Sí pare, avui fa 5 anys que ens vas deixar. I cinc ja són molts. Masses.
Estem acostumats a veure contínuament morts llunyanes (a les notícies, a les guerres...) i morts fictícies (a les sèries, a les pel·lícules, als llibres...), però això no ens serveix d’aprenentatge. Quan qui es mora és una persona propera se’ns creen tot un reguitzell d’emocions que ens sobrepassen i que no s’acaben el dia de l’enterrament. Sentiments que tornen a aflorar en dies assenyalats com ho és el 6 de febrer. El resultat: acabem callant.
Per això m’he decidit a tornar a escriure al bloc. Per evitar el gran silenci que es pot crear avui. Som uns quants els que tenim aquesta data al cap, però a la vegada som incapaços de parlar-ne, de trucar-nos per saber com ens sentim, d’expressar-nos mútuament el nostres suport. Callem, però tots sabem que necessitaríem parlar.
No et plorem només perquè siguem egoistes. Plorem perquè ens consta d’entendre la situació, perquè ens volem revelar contra el que estem vivint, perquè simplement el que va passar fa cinc anys no ens agrada i ho vivim amb impotència sabent que nosaltres no ho podem canviar.
L'any passat et donava les gràcies. Avui, que molts et tindrem encara més present, dóna’ns força per acceptar que la teva mort també és part del modelatge de la nostra vida, dóna’ns força perquè aprenguem a escoltar el que ens han de dir aquests sentiments que ens superen, i dóna’ns força perquè tot plegat no sigui, simplement, un procés de resignació.
No et plorem només perquè siguem egoistes. Plorem perquè ens consta d’entendre la situació, perquè ens volem revelar contra el que estem vivint, perquè simplement el que va passar fa cinc anys no ens agrada i ho vivim amb impotència sabent que nosaltres no ho podem canviar.
L'any passat et donava les gràcies. Avui, que molts et tindrem encara més present, dóna’ns força per acceptar que la teva mort també és part del modelatge de la nostra vida, dóna’ns força perquè aprenguem a escoltar el que ens han de dir aquests sentiments que ens superen, i dóna’ns força perquè tot plegat no sigui, simplement, un procés de resignació.
6 comentaris:
La força que li demanes només la trobarem estimant. Estima'ns és el que va fer ell, i ensenyar-te a estimar. Fins i tot quan et renyava o et castigava et deia que ho feia perquè t'estimava i et deia: "Ho fai perquè t'estimo, encara que no ho entenguis"
Rosa, ens fas recordar aquells moments que vam viure tots els que t'estimem. Diuen que a aquelles persones que se'ls recorda, no moren mai, i tu ets capaç de fer-ho , com vas ser capaç aquell dia a Les Borges de demostrar-nos la teva força i el teu valor amb les teves paraules en aquelles circumstàncies. Va ser la descoberta de tota la teva dimensió humana, i això tampoc s'oblida.
Rosa, la vida segueix : amunt i crits !
Una abraçada
Josep
Recordant els qui tant ens van estimar aconseguirem fer-los feliços allà on siguin. Tirem endavant i intentem donar i rebre felicitat; és el que ells haurien volgut. Una abraçada molt forta.
Moltes gràcies a tots tres.
Marona i quantes vegades em va dir "I per què ho fa això el pare?" esperant el "perquè m'estimes" :D
Josep, les forces surten quan et sens tan acompanyat com ens vam sentir aquell dia. I per sort hem pogut seguir així. Moltes gràcies per tot.
Montserrat, gràcies per deixar també la teva emprenta. Tens tota la raó, la felicitat és un regal que cal compartir.
ànims a tope! els dies assenyalats ens marquen de per vida i ens forgen com a persones. Una forta abraçada!
Gràcies Eduard per ser-hi.
Publica un comentari a l'entrada