Per la investigació

Avui és un dia especial per Catalunya. La Marató de TV3 demostra que som capaços d’unir-nos quan ens ho proposem. Per les notícies no és estrany veure com viatgen els fans d’un equip de futbol per seguir el seu equip, veure grans mobilitzacions de gent per a estar a primera fila en el concert del seu cantant preferit, o veure com es fan cues per aconseguir l’últim gadget que proposa apple... Però no. Avui Catalunya es mou per la investigació, per la investigació biomèdica, i per mi això sí que és notícia. Són quasi dos quarts d'una de la nit i aquest és el penúltim marcador de la marató:

És un clàssic dir que la marató desmenteix que els catalans siguem garrepes, però no crec que a aquestes alçades haguem de demostrar res. La marató és una festa transversal: Escoles, associacions, ajuntaments, famosos, persones individuals... tothom diu que sí a la trucada de la marató.

La capacitat d’organització dels catalans és gran: el mulla’t per l’esclerosi múltiple, el gran recapte, la marató de sang... en són alguns exemple. En totes aquestes iniciatives el voluntariat és bàsic. Però la marató té un punt afegit, la societat ens mobilitzem per una cosa tan estranya com és “la recerca”. Una paraula de la que molts polítics s’omplen la boca però en la que pocs hi acaben confiant. Sembla que hi ha un consens en què s’ha d’apostar per la recerca per poder sortir d’aquesta crisi, però a l’hora de la veritat els pressupostos no ho reflecteixen. I ho entenc. Qui accepta que es destinin més diners a la investigació quan s’està retallant per exemple en educació o sanitat? La recerca sembla que sigui una cosa allunyada del dia a dia de les persones, però això no sempre és així.

Us deixo un imatge d'un article que va sortir el passat 3 de desembre a la Voz de Galicia amb els últims avenços de l’ortesi que estem projectant (ja sabem que el que surt als titulars dels diaris i el que fem a les universitats a vegades costa que coincideixi...). 

La Luz porta més de 20 anys en cadira de rodes, va tenir un accident, pateix una lesió medul·lar i no té control sobre cap múscul de les seves cames. La seva cara quan veu que amb aquesta ortesi pot tornar a doblegar els genolls i caminar "normalment" no té preu. És evident que si m’he de quedar fins a altes hores de la matinada treballant pel projecte ho faré. Però per això hem de creure que la investigació i la recerca ens ajuda a tots: 

TRUQUEM A LA MARATÓ 905 11 50 50

o fes el teu donatiu aquí

Sant Jordi des de l'exterior

Em nego a acceptar que la diada de Sant Jordi a Catalunya sigui l’equivalent al dia de Sant Valentí en altres cultures. El 23 d’abril és un dia de treball “normal” a Catalunya, però en canvi és un dia molt festiu i els catalans sortim al carrer a celebrar-ho. Crec que Sant Jordi supera amb escreix qualsevol altre dia dels enamorats, i que ha de ser alguna cosa més que el dia internacional del llibre per entendre la gentada que passarà per una paradeta per comprar-ne algun.

No sóc gens fan de les masses, però he de reconèixer que el que desprenen unes Rambles plenes a vessar són uns sentiments que no es poden equiparar a un Sant Valentí; que els desplegaments dels mitjans de comunicació per les paradetes del país no són només fruit de celebrar el dia mundial del llibre, que la rosa és més que un regal d’una persona a la seva parella (sinó no se’n vendrien tantes), i que les noves tecnologies ajuden a rebre unes "roses virtuals" que sovint et dibuixen un somriure... Com es pot explicar als que no són catalans aquestes sensacions?

Avui he regalat 4 roses, i he tingut la sort que me n’ha arribat una de molt especial (amb una conxorxa catalano-gallega). La gent del despatx s’han quedat una mica a quadros, i m’han preguntat si era el meu aniversari :) 

Per acabar d’arrodonir el dia, a Montréal, els del Blue Metropolis celebraven le Journée mondiale du livre i els del Casal Català s’han esforçat per explicar com es viu el 23 d’abril a Catalunya. Avui, a més, tenien la participació de Gabriel Janer Manila. I sí, ja he fet el pas, ja m’he posat la camisa i la faixa i a fer castells!!!! Els faltava gent a la pinya! Mira que tinc colles castelleres a prop de casa, i he hagut d’anar a parar als Casteliers de Montréal.... Suposo que són les coses que fas quan estàs fora i vols sentir-te a prop...

He viscut aquest Sant Jordi amb nostàlgia. Reconec que les aglomeracions de la rambla quan sóc a Barcelona em semblen insuportables; que veig “poc ordenat” que tothom vengui roses a les cantonades, i fins i tot exagerat que el 40% de la facturació anual de flors tingui lloc en un sol dia... però quan no ho tens... ho enyores!!!

Amb el permís del drac, seguiré nostàlgica fins que demà el despertador em faci tornar a la realitat.

Carta Oberta al Sr. Hivern de Montréal

Benvolgut Sr. Hivern de Montréal, 

Per circumstàncies que no venen el cas vaig arribar a Montréal el 20 de gener d’aquest any 2013. Tothom m’havia avisat de la seva presència i de que no era fàcil conviure amb vostè. N’era conscient i vaig venir mentalitzada. 

El primer que vaig fer a Montréal va ser anar a comprar un abric que des d’aquell dia no m’ha deixat...(el meu fantàstic abric vermell que deu ser la peça de vestir que tinc més fotografiada...). Jo, fredolica de mena, arribant la setmana que es batien records de temperatures mínimes i tenint la sort d’experimentar què se sent amb una temperatura de sensació de -40º, vaig poder veure com se’m glaçaven les ulleres només sortir al carrer, o com era necessari agafar el bus per tornar a casa si no volia que se’m congelés la cara. Són sensacions que mai més oblidaré, va ser molt amable de deixar-me gaudir d’una experiència així. 

A més, amb el seu mantell blanc em va permetre gaudir dels esports d’hivern: he fet esquí de fons, raquetes i fins i tot he patinat sobre els llacs gelats de la ciutat. Sempre amb el meu abric vermell. 

Gràcies a que ens permetia estar cada dia entre -15 i -20 graus, jo he après a fer ninots de neu que duraven dies i dies!!! No crec que me'ls exposessin a la ciutat de gel, però m'ho he passat la mar de bé!

Després, per si amb el fred i la neu no n’hi havia prou vaig poder gaudir d’una fantàstica inundació del campus de Mcgill, una cisterna que va saltar i vinga aigua carrer avall, això sí, la neu també va desaparèixer per uns moments. Moltes gràcies de nou. 

(imprescindible veure de 0:30 a 1:00)

Com a regal de canvi d’estació el 19 de març, quan semblava que vostè començava a retirar-se ens va regalar una nevada de 30 cm. Aquells carrers grisos (i una mica bruts, perquè no dir-ho) es van tornar a enfarinar i a demanar ser fotografiats.... A mi em va agafar per sorpresa, però tothom em va assegurar que aquella seria l’última nevada, que ja estàvem fora de temporada i que en gaudís el màxim perquè després l’enyoraria. 

I així ho vaig fer, disposada a gaudir de les últimes volves de neu, vaig anar amb el Cesc a passejar per alguns dels parcs naturals de Quebec. Però clar, com que ja era final de març, els parcs ja no llogaven raquetes perquè estàvem “fora de temporada”. Aquí li mostro una foto on es veu lo bé que m'ho estava passant i la "poca neu" que quedava.

Doncs bé, senyor Hivern de Montréal, primer que tot moltíssimes gràcies per deixar-me experimentar tot això, però sap què passa? Que ja estem a mitjans d’abril, i igual que vaig venir mentalitzada per conviure amb vostè, també ho vaig fer per conviure amb la senyora Primavera i fins i tot amb el senyor Estiu!!!! 

Estic a meitat de l’estada, i també m’agradaria poder veure la verdor dels boscos d’aquí, passejar amb una barca per alguns dels fantàstics llacs que surten en els mapes (de moment jo només he vist esplanades blanques...), sentir cantar ocells, veure flors de colors.... 

No ha estat fàcil assimilar que vostè avui, a 12 D’ABRIL DE 2013, encara ha passat a saludar i ens ha deixat 20 cm de neu.... 

Li agraïm la seva generositat, però és que també s’estan batent records de centímetres de neu caiguda.... Sap què? Si no li sap greu, podria deixar que la Primavera es fes notar? Estic segura que ella també té coses fantàstiques per ensenyar-nos! 

Vaaaa... encara que sigui perquè pugui tenir fotos amb un abric d'un altre color... (perquè vaig venir amb altres abrics!!!)

Li estaré molt agraïda, Sr. Hivern de Montréal. 

Gràcies per avançat 

Rosa

Actualitzacions automàtiques

És millor que el sistema operatiu faci actualitzacions automàtiques de programari o que et demani cada vegada que té alguna cosa per instal·lar si vols fer-ho (i acabar-ho fent sense tampoc saber ben bé per què)? És millor activar les actualitzacions automàtiques de l’antivirus o desactivar-les? Bé hi ha qui defensa una posició aferrissadament i hi haurà qui defensarà la contrària... 

Ara bé... i amb el mòbil o amb l’ordinador? Li deixem que canviï ell sol l’hora quan toqui? De fet mai ho sabem i acabem sempre arribant a aquella situació tonta, l’endemà de la nit del canvi horari, de no saber a quina hora posar el despertador del mòbil....

I el canvi horari? Cal? S’estalvia de veritat? Com conten els millors que diuen que s’estalvien? A qui ens hem de creure, als que en neguen els avantatges o als que parlen d’estalvi d’electricitat? Canviar una hora ens provoca tants trastorns al nostre cos com diuen alguns?

Bé, ser a Montréal i intentar saber quina hora és a Catalunya m’ha portat més d’una sorpresa. La primera és, si el meridià de Greenwich passa a prop de Saragossa (i és prou famós el pont que ho indica a l’A2 a prop de Peñalba), i en principi aquest és el que marca el fus horari, perquè a Espanya no estem a GMT + 0? Seria lo més lògic no? Doncs resulta que no... 

Meridià de Greenwich, a l'A-2

El 1940 Franco va decidir adoptar l’horari de l’Alemanya nazi que Hitler havia imposat a tots els territoris conquerits!! El GMT +1 !!! O sigui que avancem i retardem una hora perquè suposadament s’estalvia, però en canvi no anem a l’hora del fus horari que ens tocaria... Algú m’ho explica? 

Segona curiositat, qui decideix quan es canvia l’horari? Tan globalitzats que estem... doncs resulta que a Estats Units i Canadà, van canviar l’hora la nit del 9 al 10 de març, i a Catalunya la canviaran la nit del 30 al 31, és a dir 3 setmanes més tard. Per tan ara els vols de Barcelona a Montréal “arriben una hora abans”, només hi ha una diferència de cinc hores entre els dos territoris. 

La curiositat... Aquí no passa com als diaris catalans que no sé quants dies abans ja parlen del canvi d’horari amb articles a favor i en contra. A més afegiu-li que no tinc televisió a casa. Doncs bé el fet és que no em va arribar la notícia que hi hagués el canvi d’hora. Em vaig llevar el diumenge amb una mica més de son, però pensant que simplement no havia dormit bé; a la tarda vaig dir-me, ja es nota que arriba la primavera, es comença a allargar el dia (però com que el cel seguia blanc... tampoc es notava tant), dilluns al matí vaig veure que era una mica més fosc i vaig pensar que hi hauria turmenta... vaig fer vida normal fins dilluns al vespre.... El que havia passat és que se m’havia actualitzat l’hora de l’ordinador i del mòbil sense jo saber-ho, per tant no vaig fer tard enlloc...

