Montserrat

El tema de la fe i les vivències personals és massa llarg per parlar-ne en un sol post, però em centraré en un sentiment que és el que em produeix la muntanya montserratina.

Anar a Montserrat és trobar-se al mig de la natura, un lloc on he sentit què és el silenci, un lloc on ets sents lliure i tranquil, perquè Montserrat va molt enllà, és una Vivència Espiritual en majúscules.

Hi ha un espai litúrgic que pot veure’s com un espectacle (l’escolania, els monjos, les cerimònies…) o senzillament veure’l amb indiferència, però que permet connectar-te amb el teu interior (fe, centre d’energia, diguem-ne com vulguem). Es desperta algun sentiment que permet mirar cap endins, trobar-te amb un mateix i a la vegada amb els altres. Cal estar obert, però quan això passa, el desig de sobrepassar la “física” es fa viu.

Tots portem una llavors que va més enllà del nostre cos i que a més ens sentim bé i ens agrada quan la conreem per fer-la créixer. S’obre alguna cosa més, una manera diferent d’entendre’ns a nosaltres i entendre l’exterior. Un sentiment que difícilment es pot explicar en paraules, però que enganxa, per això m’agrada tornar a Montserrat, perquè m’agrada poder viure aquest sentiment una i una altra vegada.

No vull dir que Montserrat sigui un lloc únic, simplement és on he descobert que més fàcilment m’aflora aquest sentiment que em fa sentir bé, i per tant m’agrada tornar-hi i poder tornar a aquell punt de serenitat, de “música callada”, de Vivència, reviure aquest punt que tant enganxa.

És una experiència, i com a tal ningú més que no sigui que l’ha viscut pot fer-se-la seva, però potser una visita, amb ment oberta, a aquesta muntanya pot ser l’inci del camí. Només cal atrevir-se a fer-ne l’experiència