La jota

Molt sovint s’identifica la sardana com LA dansa nacional de Catalunya, però caldria fer-hi uns quants matisos. La dansa tradicional de les terres de l’Ebre ha estat (i és) la jota.

La gent de “la jota a la plaça” està fent una feina de recuperació molt important per tal d’aconseguir que a les places del sud de Catalunya es tornin a ballar aquestes danses. Divendres passat van venir al CAT i van animar a tothom a participar de les seves danses. Era fascinant veure com tres generacions de tortosins convivien en un mateix espai ballant. I quina festa que es va muntar! A més tothom s’hi podia unir fàcilment, les danses eren prou senzilles i la gresca estava assegurada.

No en tinc cap video, però buscant pel youtube n’he trobat un que tot i ser una demostració de danses (i no una ballada de plaça) ja serveix per fer-nos una idea del que podia ser el CAT divendres a la nit. Em quedo amb el bolero (minut 4:34 al video), perquè va aconseguir que tothom s’aixequés i es posés a intentar puntejar alguna cosa que s’assemblés als peus dels tortosins! Fantàstic!

Va de jotaaaaaaa!!!!!!!!!!!!

Per la Retroalimentació

Com et pot animar rebre una bona retroalimentació! Me n’he adonat que quan els comentaris es fan des d’una òptica positiva aconsegueixen en l’altra una alta motivació. Estem acostumats que la feina es valora un cop acabada, però si pel mig tenim l’oportunitat que algú ens avaluï allò que estem fent i ens en digui el que pensa nosaltres n’aprenem molt més. Això sí, cal que el feedback sigui fet en positiu.

Quan algú opina amb respecte de la feina feta, els comentaris que et fa són una font per millorar i seguir endavant (encara que el que de moment tinguis no s’aguanti per enlloc!).  Els comentaris dels altres et permeten analitzar les causes que t’han portat a fer la feina d’una determinada manera que potser no és la més idònia.

El sentiment que en tu neix és el d’apreci, has rebut alguna cosa de l’altra que et fa dir “gràcies”. S’ha generat un corrent empàtic que et connecta amb l’altra i que et fa treure lo millor de tu mateix per tal de seguir millorant.

I encara que això sembla fantàstic, no és un hàbit massa estès, segurament perquè tenim més pràctica a criticar que no pas a retroalimentar. Però un cop conscients del que aportar una retroalimentació positiva, per què no ho portem a la pràctica més sovint?

Data Límit

Els dies abans de l’arribada d’una data límit acaben sent sempre molt intensos. S’ha treballat molt i s’està a punt d’arribar a un punt de control (potser no és la meta, però potser sí que és el punt d’avituallament). El ritme de feina s’accelera i es vol tancar la feina deixant-la el màxim de ben feta, que per això s’ha treballat durant molt de temps. No ens podem conformar amb mitges tintes!

L’últim esforç també s’ha de saber gaudi:

Gaudir de la  molta productivitat, de plasmar tot el que tens al cap, i això pot portar sorpreses (què passa quan te n’adones que el que creies que tenies clar no està tan clar com pensaves?).

Gaudir recapacitant. Són moments claus per a la comunicació. Et permeten posar per escrit el que has fet, una eina per transmetre la feina feta.

Gaudir de l’esforç mental que som capaços de fer amb situacions com aquestes! Qui ho diria!

En definitiva gaudir del que fem tot i tenir una pressió com la data límit d’entrega

A Montserrat estan d'estrena

Avui a Montserrat és un dia especial. Aquesta tarda començarà a sonar el nou orgue de la basílica. La veritat és que tinc moltes ganes de sentir-lo i espero no tardar gaire en poder-lo conèixer una mica millor.

Cada vegada que tinc l’oportunitat de veure més o menys d’aprop com pren forma un instrument tan gran com aquest m’embadaleixo. Més de 4200 tubs, 12.5 metres d’alçada, més de 12 tones penjades d’una arcada, milers d’hores de treball... i després l’acaba fent sonar (normalment) una sola persona!

Em meravella que encara es puguin seguir construint instruments com aquest, un treball artesanal combinat amb el càlcul estructural que perdurarà molts anys en una església tan especial com la Montserratina.

Segur que els organistes benedictins en sabran treure el màxim partit, i els centenars de sons diferents que permet un orgue d’aquestes característiques ressonaran per les muntanyes serrades catalanes.

Pel Contacte

Avui l’espelma l’encendré pel Contacte.

Vivim en una societat on les carícies gairebé no existeixen. No estem acostumats a tocar als que tenim al voltant. Sembla que ens faci por i ho reservem a l’espai de la parella o a la família més propera.

Però en canvi, quantes vegades una abraçada ens ha reconfortat? O quantes vegades una senzilla agafada de mà ens ha tranquil•litzat? O quantes vegades un copet a l’esquena ens ha ajudat a sentir-nos millor? No és molt millor una bona abraçada que un petó de compromís?

Hi ha qui assegura que 5 abraçades al dia augmenten el teu benestar. No sé si els avantatges del contacte són tan fàcilment comptable, però la veritat és que amb contacte em passen la meitat dels mals. Amb companys de feina, amb amics, amb la família, amb la parella... Seran contactes diferents però tots ens aportaran coses bones!

En definitiva, encara que no sigui socialment massa ben vist, per què no abraçar-nos quan ens ve de gust?

Sostenibilitat?

Fa uns dies vaig sentir a parlar del projecte “Barcelona Genetic Project”. La idea no és del tot dolenta, però de moment la veig una mica inviable... Aquest projecte està liderat per un arquitecte que diu que creu en la sostenibilitat (jo ho discutiria bastant, però...)

El projecte pretén il•luminar Barcelona amb arbres, sí sí, amb arbres. De moment, segons expliquen a la seva web tenen 7 llimoners modificats genèticament i als quals han introduït una substància molt utilitzada en laboratoris com a marcador. És l’element químic que fa que algunes les meduses brillin en la foscor. Així, segons el projecte, es podrien canviar els fanals per aquests arbres lluminosos.

La imatge de l’inici del post mostra una fulla “fosforescent” al costat d'una altra de "normal", i sota he posat una imatge de com quedaria la Pedrera il•luminada per arbres, però... realment això és sostenible? Què havien fet els pobres llimoners per acabar modificats genèticament? I tot el que ha calgut per aconseguir aquesta modificació genètica, és sostenibles? La web no informa massa sobre la viabilitat del projecte, de moment només són 7 llimoners utilitzats com a prototips. Però algú creu que en un futur no massa llunya canviarem els fanals per aquests arbres? 

Això sí, estic segura que els Gironins haguessin estat contents de tenir aquests llimoners la setmana passada!

Bona Nit!

A vegades voldríem ser capaços de treballar les 24 hores, sobretot quan tenim al davant una feina atractiva i un termini proper. Però hem de ser conscients de la necessitat de desconnectar. Sense un bon descans, físic i mental, no hi ha idees, es perd l’energia i no hi ha manera de seguir endavant amb la tasca prevista.

I les idees no cauen del cel, es busquen! Per què llavors seguim capficant-nos en no dormir? Per què no posem les coses més fàcils al nostre cervell i el deixem recuperar? Quan estiguem treballant, treballem; i quan toqui descansar, descansem.

Treballant quan toca descansar tenim una sensació falsa d’efectivitat, i el que acabem fent és debilitar-nos a nosaltres mateixos. Sé que dormint invertiré el temps, perquè sé que demà estaré millor. Una cosa està clara: No rendeix més qui roba més hores de son sinó qui aprofita cada hora del dia. Així que... Bona Nit!

Llocs Sagrats

Les sensacions que afloren a l’entrar en un lloc sagrat són difícils d’explicar. Què fa que em senti embadalida en una catedral? Per què em vaig quedar atònita a la Gran Mesquita de Kairuán(القيروان)? Per què em sentia tant petita davant la immensitat dels temples romans de Dougga( بنزرت) ?

No sé què és però és cert que canvia el meu estat interior, i els tres exemples anterior tenen en comú que són (o havien estat) Llocs Sagrats. La recerca del més enllà és comú en moltes religions, i les parets d’aquests Llocs han vist com els homes busquen la trobada amb els Déus.

I vivint aquestes sensacions és quan em pregunto: Per què no podem compartir llocs sagrats? Serem capaços (en un futur no massa llunyà) d’utilitzar un mateix lloc de culte per a diverses religions? No podríem utilitzar un edifici sagrat com a Mesquita i com a Església a la vegada? Segurament caldria fer matisos, però per mi una Mesquita i una Església estan molt més properes del que ens volen fer creure.

Si som capaços d’acceptar i respectar els altres, perquè no provar-ho?

Tiquets

Són les 8 del matí i arribo al despatx. Avui he d’enviar paperassa a la UPC però no sé on. Miro la pàgina web on m’indica quins papers he d’enviar i enlloc trobo ON cal enviar-ho. Decideixo buscar un telèfon de contacte i trobo que via telefònica m’atendran a partir de les 9. M’apunto el telèfon i segueixo treballant.

9:10 truco.
- Hola bon dia, tal i com indica la web tinc preparada la documentació que us he de fer arribar però enlloc indica on els he d’enviar ni si puc utilitzar el correu intern. A qui els he d’adreçar?
 - Doncs no et puc respondre aquesta pregunta per telèfon, m’hauries d’enviar un mail perquè et pugui obrir un tiquet.
 - Com? Però no tens al teu davant algú que se n’encarregui d’això? No truco al número adequat?
 - Sí, sí, però n’he de deixar constància i per això necessito un mail
 - ... I on he d’enviar el mail?
 - Apunta: ..............

9:12 Em quedo mig atontada, amb el telèfon a la mà i una adreça de correu per fer la mateixa consulta.

9:13 Envio el mail tornant a exposar el mateix que havia dit per telèfon.

10:00 Rebo un mail amb assumpte “Notificació Creació de Tiquet”. L’obro i llegeixo “En relació a la demanda que ens heu fet arribar, us informem que hem creat un tiquet que es troba en procés de resolució....”

A mira, com a mínim ja tinc un tiquet obert!!! Segueixo treballant i la veritat és que pràcticament me n’havia oblidat quan:

18:00 Rebo un altre mail titulat “Avís Tiquet”, i que deia: “Hola Rosa, la documentació me l’has d’adreçar a mi, a sota tens la meva adreça”.

Amb cara de circumstàncies apunto la famosa adreça al sobre de correu intern i ho porto cap a la sortida de correus del departament 

19:00 Tercer mail, ara sota l’assumpte “Tancament Tiquet”. I deia “Us informem que hem donat per tancat el tiquet que heu fet arribar”. 

Deu hores per dir-me una adreça! Arribo a fer una pregunta una mica més compromesa o complicada i no sé què hagués passat! I a més a més sabent que a les 9 del matí havia trucat al telèfon adequat! Ah i he rebut tres mail, que algú els deu haver enviat no?

Simulacions

La naturalesa és sàvia i a la vegada complicada. Intentar-la entendre no és fàcil, però com que som molt tossuts ens hem inventat la simulació. Simular ens permet fer un anàlisi més senzill (però a la vegada tan complicat com vulguem) del que ens envolta. Si tot va com tenim previst, la simulació ens permetrà, a més a més, fer prediccions del que passaria a la realitat en unes condicions donades. Si el model és prou bo, la simulació ens donarà arguments per creure que el comportament que acabem de simular seria el que tindria lloc a la realitat en aquelles mateixes condicions.

Però la simulació té una altra cara. Simular també pot indicar fingir alguna cosa que no és real (simular una malaltia per escaquejar-se d'alguna cosa). I quan fem una simulació com podem saber que el resultat és una bona predicció o que el que acabem de fer és pura ficció? Estem fingint? Els que saben dis-simular ens poden enganyar, les simulacions també?

Per sort, s'agafa abans a un mentider que a un coix

Paraigües

La neu a Barcelona ciutat ja ha desaparegut. I avui es podien veure imatges no menys curioses que les de fa dos dies: cotxes amb els parabrises encara enlairats, petits racons de gel provinents d’ex-ninots de neu, moltes branques caigudes (i els treballadors corresponents començant a podar), el Tibidabo encara nevat... però una imatge concreta és la que m’ha cridat l’atenció: La quantitat de paraigües trencats per tot arreu! A les papereres, pel mig del carrer, arraconats en alguna cantonada... És curiosa la perseverança que vam mostrar tots plegats aguantant el paraigua obert tot i el vent. La nevada estava acompanyada de ràfegues prou fortes, i tots sabíem que el vent acabaria girant el paraigua i al final... trencant-lo.

Per això he posat el vídeo de sota. Jo crec que tots alguna vegada ens hem preguntat: “Per què no fan un paraigua que no es giri quan fa vent?” I sí, ja hi ha una empresa que ja ho comercialitza! Senz Umbrellas.

Els enginyers no només fem “els nostres números” com alguns creuen... també fem coses útils!

Per la Música

Què fa que tot sigui més fàcil amb música al voltant? Música d'ambient adequada en una cita, música per passar una nit esbojarrada, música per ballar a qualsevol hora, música per acompanyar un sopar...

Sóc de les persones que treballo amb música sempre que puc, estudio habitualment amb música i em relaxo també amb música. És curiós veure que a mesura que passen les hores, la música que necessito a la feina és diferent. No escolto el mateix a primera hora del matí que després de dinar que abans de marxar cap a casa. Suposo que inconscientment busco músiques amb ritmes, harmonies, tons o sons diferents segons l’hora del dia.

La música m’ajuda a adequar l’exterior (el so del despatx) amb el meu estat d’ànim, i m’agrada. No sé descriure exactament el que és, i quan la musicologia s’endinsa cap a camins acusmàtics fa que jo me n’allunyi, però tinc clar que m’és tot més fàcil quan tinc música al voltant.

S’hi ho analitzés trobaria una relació entre les músiques que m’agraden (o necessito) en cada moment, però no ho vull. Prefereixo que la la màgia de la música m’acompanyi en el meu viatge on les funcions deriv, les odes i els ninots a qui els cau el cap, en són els protagonistes.

Quan neva

Barcelona està col•lapsat. Però... i les estampes boniques que ens ha deixat? Sí, no m’he pogut moure de la capital, però he pogut fer un ninot de neu! El Campus Nord ha anul•lat classes, però hem fet una guerra de neu! He arribat amb les sabates xopes però he xalat com una criatura quan veu per primera vegada la neu.

Hi ha gent aïllada a les carreteres que no els deu fer massa gràcia estar-ho, sí Barcelona s’ha col•lapsat, però segur que també hi ha molta gent que ha pogut gaudir de l’alegria de la neu. Tot per posar-ho més fàcil a l’Hereu. Ell ja ho tenia clar: Barcelona 2022 Jocs Olímpics d’Hivern...

Temps d'oportunitats

Es pot deixar perdre una oportunitat? Com es creen les oportunitats? Es poden crear realment? Potser, es busquen les oportunitats? Com saps que realment allò és una oportunitat?

Diuen que ser oportú és estar al lloc adequat en el moment escaient. Però en som conscients de ser-hi? Estem oberts a les oportunitats o ens acomodem al present (ens agradi o no) per no defraudar a nosequí?

L’angoixa davant la incertesa és natural a la nostra condició humana però encara deixa temps a l’esperança.

Donar i Rebre. Compartir

Moltes vegades ens és fàcil ajudar perquè en una situació concreta som capaços de compartir coneixements, sentiments, objectes, vivències... És fascinant viure podent donar i rebre (i no perquè ho estiguem esperant a canvi, sinó perquè l’altre també té ganes de donar). I es crea un cercle que creix exponencialment.

Però d’altres vegades pot aparèixer un sentiment de propietat (a la feina?). Volem apropiar-nos del més valuós que tenim per tal de guardar-ho, retenir-ho, exercir-hi un control total.

Una cosa que estimem, quan la podem compartir és converteix realment en important, això sí que és valuós!

La felicitat completa només existeix si és compartida

La Màquina de Cosir

Avui he tingut la sort de poder tornar a la docència. La primera pràctica de l’assignatura Teoria de Màquines és l’estudi d’una Màquina de Cosir! Sí, sí, a Enginyeria Industrial no només parlem de cotxes, motors i grans construccions, també sabem què és una màquina de cosir.

Quan comences la classe i dius: “Avui aprendrem què és una màquina de cosir”, sents les primeres rialles, a la pregunta “Algú sap cosir ?” tornen a aparèixer més rialles (i cap mà alçada, normalment) però la cosa canvia al llarg de la pràctica.

Qui més qui menys l’ha vist alguna vegada, fins i tot algú en té alguna per casa, però ningú s’havia plantejat què hi havia dins aquell tros de ferro negre. Doncs bé, el cas és que és una màquina fascinadora!

