Estem acostumats a córrer. No és que ens ho proposem, simplement ho trobem normal. Se’ns inculca la por a perdre el temps però aquesta pressa ens fa que perdem vida. Sentim que el temps se’n va i correm al seu darrera com si l’haguéssim d’atrapar.
Però i nosaltres? Darrera aquesta pressa sovint ens deixem de banda, evitem escoltar el cos i apartem del nostre cap preguntes importants. Vivim de manera accelerada les emocions i no ens aturem a pensar què és allò realment important.
Aprendre a fer les coses amb el temps que necessiten ens permetria connectar-nos amb el plaer d’assaborir-les. Cal treure’ns la idea que treballar més vol dir treballar millor. Al contrari! I d’aquí sortiria el debat de la productivitat. Però estem dedicant el nostre temps a allò que realment volem o a allò que “toca”?
Fa pocs dies, tots els mitjans de comunicació parlaven de l’estudi que demostra que el consum actual és insostenible (qui no se n’havia adonat?), i ara que ens n’anem conscienciant, perquè no pensem també en un decreixement del ritme de vida? Així tampoc ens degradaríem a nosaltres mateixos.
El vídeo del link dura només 40 segons però ha calgut tot un any per obtenir-ne les imatges. Qui l’ha fet ha hagut de ser pacient, sabia que en un any obtindria el que buscava, però ha hagut de mantenir la càmera sense moure-la encara que li semblés que de dia en dia no canviava res. La recompensa de saber esperar, unes imatges precioses.
Segurament tots som conscients dels canvis de la natura en un any, perquè són externs a nosaltres, però... Però estic segura que si cada dia seguéssim a escoltar-nos podríem adonar-nos que nosaltres som tan canviants com els arbres del vídeo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada