3 al cub ple d'il·lusió

Doncs sí, ja tinc un any més, allà, ben guardat que no s’escapi. I jo estic contentíssima! El dia de l’aniversari també el visc amb molta il·lusió, de manera diferent a la del Sant, però compartint la il·lusió d’un dia especial

Estic segura que bona part del descontentament de la nostra societat, no es deu tan a la manca d’ingressos, sinó a la soledat, l’avorriment, la manca de salut, l’ abandonament d’un mateix, la deixadesa, l’exclusió... I què millor que un aniversari fer pujar l’autoestima.

Vaig deixar que el facebook fes de “xivato”, i no vaig amagar la data de naixement (cosa que sí que vaig fer l’any passat), i per tant he rebut més felicitacions del compte! Però m’ha agradat! Perquè una felicitació és més que saber quin dia fa l’aniversari una persona, és, a més a més, voler-li fer saber que hi ets.

Que algú es recordi de tu sempre fa il·lusió. Som profundament socials. Un missatge que diu “per molts anys” , va més enllà del que signifiquen aquestes tres paraules. Diu “ei que sóc aquí encara que faci dies que no parlem”, és un “m’importa que estiguis bé tot i la distància”, un “Endavant que comences un any més i vull ser-hi”, un “Somriu, i a seguir!”, o un simplement "diuen que toca felicitar, doncs també m'hi apunto, perquè hi sóc!".

He viscut l’aniversari amb molta il·lusió. Ballant, anant al teatre, passejant, compartint, rebent i donant, parlant amb qui feia molt que no ho feia, sentint a tothom més a prop, gaudint de la família, dels amics i dels companys. Tots, cadascú a la vostra manera, heu fet que aquesta entrada al 3 al cub hagi estat plena d’il·lusió! Gràcies!

Fotografies de Les Borges

Ja fa temps que a les borges tenim la sort de tenir unes fotografies espectaculars del nostre poble penjades a internet. Gràcies al blog de la Tere Balañà tenim unes vistes que ens sorprenen als propis borgencs.

Fils de llum que només queden atrapats en la seva càmera i que ens mostren combinacions de llums i ombres molt suggerents. Un tènue color que alhora és radiant, un apunt de brillantor que escampa colors, una combinació entre allò visible i allò invisible.

La fotografia que he posat en aquest post la trobo especialment bonica. La boira és capaç d’escampar una llum viva i tremolosa, pròpia i reflectida. L’ermita perspicaç, el cel suau... Unes combinacions que fascinen als més escèptic.

Gràcies Tere per deixar-nos veure les Borges a través de la teva càmera.

Català al Senat

Les declaracions d’avui de Rajoy son una provocació que difícilment deixen indiferent a ningú. Aquest líder (perquè dir-li senyor és dir-li molt) ha sigut capaç de dir (entre d’altres coses) que “l’ús del català al Senat no és propi d’un “país normal”.

I mira, potser en l’última part és en l’únic que podria estar d’acord. No som un país normal. Perquè si ho fóssim, entendríem que qualsevol llengua té un valor incalculable i que no es poden anar depreciant així com així. De fet si els catalans fóssim d’un altre color o d’una altra religió, i ens imposessin el castellà i la cultura espanyola, tothom parlaria de racisme o xenofòbia. Però no, simplement som catalans i aquestes actituds es troben normals.

Catalunya té una cultura pròpia i portem quasi 300 anys de colonització, però malgrat això encara ens estimem la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país. El problema és que són els mateixos que critiquen l’obligació de parlar en català a Catalunya (obligació? hahahaha), els que defensen l’obligatorietat d’haver de parlar en castellà a tot arreu!!! Que es parli en català al parlament català ho anomenen nazisme, i en canvi es converteix en “normalalitat” l’obligació del castellà al Senado...  

El propi Rajoy ha dit que el que és normal al carrer ho ha de ser al Senat, però de quin carrer parla? Ha passejat més enllà de Salamanca? Per Vitoria, per Castelló o per Lugo?

I em sembla fantàstic que cadascú pugui triar la llengua en què es vol expressar en cada situació. De fet què més voldria jo que poder anar a França i parlar amb francès, viatjar per Itàlia i poder entendre-m’hi en italià i anar a alemanya i parlar l’alemany! I si no ho faig és perquè no en sé!  

I el que m’hagués agradat aprofitar aquests sis mesos a Ferrol poder parlar gallec... Però la situació aquí encara és molt pitjor que a Catalunya. Rajoy va néixer a Santiago de Compostela....

Comencem la setmana dels barbuts

Ahir diumenge vam començar la setmana dels barbuts. Tradicionalment es diu que és la setmana més freda de l’any, i de fet a “l’assaig d’un vocabulari meteorològic català” d’Eduard Fontserè s’hi indica que el dia de menor temperatura mitjana és cap al 15 de gener. Sembla però que aquest any tenim un anticicló que com a molt farà afaitar les barbes als més calorosos.

No deixa de ser curiós que l’iconografia popular representi Sant Pau Ermità, San Maur i Sant Antoni Abad, com tres sants amb una poderosa i espessa barba blanca… què ho deu fer? I a l’Europa de l’est aquest tres sants també porten barba o és una tradició més local de les nostres contrades?

Diuen que Sant Antoni va viure 105 anys, Sant Maur 72 i Sant Pau 114… potser sí que tenien barba blanca… Una vida molt llarga per l’època no?

Sigui com sigui, enguany caldrà esperar, i les temperatures diuen que no baixaran fins a mitjans de la setmana vinent. Així que a seguir disfrutant de la bonança, que els peus sempre ho agraeixen!

