Sovint amaguem els nostres sentiments, volem mostrar-nos sencers quan per dins som un flam, volem fer bona cara quan no ens trobem del tot, diem que no passa res però no sentim aquest sentiment. Però a vegades el cos diu prou i petem. Utilitzant les paraules d’un amic “sortosament, no som uns cervells muntats sobre un tub digestiu i sostingut per unes potes articulades... Som sensibles!” Sensibles al dolor, a l’estimació, a la frustració, a ser rebutjats, al goig, a l’alegria… i també som sensibles a copsar l’estat dels altres, sobretot dels que ens son més propers.
I tot i saber-ho, per què volem enredar-nos (i enredar) i mostrar-nos com no estem? Qui ens ho marca? Per què sempre hem d’estar bé? Per què no som capaços de dir, mira avui no estic bé, deixe-m’ho per un altre dia? En comptes d’això fem “el cor fort” i seguim endavant.
És cert que hi ha situacions on no tenim alternativa i cal imposar-nos a nosaltres mateixos, però aquestes situacions, que podríem dir extremes, no es corresponen amb la majoria de vegades que mostrem aquest comportament fals amb nosaltres mateixos.
Mostrar els sentiments no té res de dolent, de fet si els altres coneixesin el nostre estat segurament entendrien millor les nostres reaccions, però per això cal que ens escoltem, que reflexionem i pensem en què ens fa sentir d’una determinada manera i que ho visquem. Però enlloc de prendre’n consciència, sovint renunciem a aquest autoconeixement. Ja se sap que és molt més fàcil mostrar-nos sempre iguals que escoltar com el nostre cos (físic i mental) com varia dia a dia.
Aprendre a escoltar-nos i no autoimposar-nos el que creiem que els altres esperen de nosaltres és una bona meta per poder viure millor el nostre dia a dia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada