el quadrat màgic

Un 6 de febrer diferent. 15 anys... Un número massa rodó (o massa quadrat...) I mira, enguany potser t'he plorat el que feia anys que em guardava. Estic trista, molt trista.

L'any passat et deia que la Montserrat estava a punt de defensar la Tesi, d'aquí 3 dies farà un any....  doncs vam tenir l'encert de poder-la acompanyar al novembre a la cerimònia de graduació! Un viatge exprés cap a Viena, però que vam fer al moment just, abans de l'última onada pandèmica que acabem de viure. Crec que ens convenia a tots aquell viatge, va anar molt i molt bé. 

I és que el 2021 ens ha portat una nena preciosa que ens fa caure la baba. Un embaràs en temps de pandèmia no ha estat fàcil, però la Foix és la nina perfecte de la Montsant i l'Irineu. Se l'estimen en bogeria. És una estrella caiguda del cel, el meu angel particular. Hem passat a ser familia numerosa i això també ens farà fer canvis materials aviat.

Enguany em permeto estar trista, ho sento així i ho he volgut viure. Tampoc tenia ganes d'escriure, així que no hi posaré paraules de més.

Segueix-nos ajudant des del Cel per encarar les noves etapes que comencem

PD: ara ja tinc el padrí i la padrina amb tu. Que no et facin enfadar eh? :-*

Enguany, 14

I qui ens havia de dir el 6 de febrer passat que ens vindria un any com el que hem tingut... ara ja portem mascaretes (i no de carnaval) a totes les bosses, el gel hidroalcohòlic el trobem a la porta abans d'entrar a qualsevol lloc, quasi que ens hem oblidat de com ens fèiem petons i abraçades quan ens trobàvem. Ja ens hem acostumat a veure cadires molt separades als pocs actes que fem f(i tot si són a l'aire lliure), ens deixem prendre la temperatura al front amb una pistola d'infrarrojos quan abans el termòmetre no sortia de la intimitat de casa, hem passat per confinaments domiciliaris, municipals, comarcals, per regions sanitàries i autonòmics, i hem après que es pot fer teletreball des de casa en moltes de les feines on abans era impensable: ràdio des de casa, tele des de casa, classes des de casa...

Però malgrat tot, torna a ser 6 de febrer i enguany no ens podrem acostar a posar unes flors ni un  ciri (però el posarem a casa!). Això sí, tant a Montserrat con a les Borges pregaran per tu.

I sí, ha sigut un any estrany però l'Irineu i la Montsant segueixen omplint-nos d'alegria. La Montsant ha deixat de ser un bebé i hem descobert els #experimentsConfinats, vam començar al terrat de Les Borges i hem fet coses divertidíssimes (de fet no se si s'ho passa millor ella o jo, hehehe). Ho he mirat a Instagram... Hem fet més de 20 experiments del que ara anomenaríem STEM: Pressió hidrostàtica, reaccions químiques, electricitat, mecànica, dissolucions, fluïds...

L'Irineu no parla però es fa entendre de tot. Ara està enganxat a la cançó del cargol treu banya! Hi té una addicció de veritat eh??? Està començant a cantar algunes paraules abans de parlar.... De fet la primera paraula més enllà del mama papa ava teta ha sigut VI (del cargol treu vi!)

Ara fa un mes que tornem a estar en confinament municipal, i per sort vam tenir l'encert que la marona va venir cap a Igualada. El 2021 no està sent fàcil i estar junts ens ajuda a tots. Tots hi posem de la nostra part, sort d'això! Fa un mes que no podem anar a Les Borges i se'ns fa difícil.

I una cosa bona del 2021 és que la Montserrat està apunt d'acabar la tesi!  D'aquí 3 dies, dimarts dia 9 a les 4 de la tarda, presentarà tota la feinada que ha fet per contribuir a l'estudi de l'acústica del clarinet. Sí sí, estàs apunt de tenir una altra filla doctora! Com m'agrada veure que se t'escapa aquell mig somriure que tant en caracteritzava, clotet de l'hermosura inclòs. Per culpa de la pandèmia no podrem ser a Viena per abraçar-la, però gràcies al les eines telemàtiques la podrem seguir des del sofà de casa i la veuran de tot el món, segur que també des del Cel. Reserva't la data enviar-li tot el que tu saps.

El 2021 serà un any de canvis i comptem amb tu per saber-ho fer de la millor manera possible. 
14 anys són masses. Cada 6 de febrer ens serveix per buscar a l'interior de les profunditats de l'amor. Gràcies pare!

13, la família creix

I seguim sumant. En són 13.

Però enguany volent compartir l’alegria de l'Irineu que va arribar a finals d’estiu com ja t'insinuava l’any passat. Rebombori màxim en tots els sentits i des del minut 0! L’anècdota de l’ambulància ens acompanyarà sempre. Estic aprenent com d’especial és l’amor cap als fills. Sona a tòpic però no ho entès del tot fins que he passat a ser mare. I sí, l’amor es multiplica!

Avui la moreneta ens ha unit una mica més. A la Montsant li ha sortit un “que estiguem bons” quan li ha fet un petó, i l'Irineu s’ha quedat hipnotitzat al sentir l’escolania (i això que havia de tenir gana!!!). La mare i jo no deixàvem de pregar-te. A més l'Skype ens ha permès parlar amb la nostra Montserrateta.

Aquests últims dies t’hem anomenat molt, pare. La Montsant pregunta per qui és germà de qui, i per tant surten els pares i mares. Encara no ha entès el concepte de germà, però la seva lògica enamora: si el germà i la germana són germans, el padrí i la padrina també són germans no? A més t'hem pogut veure al vídeo del procés de l'oli del 1983 (i ja eres calb!!!!).

Espero que des del Cel puguis veure’ls créixer i ser feliços. De moment són els tresors que ens ajuden a seguir endavant encara que en dies com avui ens segueixin caient llàgrimes perquè et voldríem aquí amb naltros.

PD: tot i que la Montsant deia que volia posar ciris blaus des de que hem sortit de casa, quan hem arribat no n’hi havia... Avui els hem acabat posant vermells ;-)

PD2: envia molt de coratge a la Montserrat. El final de la tesi és una època complicada.

Una dotzena

Paró!
I enguany són 12...

12 hiverns. Un febrer que arriba al mig d’un rebombori mediàtic que em dol. Montserrat, Constantí, Girona.... Que lluny de la Bona Notícia que em vau ensenyar tu i la mare.... Esperem que se sàpiga tot, fer net: la Veritat ens farà lliures.

12 primaveres que també porten flors. La Montsant  és i està preciosa. Comença a xerrar força, i el primer color que ha après a dir és el VERMELL. Tinc la sospita que li has explicat tu que és un color molt bonic, pot ser?

12 estius de sol i llum i vida. I ja t’asseguro que aquest final estiu que ve també serà mogut.... Hi seràs, no?

12 tardors que ens serveixen per despendre’ns  de tot allò q no acabem de fer bé, per deixar passar allò que no ens acaba de convèncer o que no entenem. Perquè encara que ja siguin 12 anys mai ens arribarem a acostumar del tot a no tenir-te físicament amb naltros.

I sí, torna a ser 6 de febrer, una excusa immillorable per escoltar-nos i sentir-te a prop.

T'estimo pare.

10+1

I avui ja en són onze, pare

Però enguany ens has enviat un angelet preciós que es diu Montsant i que ens fa caure la baba a tots.

Quan t'escrivia l'any passat just sabíem que l'esperàvem i jo demanava vida. Avui t'escric amb ella als braços i veient-te a tu. A Les Borges tothom diu que és un Agustinet o una Montserrateta, i jo... Doncs més que contenta que ningú sabent que segur que hi has tingut alguna cosa a veure.

Ens ajudaràs a fer-la gran, no?

Una dècada sense tu

10 anys sense poder-te abraçar

10 anys sense fer-te un petó
10 anys sense discutir
10 anys sense compartir rialles
10 anys sense tu a taula els dies de festa


Però...
         10 anys aprenent a escoltar-te des de lluny

         10 anys sentint-te dins meu

         10 anys escrivint-te cada 6 de febrer

         10 anys retrobant-te en un pensament

         10 anys aprenent que no ho tenim tot tan controlat com voldríem

T'estimo pare

I quan vingui aquella hora de temença 

en què s’acluquin aquests ulls humans 

obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans, 

per contemplar la vostra faç immensa. 

Sia’m la mort una major naixença!

Joan Maragall

un 6 (de febrer) que són 9

Hola paró,

Anem sumant i portem nou anys sense tu. Ha estat un any on t’he trobat a faltar molt, massa. Si no fos perquè el cel està tan lluny, sé que a l’abril haguessis estat al nostre costat. Ara ja sé, com deia el poeta, que la mort no és morir-se sinó que mori algú estimat.

No puc evitar, mentre t’escric, que s’escapi alguna llàgrima. Però en el silenci noto com m’acarona la teva mà. Sé que et tinc al costat, i quan ho noto una esgarrifança fa que et senti encara molt a prop. El silenci ens permet acostar-nos.

No ho dubto, hi ets, però encara no m’he acostumat a no poder-te veure. Perquè cada any tornen aquells dies tan especials i tu, tu no seus a taula. Em costa imaginar-te absent per sempre. Sé que hi ets, perquè m’envoltes com si encara tinguéssim alguna cosa pendent. Sé que hi ets perquè mai ens has deixat, i et sento intensament sense tenir-te.

   “No et distanciïs;

   el teu estar completa el nostre viure, 

   li dóna plenitud, sentit i força 

   i en fa l'espai en què tot ho podem imaginar perfecte”.

Et trobo a faltar paró.

September 11th

Yesterday was Catalonia’s national day called “la diada”. Hundreds of thousands of people filled Avinguda Meridiana (5,2 km) to rally for independence: local police said 1.4 million people turned out and the Spanish government put the figure at no more than 550,000. For me the number is not the most important part: TV pictures showed at least tens of thousands of independence supporters filling the streets. 

Meridiana Avenue

The protesters formed a giant arrow, to symbolize the direction that Catalonia is taking toward nationhood.

més fotos aquí

You can see the images: it was a giant and ten colours human mosaic (in reference to the ten key values that the movement has called the foundation upon which the new state should be built).

It was at the latter part of the 15th century, when Spain was born from the union of the Crown of Aragon (where Catalonia belonged) and the Crown of Castile. However, until 18th century Catalonia have distinctive rules, institutions and laws. It was on 1714 when we lost it at the war of Spanish Succession, when Philip V of Spain issued a centralized Spanish rule. On September 11th we commemorate the end of the siege of Barcelona in 1714 (after 14 months of siege).

Political parties traditionally lay floral offerings at the monuments of the leaders and at the Fossar de les Moreres (when they pay homage to the defenders of the city who died during the siege). Moreover, usually on September 11th there are cultural events in most of Catalan village and many citizens wave “senyeres” the Catalan flag. However, from 2012 until today the civil society has organized massive demonstration: more than 1 million participants have been calling, at the beginning, for the right to vote, and this year we call for the independence.

11th September 2012:
Catalan demonstration.

11th September 2013
400km Human chain

11th September 2014
Human Catalan Flag

You can see that it was a civic and organized event: The day is marked by high turnout and no incident highlighted. In my case, I wasn't asking for independence four years ago, but after the last events, I've come to the conclusion that this is the only way: we realize that we're suffocating economically and emotionally.

Catalan government tried to organize a referendum in order to decide if Catalan people want to live in an independent state (2014 November 9th). However, the Spanish government bans Catalonia's 'independence consultation' vote.

This month we have a regional parliamentary election (on Sept. 27). Some of the parties, together with some civil institution, have been grouped in a joint list of candidates “Together for Yes” (it includes pro-indy parties CDC, ERC, some from PSC, and some from ICV). Moreover a leftist Popular Unity Candidacy (CUP) calls for an immediate declaration of independence right after the vote.

I know, maybe this is not the correct way to make a referendum, but nowadays it has seen as the only option to know how many catalan people wants the independence, I think it is a make-or-break chance for Catalonia to become a new European state.

According to the images, for the fourth year in a row, on Catalonia’s national day, we have had one of the largest demonstrations in the history of Europe. Maybe we have something to say….

Sobre la discussió mediàtica de la religió

L’educació ha tornat a ser portada. Vivim en un país on canviem de llei d’educació com qui canvia de sabates, i aquest és el principal problema: LODE, LOGSE, LOCE, LOE, LOMCE, 5 lleis en 30 anys!!!! Algú podria posar ordre, no?

Aquesta setmana s’ha publicat al BOE (1849/2015) el text que regula l’ensenyament de la religió catòlica en l’educació primària i secundària. Primer, vull aclarir que a mi em fa vergonya com s’ha redactat alguna de les parts del text, i que no crec que sigui adequat posar algunes d’aquestes frases en un BOE. Però per altra banda em sembla curiosíssim algunes de les acusacions que han sigut portada de diaris.

Ens sembla progre que a les escoles s’hi pugui fer meditació, però ens escandalitzem si el currículum de religió inclou l’ensenyament de pregàries. No sé què pensaria una persona oriental per qui el yoga és una manera de viure quan veiés el yoga que es practica a vegades en algunes classes d’educació física... Un dels continguts del boe diu: “En Jesucristo se cumple el deseo de felicidad que el hombre descubre en su corazón.” i d’això ens escandalitzem, però en canvi, no ens sembla estrany afirmar que practicar Yoga pot portar al Samadhi, o el que és el mateix arribar a un estat de felicitat, harmonia i plenitud.

Per altra banda, també em sembla curiós que una assignatura optativa pugui arribar a generar tan rebombori, quan són els pares els que trien si els alumnes fan o no aquesta matèria. De fet, el passat 11 de desembre es publicava el currículum de l’àrea d’ensenyament de religió Islàmica a primària i quasi ningú en deia res. L’ha redactat la comissió islàmica d’Espanya, i en aquest boe podeu trobar-hi:

• Conocer y arraigar la fe en Al-lah, Creador del Universo, de todos los seres vivos y Único Dios adorado.
• Reconocer el Corán como palabra de Dios revelada al Profeta Muhammad (P.B.) y comprender el significado de su mensaje.

Potser això no és tan diferent del d’aquest últim boe de religió catòlica que diu:

• Reconoce con asombro y se esfuerza por comprender el origen divino del cosmos

En el boe on s’inclou l’ensenyament religiós jueu establert per la federació de comunitats Israelites d’Espanya (que data del 1981) indica que hi hagi 15 minuts de cada classe dedicats a l’oració.

El currículum de religió catòlica ha estat designat per la Conferència Episcopal Espanyola, tal com marquen els acords entre l'estat i el Vaticà en un acord signat el 1979 (que potser caldria revisar?). M’he llegit de dalt a baix el boe i crec que el que s’intenta és mostrar la relació entre Déu i l'home, a ensenyar la història bíblica i a explicar l'evolució de l'Església Catòlica al llarg dels anys. I és cert, que potser s’hi troben a faltar observacions a altres religions, però tot i això hi apareix “Identifica y diferencia la diversidad de respuestas salvíficas que muestran las religiones” ; “Exposición y argumentación respetuosa de las creencias religiosas propias y ajenas” ; “Califica las respuestas de sentido que ofrece el ateísmo, agnosticismo o laicismo y las contrasta con la propuesta de salvación que ofrecen las religiones.”

Segurament aquí el tema a discutir és definir què cal explicar sota el paraigua de l’assignatura “religió”. He cursat aquesta assignatura tan a primària com a secundària (sempre en escoles públiques), i com amb la majoria d’assignatures, he tingut professors bons i dolents. Vaig aprendre història de les religions, però també vaig passar-me hores retallant cors on posar PAU i AMOR, o fent maquetes de cases romanes..... El que tinc clar és que en cap moment se’m va intentar imposar res.

Darrerament s’ha intentat normativitzar quin perfil havia de tenir el professor de religió, i sota el marc que ara ens movem, els professors de religió catòlica han de tenir la «Declaració Eclesiàstica de Competència Acadèmica» (DECA) que és el títol que atorga la Conferència Episcopal Espanyola als docents d’Educació Infantil-Primària o Secundària per tal de poder impartir l’assignatura de Religió i Moral Catòlica en les escoles o instituts. Són estudis universitaris i equivalen a uns 24 ECTS.

Des del moment que és una assignatura optativa, i que hi ha una certa gent que la demana, em costa d’entendre tant rebombori, i per altra banda em sembla fantàstic que hi sigui: Què més voldríem que discutir el currículum de totes les assignatures! Potser així acabaríem amb el fet que et passis 4 anys aprenent el present simple o el past simple a les classes d’anglès, o podríem exigir que es donessin tot el temari a les assignatures de matemàtiques (i que no s’oblidés l’estadística que quasi mai s’acaba donant!)...

M’agradaria saber si tothom que ha posat el crit al cel ho ha fet sabent que optaria per aquesta assignatura quan fos el moment, o simplement perquè està socialment acceptat anar contra la religió en general. Recordem que és OPTATIVA igual que ho serà la nova assignatura d’escacs que s’ha aprovat al congrés, o la de crear aplicacions pel mòbil... Que cadascú triï el que vulgui, no?

dia 6 de febrer

Divendres passat bufava les 31 espelmes i avui recordo que són 8 ciris ja. Sí pare, tornem a ser 6 de febrer. 

Però també avui hem de recordar que tenim motius per estar alegre. El 6 de febrer no pot ser el dia per estar tristos i amargats. Tendim a centrar-nos en pensar que ens faltes i ens dolen els records del passat. Recordem amargament i potser oblidem de gaudir dels moments presents amb els éssers que tenim al costat. Per això a primera hora he agafat el cotxe i... muntanya amunt. Per dins t’anava sentint dient-me “però per què puges? que no saps que la carretera està gelada?”. Però ens ha agradat trobar-nos-hi. 

La basílica buida, tranquil·litat montserratina de les set del matí, la neu transformada en glaç, l’orgue acompanyant unes veus suaus que es desvetllaven com el dia, la mare connectada via radio... Després he rebut un missatge que em deia “Oh! Quina enveja... gaudeix-ne”. I sí, he pujat a Laudes per poder-ne gaudir. Perquè el 6 de febrer també es poden fer coses especials. 

En paraules de Miquel Martí i Pol, crec que hem passat del:

      "Parlem de tu, però no pas amb pena.

      Senzillament parlem de tu, de com

      ens vas deixar, del sofriment lentíssim

      que va anar marfonent-te, de les teves

      coses, parlem i també dels teus gustos,

      del que estimaves i el que no estimaves,

      del que feies i deies i senties;

      de tu parlem, però no pas amb pena". 

Al: 

       "I a poc a poc esdevindràs tan nostre
       que no caldrà ni que parlem de tu
       per recordar-te; a poc a poc seràs
       un gest, un mot, un gust, una mirada
       que flueix sense dir-lo ni pensar-lo".

Sé que d’aquí 78 dies et trobarem molt a faltar, molt; però també ens esforçarem per gaudir-ne amb els que hi serem. Reserva’t el 25 d’abril i vine a l’ermita! Sé que hi seràs en un gest, en un mot, en un gust i en una mirada....

Com hem cantat avui a Laudes: “Deixeu-me sentir els crits de festa. Quin goig aquests ossos que havíeu fet pols!”

Per la satisfacció incòmoda (o per la comoditat insatisfactòria)

Sovint som polifacètics. No ens conformem en fer només una cosa, sinó que tenim la possibilitat de participar en un ampli ventall d’activitats. A més ens agraden, pot ser que les fem bé, que ens ho passem de primera, que ens hi sentim realitzats.... però hi ha un petit problema: l’any només té 365 dies, les setmanes 7 dies, i els dies 24 hores...

Tenim els dies plens, tot són activitats i no parem; però ve algú, ens proposen una altra cosa que ens grada, i seguim dient sí, sí a tot. I de sobte apareix una altra proposta que ens motiva i l’acceptem sense ni pensar. Diem sí convençuts que allò també ens omplirà, ho comencem i veiem que hi podem aportar quelcom, que tenim moltes idees per fer, en proposem, ens engresquem.... i si agafem perspectiva veiem que tenim més activitats però l’any segueix amb 365 dies, les setmanes amb 7 dies i els dies amb 24 hores (que ja estaven plens).

Si fem més coses i el temps segueix sent el mateix, vol dir que hem de canviar quelcom. Davant d’aquesta situació tenim dues opcions: o ens entreguem a una sola cosa amb una dedicació exclusiva (i la fem tot el bé que sabem), o participem en tot però d’una manera més discreta.

És a dir, o ens centrem i decidim què és allò realment important o juguem a tocar moltes tecles tot i que potser no ho fem amb tota la dedicació que voldríem. Les dues opcions són segurament igual de vàlides i potser depenen del caràcter de cadascú. El que no serveix (i a molts ens costa) és pretendre tocar totes les tecles i a la vegada fer-ho al màxim de bé que sabem. Si volem donar-ho tot en fer una cosa, dedicant-nos-hi al màxim, haurem de deixar de fer altres coses; i si no volem deixar de fer aquestes altres coses hem d’acceptar que la primera no la farem tan bé com haguéssim pogut.

La física és clara. L’esforç (σ) depèn tan de la magnitud de la força com de la superfície on s’aplica aquesta força. La nostra força és invariable (la força vital). En el nostre cas l’esforç depèn d’aquesta força i de la quantitats d’activitats: σ=F/S. Si augmenten les activitats (augmenta S) i la nostra força es manté constant, l’esforç que podem dedicar a cadascuna d’elles (cada activitat) serà més petit. És a dir la pressió d’estar a primera línia (la responsabilitat que hi assumim) ha de disminuir, no pot ser la mateixa. Si participem en més activitats hem de disminuir la participació per activitat, hem de saber posar límits. N’hauríem de ser conscients i estar-ne contents, però acaba passant que no ens acabem de sentir còmodes, perquè sabem que haguéssim pogut fer més (en detriment d’altres coses, clar)... i entrem en un cercle viciós.

Aprendre a trobar l’equilibri és part del joc de la vida. Viure amb questa satisfacció incòmoda o amb aquesta comoditat insatisfactòria, ¿és un estat permanent d’alguns caràcters o és simplement un camí cap a l’elecció d’unes prioritats?

De moment: Sí a tot, però fins aquí

September 11th 2014

What happened at Barcelona is very exceptional. I’m proud to be Catalan.

September 11, 1714 after 414 day siege of Barcelona, Catalonia was incorporated by force into a fledgeling Spanish state. Yesterday in Barcelona, the largest demo in European history was hold for the right to vote for independence. 

As you can see in these photos, participation exceeded all expectation. More than 1,8 milion people poured into the streets, gathering along two of the country’s largest avenues of Barcelona forming the shape of a V symbolizing “Vote”, “Victory” and “Voluntat” (We Want to Vote).

photos: www.ara.cat

The most impressive part was the giant human Catalan flag that we create wearing yellow and red T-shirts. Can you imagine how difficult is to organize all this people wearing the appropriate T-shirt and being at the appropriate point of the street? It was extraordinary!

This human V has two demands: we want to vote, and we want the independence.

It is important to note these two things. The first one it seems obvious but it is not. Catalan Government has scheduled a referendum for 9 November. However, the Spanish government has blocked saying that it is not legal according to the country’s Constitution (of course, they write this law and they can change it…. Nevertheless, they do not want). The second one shows that so many Catalans call for independence from Spain, we are disappointed with Spain and we are tired of justifying Catalonia’s national status and language. We need a comfortable place for Catalonia from a political, cultural and economic perspective.

Do all people in Catalonia want the independence? No! Not For sure! In fact, yesterday a group of pro-Spanish unity supporters gather in Tarragona to protest against the self-determination process. The Tarragona demonstration gathered between 3500 and 7000 people. This anti-independence people accuse self-determination supporters of dividing Catalan society, and of manipulating history. The difference is that they do not support the idea of a referendum! 

pro Spanish supporters

It is obvious that most people did not attend nor the human V neither the Tarragona demonstration (we are 7 million people). Some of them were at home, others above, on vacation; studding or they did not want to participate in this type of demonstration…. It does not matter. The only democratic way to know what Catalan people want is to vote!!! We must have the right to vote and to decide our future in a peaceful and democratic way (like Scotland, for example….). Just to know what Catalans prefer! It is easy!!!

I hope that actions like yesterday (the massive V) will give strength to our leaders to find a way to vote on our future!

i torna a ser 6 de febrer

Primer de molts anys essent un 6 de febrer a les Borges. Primer de molts anys podent abraçar a la mare i dir, sense plorar, són dos quarts de quatre del matí. Sí pare, un any més, i ja en són 7. 

El record apareix cada any, però cada any és diferent. El 6 de febrer, a casa ens recorda que la vida és un do i no un dret subjectiu de la persona. Tenim el record d’haver-te acompanyat tan bé com vam saber, d’haver vetllat per la teva qualitat de vida i per la teva integritat corporal i espiritual. Vam tenir la sort de gaudir d’una medicina i d’un equip mèdic a l’alçada de la condició humana, d’una aplicació de les cures adequades a la situació terminal en la que et trobaves, d’un acompanyament integral i eficaç. Vam corresponsabilitzar-nos i vam intentar aportar tots els mitjans i recursos perquè tinguessis una qualitat de vida fins al final dels teus dies. I per això, perquè estaves atès d’una forma digna i particular, vas morir dignament.

És evident que et voldríem tenir avui encara entre nosaltres, però som conscient que allargar la vida d’una persona més enllà dels límits proporcionats, potser serà possible amb la tecnologia d’aquí uns anys (o potser ja ho és), però èticament és (i serà) reprovable: vulneraríem el teu dret a morir dignament. 

Els dies llargs d’hospital ens van ensenyar que aquest dret no tenia res a veure amb l’absoluta llibertat de decidir el dia el lloc i l’hora d’acomiadar-nos, sinó que el teu dret era el nostre deure davant la teva mort. No podíem restar indiferents davant aquesta situació, vam saber que t'havíem d’acompanyar, i no només nosaltres, sinó tota la comunitat, amb l’esforç que això suposava en molts sentits: mèdic, assistencial, emocional, racional, ètic, estètic i fins i tot espiritual. 

Ho vam fer el més bé que vam poder, i si n'haguessim sabut més ho haguéssim fet millor. La mort digna ens obliga a tots, i sense buscar-ho, aquest deure ens retorna Pau. 

Aquests anys ens han fet créixer, des de que et vas fer invisible ens has ajudat a aprendre moltes coses, però et trobem a faltar.

"Tu m'importes per ser tu, importes fins a l'últim moment de la teva vida i farem tot el que estigui al nostre abast, no només per ajudar-te a morir en pau, sinó també a viure fins al dia en què moris" 

(Cicely Saunders) 

PD: Pare, cuida’m la Montserrat, que sé el que és estar lluny un 6 de febrer!

Per la investigació

Avui és un dia especial per Catalunya. La Marató de TV3 demostra que som capaços d’unir-nos quan ens ho proposem. Per les notícies no és estrany veure com viatgen els fans d’un equip de futbol per seguir el seu equip, veure grans mobilitzacions de gent per a estar a primera fila en el concert del seu cantant preferit, o veure com es fan cues per aconseguir l’últim gadget que proposa apple... Però no. Avui Catalunya es mou per la investigació, per la investigació biomèdica, i per mi això sí que és notícia. Són quasi dos quarts d'una de la nit i aquest és el penúltim marcador de la marató:

És un clàssic dir que la marató desmenteix que els catalans siguem garrepes, però no crec que a aquestes alçades haguem de demostrar res. La marató és una festa transversal: Escoles, associacions, ajuntaments, famosos, persones individuals... tothom diu que sí a la trucada de la marató.

La capacitat d’organització dels catalans és gran: el mulla’t per l’esclerosi múltiple, el gran recapte, la marató de sang... en són alguns exemple. En totes aquestes iniciatives el voluntariat és bàsic. Però la marató té un punt afegit, la societat ens mobilitzem per una cosa tan estranya com és “la recerca”. Una paraula de la que molts polítics s’omplen la boca però en la que pocs hi acaben confiant. Sembla que hi ha un consens en què s’ha d’apostar per la recerca per poder sortir d’aquesta crisi, però a l’hora de la veritat els pressupostos no ho reflecteixen. I ho entenc. Qui accepta que es destinin més diners a la investigació quan s’està retallant per exemple en educació o sanitat? La recerca sembla que sigui una cosa allunyada del dia a dia de les persones, però això no sempre és així.

Us deixo un imatge d'un article que va sortir el passat 3 de desembre a la Voz de Galicia amb els últims avenços de l’ortesi que estem projectant (ja sabem que el que surt als titulars dels diaris i el que fem a les universitats a vegades costa que coincideixi...). 

La Luz porta més de 20 anys en cadira de rodes, va tenir un accident, pateix una lesió medul·lar i no té control sobre cap múscul de les seves cames. La seva cara quan veu que amb aquesta ortesi pot tornar a doblegar els genolls i caminar "normalment" no té preu. És evident que si m’he de quedar fins a altes hores de la matinada treballant pel projecte ho faré. Però per això hem de creure que la investigació i la recerca ens ajuda a tots: 

TRUQUEM A LA MARATÓ 905 11 50 50

o fes el teu donatiu aquí

Sant Jordi des de l'exterior

Em nego a acceptar que la diada de Sant Jordi a Catalunya sigui l’equivalent al dia de Sant Valentí en altres cultures. El 23 d’abril és un dia de treball “normal” a Catalunya, però en canvi és un dia molt festiu i els catalans sortim al carrer a celebrar-ho. Crec que Sant Jordi supera amb escreix qualsevol altre dia dels enamorats, i que ha de ser alguna cosa més que el dia internacional del llibre per entendre la gentada que passarà per una paradeta per comprar-ne algun.

No sóc gens fan de les masses, però he de reconèixer que el que desprenen unes Rambles plenes a vessar són uns sentiments que no es poden equiparar a un Sant Valentí; que els desplegaments dels mitjans de comunicació per les paradetes del país no són només fruit de celebrar el dia mundial del llibre, que la rosa és més que un regal d’una persona a la seva parella (sinó no se’n vendrien tantes), i que les noves tecnologies ajuden a rebre unes "roses virtuals" que sovint et dibuixen un somriure... Com es pot explicar als que no són catalans aquestes sensacions?

Avui he regalat 4 roses, i he tingut la sort que me n’ha arribat una de molt especial (amb una conxorxa catalano-gallega). La gent del despatx s’han quedat una mica a quadros, i m’han preguntat si era el meu aniversari :) 

Per acabar d’arrodonir el dia, a Montréal, els del Blue Metropolis celebraven le Journée mondiale du livre i els del Casal Català s’han esforçat per explicar com es viu el 23 d’abril a Catalunya. Avui, a més, tenien la participació de Gabriel Janer Manila. I sí, ja he fet el pas, ja m’he posat la camisa i la faixa i a fer castells!!!! Els faltava gent a la pinya! Mira que tinc colles castelleres a prop de casa, i he hagut d’anar a parar als Casteliers de Montréal.... Suposo que són les coses que fas quan estàs fora i vols sentir-te a prop...

He viscut aquest Sant Jordi amb nostàlgia. Reconec que les aglomeracions de la rambla quan sóc a Barcelona em semblen insuportables; que veig “poc ordenat” que tothom vengui roses a les cantonades, i fins i tot exagerat que el 40% de la facturació anual de flors tingui lloc en un sol dia... però quan no ho tens... ho enyores!!!

Amb el permís del drac, seguiré nostàlgica fins que demà el despertador em faci tornar a la realitat.

Carta Oberta al Sr. Hivern de Montréal

Benvolgut Sr. Hivern de Montréal, 

Per circumstàncies que no venen el cas vaig arribar a Montréal el 20 de gener d’aquest any 2013. Tothom m’havia avisat de la seva presència i de que no era fàcil conviure amb vostè. N’era conscient i vaig venir mentalitzada. 

El primer que vaig fer a Montréal va ser anar a comprar un abric que des d’aquell dia no m’ha deixat...(el meu fantàstic abric vermell que deu ser la peça de vestir que tinc més fotografiada...). Jo, fredolica de mena, arribant la setmana que es batien records de temperatures mínimes i tenint la sort d’experimentar què se sent amb una temperatura de sensació de -40º, vaig poder veure com se’m glaçaven les ulleres només sortir al carrer, o com era necessari agafar el bus per tornar a casa si no volia que se’m congelés la cara. Són sensacions que mai més oblidaré, va ser molt amable de deixar-me gaudir d’una experiència així. 

A més, amb el seu mantell blanc em va permetre gaudir dels esports d’hivern: he fet esquí de fons, raquetes i fins i tot he patinat sobre els llacs gelats de la ciutat. Sempre amb el meu abric vermell. 

Gràcies a que ens permetia estar cada dia entre -15 i -20 graus, jo he après a fer ninots de neu que duraven dies i dies!!! No crec que me'ls exposessin a la ciutat de gel, però m'ho he passat la mar de bé!

Després, per si amb el fred i la neu no n’hi havia prou vaig poder gaudir d’una fantàstica inundació del campus de Mcgill, una cisterna que va saltar i vinga aigua carrer avall, això sí, la neu també va desaparèixer per uns moments. Moltes gràcies de nou. 

(imprescindible veure de 0:30 a 1:00)

Com a regal de canvi d’estació el 19 de març, quan semblava que vostè començava a retirar-se ens va regalar una nevada de 30 cm. Aquells carrers grisos (i una mica bruts, perquè no dir-ho) es van tornar a enfarinar i a demanar ser fotografiats.... A mi em va agafar per sorpresa, però tothom em va assegurar que aquella seria l’última nevada, que ja estàvem fora de temporada i que en gaudís el màxim perquè després l’enyoraria. 

I així ho vaig fer, disposada a gaudir de les últimes volves de neu, vaig anar amb el Cesc a passejar per alguns dels parcs naturals de Quebec. Però clar, com que ja era final de març, els parcs ja no llogaven raquetes perquè estàvem “fora de temporada”. Aquí li mostro una foto on es veu lo bé que m'ho estava passant i la "poca neu" que quedava.

Doncs bé, senyor Hivern de Montréal, primer que tot moltíssimes gràcies per deixar-me experimentar tot això, però sap què passa? Que ja estem a mitjans d’abril, i igual que vaig venir mentalitzada per conviure amb vostè, també ho vaig fer per conviure amb la senyora Primavera i fins i tot amb el senyor Estiu!!!! 

Estic a meitat de l’estada, i també m’agradaria poder veure la verdor dels boscos d’aquí, passejar amb una barca per alguns dels fantàstics llacs que surten en els mapes (de moment jo només he vist esplanades blanques...), sentir cantar ocells, veure flors de colors.... 

No ha estat fàcil assimilar que vostè avui, a 12 D’ABRIL DE 2013, encara ha passat a saludar i ens ha deixat 20 cm de neu.... 

Li agraïm la seva generositat, però és que també s’estan batent records de centímetres de neu caiguda.... Sap què? Si no li sap greu, podria deixar que la Primavera es fes notar? Estic segura que ella també té coses fantàstiques per ensenyar-nos! 

Vaaaa... encara que sigui perquè pugui tenir fotos amb un abric d'un altre color... (perquè vaig venir amb altres abrics!!!)

Li estaré molt agraïda, Sr. Hivern de Montréal. 

Gràcies per avançat 

Rosa

Actualitzacions automàtiques

És millor que el sistema operatiu faci actualitzacions automàtiques de programari o que et demani cada vegada que té alguna cosa per instal·lar si vols fer-ho (i acabar-ho fent sense tampoc saber ben bé per què)? És millor activar les actualitzacions automàtiques de l’antivirus o desactivar-les? Bé hi ha qui defensa una posició aferrissadament i hi haurà qui defensarà la contrària... 

Ara bé... i amb el mòbil o amb l’ordinador? Li deixem que canviï ell sol l’hora quan toqui? De fet mai ho sabem i acabem sempre arribant a aquella situació tonta, l’endemà de la nit del canvi horari, de no saber a quina hora posar el despertador del mòbil....

I el canvi horari? Cal? S’estalvia de veritat? Com conten els millors que diuen que s’estalvien? A qui ens hem de creure, als que en neguen els avantatges o als que parlen d’estalvi d’electricitat? Canviar una hora ens provoca tants trastorns al nostre cos com diuen alguns?

Bé, ser a Montréal i intentar saber quina hora és a Catalunya m’ha portat més d’una sorpresa. La primera és, si el meridià de Greenwich passa a prop de Saragossa (i és prou famós el pont que ho indica a l’A2 a prop de Peñalba), i en principi aquest és el que marca el fus horari, perquè a Espanya no estem a GMT + 0? Seria lo més lògic no? Doncs resulta que no... 

Meridià de Greenwich, a l'A-2

El 1940 Franco va decidir adoptar l’horari de l’Alemanya nazi que Hitler havia imposat a tots els territoris conquerits!! El GMT +1 !!! O sigui que avancem i retardem una hora perquè suposadament s’estalvia, però en canvi no anem a l’hora del fus horari que ens tocaria... Algú m’ho explica? 

Segona curiositat, qui decideix quan es canvia l’horari? Tan globalitzats que estem... doncs resulta que a Estats Units i Canadà, van canviar l’hora la nit del 9 al 10 de març, i a Catalunya la canviaran la nit del 30 al 31, és a dir 3 setmanes més tard. Per tan ara els vols de Barcelona a Montréal “arriben una hora abans”, només hi ha una diferència de cinc hores entre els dos territoris. 

La curiositat... Aquí no passa com als diaris catalans que no sé quants dies abans ja parlen del canvi d’horari amb articles a favor i en contra. A més afegiu-li que no tinc televisió a casa. Doncs bé el fet és que no em va arribar la notícia que hi hagués el canvi d’hora. Em vaig llevar el diumenge amb una mica més de son, però pensant que simplement no havia dormit bé; a la tarda vaig dir-me, ja es nota que arriba la primavera, es comença a allargar el dia (però com que el cel seguia blanc... tampoc es notava tant), dilluns al matí vaig veure que era una mica més fosc i vaig pensar que hi hauria turmenta... vaig fer vida normal fins dilluns al vespre.... El que havia passat és que se m’havia actualitzat l’hora de l’ordinador i del mòbil sense jo saber-ho, per tant no vaig fer tard enlloc...

I de casualitat, parlant amb el Fran el dilluns, miro el rellotge de mà i dic “va que ja són les 8, cap a casa” i ell: “no, són les nou”... quan me’n vaig adonar em volia fondre! Sempre havia pensat que amb el que ho enunciaven ningú no en podia estar al marge, però m’havia passat a mi!!!! Amb l’agreujant que havia planejat una videconferència de feina Montréal-Barcelona per l’endemà i la gent de Barcelona estava convocada sense haver comptat que ara ja només vivim a 5 hores de diferència!!!!

Si em descuido torno a Catalunya convençuda que a Canadà no fan el canvi horari d’estiu... visca les actualitzacions automàtiques!

Robots i sensibilitats

Fa molts dies que no escric i això que tinc molts posts al cap. Però avui m’he animat. Ha vingut a fer una xerrada a McGill el professor Japonès Atsuo Takanishi, que es un dels grans dins el mon dels robots humanoides. 

Sempre surten per la tele exhibicions de robots japonesos capaços de fer qualsevol cosa, però quan t’expliquen quins són els problemes reals que es troben, el que han de desenvolupar, o com s’ho fan per aconseguir transmetre “emocions”... doncs es fa interessant. 

Primera dada, per mi curiosa. El primer robot que tocava el piano és del 1984!!! Dic això, perquè sembla que els robots humanoides hagin sorgit els últims anys, però a la seva universitat (Waseda University) van començar als anys 60 a treballar-hi! Aquí al costat teniu el Wabot-2.

I si us hi fixeu bé no era pianista sinó organista!!!! Amb un peu també toca un teclat! Als anys 80 la tecnologia de visió no era la d’ara, però el robot podia reconèixer el nom de la peça que se li demanava i començar-la a tocar. La qualitat del video que us poso no és la millor, és dels anys 80... però crec que val la pena.

Es veu que el grup té predilecció pels músics, i fa uns anys van desenvolupar aquest robot flautista (que fins i tot fa duos), i recentment un saxofonista! I aquí a més del control de les mans van tenir greus problemes per fer els llavis. I de fet no els va servir la mateixa boca pel flautista que pel saxofonista. 

Ja se sap que la música desperta sensivilitats, i no sé si és per això o no, però el grup va decidir començar a treballar amb robots "emocionables". El que mmés m'ha agradat ha sigut el EYE-chan. Un robot al qual li han definit una matriu d’emoció i que reacciona mostrant el que sent. Si li dones un cop s’enfanda, però si li xiuxiueges a l’orella es pot arribar a dormir, i si li fas olorar alcohol es posa content!!! A més detecta d’on bé el so o les carícies... (imagineu-vos la quantitat de sensors que té). Aquí el teniu:

A partir del minut 2:35 a mi em sembla divertidíssim  La matriu es pot representar amb 3 variables, és el que es veu a la part de baix a l’esquerra i si us hi fixeu segons quina és la combinació de les 3 variables, el robot reacciona d’una o altra manera.

Veure l’entusiasmat que estava el director d’aquest laboratori amb la feina que fan, fa agafar molta energia. Això sense descuidar que, a més, els japonesos són molt, molt, molt educats. El primer que ha fet aquest professor en la seva presentació és mostrar una diapositiva amb un “moltes gràcies” i agrair als canadencs que haguessin donat no sé quants millors de dòlars per ajudar-los després del desastre del tsunami del 2011.... El que ens falta per aprendre!!!