PD: Aquest barbut (Sant Antoni?) el vaig trobar perdut al cor del monestir de Monfero…

Pel valor

Perquè una cosa té més valor que una altra? Per què un quadre de Dalí val milions i quan va ser creat quasi ningú li donava valor? Si busquem la definició de valor al diec trobem: “Qualitat o conjunt de qualitats que fan que alguna cosa o alguna persona sigui preuada, valgui”. Però qui decideix que aquestes qualitats valen la pena i siguin més preuades que unes altres?

Ahir vaig visitar el monastir de Monfero. Unes restes espectaculars del que era un dels monastirs cistercencs més importants de l’època. Des de fa pocs anys, aquestes restes pertanyen al  govern gallec, qui l’ha arreglat i ara permet visitar-lo.

Doncs bé, era un dissabte a la tarda, quan vaig arribar no hi havia ningú més. El monestir per mi sola. No em van fer pagar entrada (al principi això m’estrenyava, ara ja vec que aquí en quasi enlloc pagues entrada). I el que em vaig trobar va ser espectacular. Un monastir molt ben conservat, una arquitectura molt diferent del que estic acostumada, una façana de granit i pissarra…. Però el que més sorprenia era el bon estat en què tot estava. Unes tombes del s.XIV que semblaven acabads de fer (vaig preguntar i em van dir que no havien ni estat restaurades), unes voltes de pedres que sostentaven tot l’edifici com al primer dia… I quan vaig arribar al cor hi vaig trobar tot de talles de fusta que pertanyien a un retaula gòtic. I estaven allà, sense cap protecció, a les fosques, sense donar-li cap valor.

Us adjunto només algunes de les imatges (amb el flash vaig descobrir el munt de colors de la fusta policromada, però amb els meus ull pràcticament només es veien ombres).

Potser estaven al lloc adequat, però em va sorprendre. Dubto que a cap Església catalana es puguessin mantenir unes talles així. Segur que es trobarien en algun museu nacional, en una exposició permanent del gòtic català, ben exposades, ben il·luminades, amb unes condicions idònies d’humitat i temperatura…

A mi em van fascinar, m’hi vaig estar una bona estona, però les tres o quatre parelles que van passar durant l’estona que hi vaig ser, no els hi van fer el mínim cas, veien el cor com unes gorfes on hi fa cap tot allò que ja no serveix… Estic segura que les arriben a posar en vitrines i tothom n’observaria la seva espectacularitat… I perquè ara ningú les valorava? Cal que estiguin en un museu perquè algú se les miri?  Només sabem valorar allò que ens han dit que té valor? Què, qui, quan, com i per què algú decideix que alguna cosa té un valor especial?

Petits grans projectes

Res és fàcil, i tot requereix un esforç. Dues frases ben tòpiques. Però… i lo bonic que és quan veus que algú ho dóna tot per aconseguir un objectiu? La il·lusió que es desprén rere d’un petit gran projecte es contagia quan qui t’ho explica hi està plenament implicat.

Poden ser projectes de vida, professionals o amateurs, però tots tenen en comú que al ser explicats creen una atmosfera màgica difícil d’explicar.

Aquesta vegada ho he sentit amb un projecte musical. Tres músics de tres països, Portugal, Galícia i Irlanda, Coimbra-Ferrol-Cork, units per aconseguir un repertori de música tradicional celta amb les influències de cada país.  Un concert entre amics, amb un públic entregat disposat a millorar encara més el projecte (puja el micro del violí, baixa els greus del Bouzouki…) i un resultat simplement encisador, gaudint de la música, ballant, escoltant, compartint, coneixent, rebent, donant…

No els vaig grabar, però aquí teniu un video de l’entrevista que els hi van fer fa poc a la radio

Al març tindrem el resultat en CD. Endavant Assembly Point Trio!

Llei antitabac

Per fi podem gaudir dels llocs públics sense fum. Ja era hora! Ara podem anar a veure un partit de futbol a un bar, prendre un cafè o una cervesa i no cal tornar a posar la roba neta una altra vegada  a la rentadora perquè fa pudor de fum.

La llei antitabac, com la majoria de lleis, ja comença a mostrar algunes inconsistències. No es permet fumar als parcs infantils que es troben a l’aire lliure però en canvi permeten que hi passin centenars de cotxe pel costat (voleu dir que no molesta més la contaminació d’un cotxe que la d’un cigarro d’algú que fuma a una distància prudencial?), no es preveu una solució pels malalts (ni pel personal sanitari) enganxats al tabac i que han de passar mesos als hospitals (com li dius a algú que està molt enganxat al tabac, que acaba de tenir un accident, i que està fet una piltrafa que no pot fumar enlloc?), i podríem seguir.

Però els autèntics beneficiaris de tots plegats han sigut els fabricants d’estufes de carrer  que han fet l’agost en ple gener. Fins ara, els que no volíem respirar fum, ens pelàvem de fred quan sortíem al carrer per intentar trobar una alenada d’aire “menys contaminat” (volia dir fresc però no m’he atrevit...), però ara, tots les bars i restaurants han corregut a comprar estufes no fos cas que els pobres fumadors patissin fred... I hi ha fumadors que encara es queixen!

No paren de sortir propietaris de bars i restaurants dient que tindran menys ingressos, i jo no dic que els fumadors facin només una cervesa enlloc de tres, però han pensat que se’ls obra un nou mercat de clients? Han pensat que també hi havia qui no anava tan sovint a un bar per no marxar cap a casa amb la pudor del tabac enganxada a la roba? Doncs sí, senyors restauradors, aquest grup de població som clients potencials que mai se’ns ha tingut en compte!

Portem masses pocs dies com per valorar la situació, però el fet d’haver pogut estar tranquil·lament prenent algo i l’endemà posar-me el mateix jersei no té preu! Respirem millor i a sobre estalviem en aigua i sabó de la rentadora! Tot un xollo, no?