Per la sensibilitat

Sovint amaguem els nostres sentiments, volem mostrar-nos sencers quan per dins som un flam, volem fer bona cara quan no ens trobem del tot, diem que no passa res però no sentim aquest sentiment. Però a vegades el cos diu prou i petem. Utilitzant les paraules d’un amic “sortosament, no som uns cervells muntats sobre un tub digestiu i sostingut per unes potes articulades... Som sensibles!” Sensibles al dolor, a l’estimació, a la frustració, a ser rebutjats, al goig, a l’alegria… i també som sensibles a copsar l’estat dels altres, sobretot dels que ens son més propers.

I tot i saber-ho, per què volem enredar-nos (i enredar) i mostrar-nos com no estem? Qui ens ho marca? Per què sempre hem d’estar bé? Per què no som capaços de dir, mira avui no estic bé, deixe-m’ho per un altre dia? En comptes d’això fem “el cor fort” i seguim endavant.

És cert que hi ha situacions on no tenim alternativa i cal imposar-nos a nosaltres mateixos, però aquestes situacions, que podríem dir extremes, no es corresponen amb la majoria de vegades que mostrem aquest comportament fals amb nosaltres mateixos.

Mostrar els sentiments no té res de dolent, de fet si els altres coneixesin el nostre estat segurament entendrien millor les nostres reaccions, però per això cal que ens escoltem, que reflexionem i pensem en què ens fa sentir d’una determinada manera i que ho visquem. Però enlloc de prendre’n consciència, sovint renunciem a aquest autoconeixement. Ja se sap que és molt més fàcil mostrar-nos sempre iguals que escoltar com el nostre cos (físic i mental) com varia dia a dia.

Aprendre a escoltar-nos i no autoimposar-nos el que creiem que els altres esperen de nosaltres és una bona meta per poder viure millor el nostre dia a dia

Montserrat

El tema de la fe i les vivències personals és massa llarg per parlar-ne en un sol post, però em centraré en un sentiment que és el que em produeix la muntanya montserratina.

Anar a Montserrat és trobar-se al mig de la natura, un lloc on he sentit què és el silenci, un lloc on ets sents lliure i tranquil, perquè Montserrat va molt enllà, és una Vivència Espiritual en majúscules.

Hi ha un espai litúrgic que pot veure’s com un espectacle (l’escolania, els monjos, les cerimònies…) o senzillament veure’l amb indiferència, però que permet connectar-te amb el teu interior (fe, centre d’energia, diguem-ne com vulguem). Es desperta algun sentiment que permet mirar cap endins, trobar-te amb un mateix i a la vegada amb els altres. Cal estar obert, però quan això passa, el desig de sobrepassar la “física” es fa viu.

Tots portem una llavors que va més enllà del nostre cos i que a més ens sentim bé i ens agrada quan la conreem per fer-la créixer. S’obre alguna cosa més, una manera diferent d’entendre’ns a nosaltres i entendre l’exterior. Un sentiment que difícilment es pot explicar en paraules, però que enganxa, per això m’agrada tornar a Montserrat, perquè m’agrada poder viure aquest sentiment una i una altra vegada.

No vull dir que Montserrat sigui un lloc únic, simplement és on he descobert que més fàcilment m’aflora aquest sentiment que em fa sentir bé, i per tant m’agrada tornar-hi i poder tornar a aquell punt de serenitat, de “música callada”, de Vivència, reviure aquest punt que tant enganxa.

És una experiència, i com a tal ningú més que no sigui que l’ha viscut pot fer-se-la seva, però potser una visita, amb ment oberta, a aquesta muntanya pot ser l’inci del camí. Només cal atrevir-se a fer-ne l’experiència

Pel temps

Estem acostumats a córrer. No és que ens ho proposem, simplement ho trobem normal. Se’ns inculca la por a perdre el temps però aquesta pressa ens fa que perdem vida. Sentim que el temps se’n va i correm al seu darrera com si l’haguéssim d’atrapar.

Però i nosaltres? Darrera aquesta pressa sovint ens deixem de banda, evitem escoltar el cos i apartem del nostre cap preguntes importants. Vivim de manera accelerada les emocions i no ens aturem a pensar què és allò realment important.

Aprendre a fer les coses amb el temps que necessiten ens permetria connectar-nos amb el plaer d’assaborir-les. Cal treure’ns la idea que treballar més vol dir treballar millor. Al contrari! I d’aquí sortiria el debat de la productivitat. Però estem dedicant el nostre temps a allò que realment volem o a allò que “toca”?

Fa pocs dies, tots els mitjans de comunicació parlaven de l’estudi que demostra que el consum actual és insostenible (qui no se n’havia adonat?), i ara que ens n’anem conscienciant, perquè no pensem també en un decreixement del ritme de vida? Així tampoc ens degradaríem a nosaltres mateixos.

El vídeo del link dura només 40 segons però ha calgut tot un any per obtenir-ne les imatges. Qui l’ha fet ha hagut de ser pacient, sabia que en un any obtindria el que buscava, però ha hagut de mantenir la càmera sense moure-la encara que li semblés que de dia en dia no canviava res. La recompensa de saber esperar, unes imatges precioses.

Segurament tots som conscients dels canvis de la natura en un any, perquè són externs a nosaltres, però... Però estic segura que si cada dia seguéssim a escoltar-nos podríem adonar-nos que nosaltres som tan canviants com els arbres del vídeo.

Per aprendre a agafar perspectiva

Sempre s’ha dit que som animals de costums. Vivim el que tenim al costat com allò “normal” i moltes vegades no ens plantegem si allò “tan normal” podria canviar. I això provoca que com més quotidià és un problema, menys evident se’ns fa, no el veiem perquè el tenim massa a prop. Estem acostumat s al que tenim, però potser estem familiaritzats amb coses que no són les millors, és quan se sent allò de “però si sempre s’ha fet així! Per què  vols canviar-ho?” Doncs vull canviar-ho perquè penso que es podria fer millor encara que sempre s’hagi fet d’aquesta manera!

Però  quan algú proposa un canvi se’l tracta d’immadur, o d’estar fora de “la realitat”, o que simplement té un capritx. Passa en molts àmbits: des d’un simple canvi en la manera d’organitzar el curs acadèmic, a la proposta de remodelació del litoral, o quan es discuteix si les industries més contaminants poden seguir funcionant (“però si donen feina a tot el veïnat!”).

A vegades no som capaços de fer un canvi perquè no som capaços de veure’l, és molt difícil agafar perspectiva quan el dia a dia ens té encegats en allò que s’ha fet sempre, perquè seguir pel mateix camí ens dóna seguretat.  Però i el plaer d’observar un quadre de Dalí des de lluny i descobrir que no té res a veure amb el que veies de prop?

Acostuma a ser molt més fàcil que algú, des de fora, pugui donar-nos alguna idea que ens permeti intuir la possibilitat de canviar el rumb. Aprendre a fer un pas enrere hauria de ser una de les nostres prioritats que a la vegada hauria d’anar acompanyada d’escoltar a qui es pot mirar la situació des d’una mica més lluny. Si sabem percebre aquestes veus, trobarem les pistes que ens porten al punt on cal enfocar els nostres esforços per aconseguir l’objectiu buscat. Només cal aprendre a no tancar la porta a aquestes “veus forasteres“.