L’invent data de 1790 i al principi no va ser ven acceptat ni per modistes ni per sastres (tots els canvis costen!), però cal treure’s el barret davant una ment (Thomas Saint) capaç d’aconseguir que amb un sol moviment actuat (el pedal) es pugui fer pujar i baixar una agulla, moure una llençadora de manera rotacional (que gira en tots dos sentits) i fer avançar la tela que estàs cosint. Ah! i tot això de manera coordinada i només amb elements mecànics!!!!

Quan després de comprendre’n el funcionament es passa a l’esquematització es comença a comprendre la fascinació de l’invent. El fet és que la màquina acaba seduint a la majora dels alumnes de segon.

Estic segura que, a partir d’ara, es miraran diferent aquell ferro negre estilitzat i aquelles (normalment dones, no ens enganyem) que tenen el poder (cada vegada més escàs) de saber-la fer anar.

Posar Distància

Quan te n’adones que algú o alguna cosa pot arribar a ferir-te és el moment de plantejar-te com posar la distància suficient per evitar sentir-te malament. Pensar que l’altre pot canviar és aventurar-se molt, segur que és molt més fàcil intentar canviar la nostra manera de veure les coses.

L’empatia és una virtut molt important però es converteix en un problema quan no sabem posar la distància suficient entre nosaltres i els altres. Ens estressem quan hem d’afrontar situacions intenses massa sovint.

A nivell personal, cal identificar quan l’altre necessita suport però no hem de permetre que els sentiments de l’altre ens arribin a bloquejar. Són situacions molt intenses que exigeixen una implicació personal massa forta.

Per poder seguir empatitzant cal aprendre a tolerar la pressió a la frustració, com diem normalment, no ens podem emportar-nos els problemes a casa.

Fer autocrítica

Quan emetem un judici ho fem condicionats a la informació que tenim. Acceptem o no la idea d’una altre segons si la informació que ell ens transmet coincideix amb la que nosaltres posseïm. Està clar que no hi ha veritats absolutes, però a vegades sembla que això se’ns oblidi.

Ser autocrític vol dir jutjar-nos per alguna conducta, i no cal que sigui “dolenta”, al contrari! El que cal, és saber mirar-nos des de fora i avaluar-nos tal i com ho podria fer un altre, sense afavorir cap sentiment d’autoculpabilitat.

Aquesta autocrítica ens ha d’ajudar a millorar les nostres habilitat, capacitats o competències. Cal ser objectiu sobre un mateix, i extreure’n de la reflexió un compromís de millora. Si practiquem sovint l’autocrítica i sabem reconèixer quan fem una cosa bé, potser també ens serà més fàcil utilitzar el mateix procés quan les coses no són tan fantàstiques. 

Això sí, ningú diu que tot i tenir l’actitud el camí sigui fàcil.

De mica en mica... s'omple la pica

En un altre post parlava de la importància de fer grup a l’hora de treballar. Avui volia comentar la necessitat de ser constant en la feina.

Quan un afronta un problema passa per diverses etapes. La primera és la il•lusió, les ganes de fer aquell projecte, es té la mirada posada en el què serà un cop acabat. Quan t’hi poses apareixen els primers problemes no previstos, és la segona etapa. Són uns problemes no massa importants, que pots solucionar “fent grup” o fins i tot els pots detectar tu. Però abans de la meta arribar un punt de bloqueig que pot ser molt dur. No saps quin és el problema, què està passant ni com explicar el que et passa. Són hores batallant que et semblen perdudes, però no és cert. És aquí on la constància pren un paper fonamental. Potser apareix de tant en tant aquella veu que diu: “Això no és per tu, deixa-ho córrer”, però també hem de ser capaços de sentir la que diu: “Endavant! Ja has fet un pas més! Ets més a prop de l’objectiu”.

És com pujar una gran muntanya, primer la il•lusió et fa tirar endavant, quan arriben els primers cansaments els companys de ruta aconsegueixen estirar-te, però després potser arriba un punt on sents que no pots seguir, no et veus capacitat per acabar. És el moment de fer una pausa i agafar energia per seguir endavant, però no pas per abandonar l’objectiu. Quan has recuperat forces i aconsegueixes arribar al cim te n’adones que la constància del camí ha valgut la pena.

Treballant la constància com a conducta positiva serà més fàcil aconseguir tot allò que ens proposem, que ja ho diuen: “De mica en mica s’omple la pica”