Sempre s’ha dit que som animals de costums. Vivim el que tenim al costat com allò “normal” i moltes vegades no ens plantegem si allò “tan normal” podria canviar. I això provoca que com més quotidià és un problema, menys evident se’ns fa, no el veiem perquè el tenim massa a prop. Estem acostumat s al que tenim, però potser estem familiaritzats amb coses que no són les millors, és quan se sent allò de “però si sempre s’ha fet així! Per què vols canviar-ho?” Doncs vull canviar-ho perquè penso que es podria fer millor encara que sempre s’hagi fet d’aquesta manera!
Però quan algú proposa un canvi se’l tracta d’immadur, o d’estar fora de “la realitat”, o que simplement té un capritx. Passa en molts àmbits: des d’un simple canvi en la manera d’organitzar el curs acadèmic, a la proposta de remodelació del litoral, o quan es discuteix si les industries més contaminants poden seguir funcionant (“però si donen feina a tot el veïnat!”).
A vegades no som capaços de fer un canvi perquè no som capaços de veure’l, és molt difícil agafar perspectiva quan el dia a dia ens té encegats en allò que s’ha fet sempre, perquè seguir pel mateix camí ens dóna seguretat. Però i el plaer d’observar un quadre de Dalí des de lluny i descobrir que no té res a veure amb el que veies de prop?
Acostuma a ser molt més fàcil que algú, des de fora, pugui donar-nos alguna idea que ens permeti intuir la possibilitat de canviar el rumb. Aprendre a fer un pas enrere hauria de ser una de les nostres prioritats que a la vegada hauria d’anar acompanyada d’escoltar a qui es pot mirar la situació des d’una mica més lluny. Si sabem percebre aquestes veus, trobarem les pistes que ens porten al punt on cal enfocar els nostres esforços per aconseguir l’objectiu buscat. Només cal aprendre a no tancar la porta a aquestes “veus forasteres“.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada