El demà... ja arribarà

A vegades ens passem hores planificant què farem en un futur. Potser ens creiem amb el dret d’organitzar fins i tot el que ha d’arribar, però sovint ens adonem que les coses no són com havíem pensat. Quantes vegades algun somni s’ha vist trucat, una previsió no s’ha complert, o una il•lusió s’ha convertit en una utopia?

I això no vol dir que m’oposi a tenir una direcció a seguir, uns objectius a més o menys llarg termini, al contrari! Només cal que sapiguem distingir què és el que realment depèn de nosaltres i posar-hi tota l’energia perquè acabin sent al i com a nosaltres ens agradaria,

No podem viure pensant que som nosaltres qui ho tenim tot sota control.

18 petons

Per la dansa

Últimament s’ha posat molt de moda parlar de “ball social”però... el ball pot ser asocial? No hi ha gaires balls que un balli sol i només per a ell mateix.
De fet el que més m’agrada de ballar és poder compartir la vivència amb els altres i no parlo només de la parella de ball. Un cop dins la festa comparteixes somriures, errades, trepitjades... gaudeixes de la música, dels músics, de l’ambient, de la sala... i tot això fer-ho un sol seria força avorrit...

Parlar de ball i no parlar de societat crec que és pràcticament impossible. Totes les societats han desenvolupat alguns tipus de dansa característica, des de les danses tradicionals al hip-hop, sense oblidar els balls vuitcentistes o el Lindy Hop.

I aquests dies que la tensió xenòfoba es fa sentir a Salt... Visca el mestissatge que és l’origen de molts balls.

Me n'avergonyeixo

Ens passem els anys estudiant: a l’escola, a l’institut, a la facultat, en el dia a dia i això és fantàstic! Però... què és el que aprenem? És evident que no ho podem "estudiar tot". Quina informació ens transmet la societat? Qui decideix què cal aprendre (quins continguts a nivell d’educació) i com es decideix? Llengües? Moral? Filosofia? El que passa al nostre voltant? El més llunyà? Matemàtiques?

Ja fa dies que em plantejo quins són aquests coneixements adquirits i quines mancances detecto. Dic això, perquè fa uns dies vaig veure la pel•lícula “Hotel Rwanda” i em vaig adonar que realment NO EN SABIA RES! Un genocidi que va passar fa pocs anys i que jo pràcticament desconeixia. Me n’avergonyeixo. Una guerra que ha estat latent quan jo ja era en aquest món i de la que només en coneixia “el nom”. Repeteixo, me n’avergonyeixo.

I això em fa pensar què en sé de la Guerra a l’Afganistan. El primer que em ve al cap són les notícies sobre la quantitat de soldats americans morts, sobre els civils d’un i altre bàndol, però no pas cap notícia que m’intenti explicar perquè després de 9 anys la guerra encara continua. Estic segura que la informació la tinc al davant (llibres, internet, google, pel•lícules...). Havent detectat les inquietuds només cal ser crític amb el que trobi, que d’informació n’hi ha molta. Però això ja són figues d’un altre paner o millor d’un altre comentari.

Fer grup

Quan batalles en un problema durant hores, tens un domini dels detall que poden arribar a marejar. Estàs centrat en la fulla groga de la primera branca d’aquell arbre concret sense poder gaudir del bosc que l’envolta i que –tot i no ser-ne conscient – és el que et fa entendre el perquè de la fulla.

En aquesta situació, fer un senzill comentari a algú altre sobre el problema pot desencadenar una pluja d’idees una de les quals (amb una mica de sort) t’encamina al camí correcte.
El treball individual té les seves avantatges però té un gran inconvenient, pot portar-te a un espiral sense fi quan estàs buscant la sortida però en la direcció equivocada. El treball en equip pot fer-te adonar que la porta a la que has estat picant durant hores sense cap mena de resultat està tancada i que només cal fer un pas endarrere i dirigir-te cap a la porta del costat que està mig oberta, just al costat d’on estàs.

Aprendre a preguntar i a escoltar però també saber transmetre els problemes sense entrar al detall és el que cal per aprofitar al màxim la força de “fer grup”.

Quan el sol es pon

 

Molts dies, quan s’acaba la jornada laboral, necessitem fer una pausa en tot, trencar amb el que ha estat el dia i escoltar el nostre estat d’ànim. No parlo de res estrafolari, anar a córrer, nedar, cridar, anar al teatre, veure una pel·lícula... ens ajuden a descarregar la tensió.

Poder agafar un instruments i fer música, deixar anar les mans i que soni el que realment sentim és una experiència molt difícil d’explicar, però que ajudar a relaxar, que és en definitiva el que estem buscant.  La tonalitat, el ritme, l’harmonia, el tempo... deixen de ser anotacions d’una partitura per convertir-se en extensions dels nostres sentiments.

Avui, en la menor.

Pel dinamisme

En els anuncis de feina, sovint es demana una persona dinàmica. En les enquestes passades als alumnes, molts valoren positivament (o reclamen) una classe dinàmica. Un carrer és molt dinàmic quan hi ha molt bullici. El dinamisme d’un partit de futbol...

En el dia a dia, una persona que fa moltes coses, que inventa algo o que no para és una persona dinàmica... Però això és dinamisme? 

Quan algú diu que és molt dinàmic el que ens està mostrant és només una aparença? Una activitat frenètica el que potser amaga és una baixa autoestima? Existeix la necessitat de fer moltes coses per ser ben vist?

Inicis

Fa dies que em ronda pel cap la possibilitat de crear un bloc. A vegades ha estat el fet de sentir una frase, o veure una imatge, una observació que m'ha fet algú... el que m'ha fet pensar que en podria escriure un breu comentari.


No sé com anirà, ni si funcionarà molt de temps aquest bloc, però per què no provar-ho?