I de casualitat, parlant amb el Fran el dilluns, miro el rellotge de mà i dic “va que ja són les 8, cap a casa” i ell: “no, són les nou”... quan me’n vaig adonar em volia fondre! Sempre havia pensat que amb el que ho enunciaven ningú no en podia estar al marge, però m’havia passat a mi!!!! Amb l’agreujant que havia planejat una videconferència de feina Montréal-Barcelona per l’endemà i la gent de Barcelona estava convocada sense haver comptat que ara ja només vivim a 5 hores de diferència!!!!

Si em descuido torno a Catalunya convençuda que a Canadà no fan el canvi horari d’estiu... visca les actualitzacions automàtiques!

Robots i sensibilitats

Fa molts dies que no escric i això que tinc molts posts al cap. Però avui m’he animat. Ha vingut a fer una xerrada a McGill el professor Japonès Atsuo Takanishi, que es un dels grans dins el mon dels robots humanoides. 

Sempre surten per la tele exhibicions de robots japonesos capaços de fer qualsevol cosa, però quan t’expliquen quins són els problemes reals que es troben, el que han de desenvolupar, o com s’ho fan per aconseguir transmetre “emocions”... doncs es fa interessant. 

Primera dada, per mi curiosa. El primer robot que tocava el piano és del 1984!!! Dic això, perquè sembla que els robots humanoides hagin sorgit els últims anys, però a la seva universitat (Waseda University) van començar als anys 60 a treballar-hi! Aquí al costat teniu el Wabot-2.

I si us hi fixeu bé no era pianista sinó organista!!!! Amb un peu també toca un teclat! Als anys 80 la tecnologia de visió no era la d’ara, però el robot podia reconèixer el nom de la peça que se li demanava i començar-la a tocar. La qualitat del video que us poso no és la millor, és dels anys 80... però crec que val la pena.

Es veu que el grup té predilecció pels músics, i fa uns anys van desenvolupar aquest robot flautista (que fins i tot fa duos), i recentment un saxofonista! I aquí a més del control de les mans van tenir greus problemes per fer els llavis. I de fet no els va servir la mateixa boca pel flautista que pel saxofonista. 

Ja se sap que la música desperta sensivilitats, i no sé si és per això o no, però el grup va decidir començar a treballar amb robots "emocionables". El que mmés m'ha agradat ha sigut el EYE-chan. Un robot al qual li han definit una matriu d’emoció i que reacciona mostrant el que sent. Si li dones un cop s’enfanda, però si li xiuxiueges a l’orella es pot arribar a dormir, i si li fas olorar alcohol es posa content!!! A més detecta d’on bé el so o les carícies... (imagineu-vos la quantitat de sensors que té). Aquí el teniu:

A partir del minut 2:35 a mi em sembla divertidíssim  La matriu es pot representar amb 3 variables, és el que es veu a la part de baix a l’esquerra i si us hi fixeu segons quina és la combinació de les 3 variables, el robot reacciona d’una o altra manera.

Veure l’entusiasmat que estava el director d’aquest laboratori amb la feina que fan, fa agafar molta energia. Això sense descuidar que, a més, els japonesos són molt, molt, molt educats. El primer que ha fet aquest professor en la seva presentació és mostrar una diapositiva amb un “moltes gràcies” i agrair als canadencs que haguessin donat no sé quants millors de dòlars per ajudar-los després del desastre del tsunami del 2011.... El que ens falta per aprendre!!!

Cendres

Per qui ha arribat a tenir un cert poder, retirar-se’n pot ser a vegades més complicat que arribar-hi. Tots sabem que retirar-se a temps no ho sap fer tothom. Quantes vegades hem pensat que un polític, un empresari, o el president d’alguna associació caldria que es retirés? I dic retirar, que no dimitir. Perquè sembla que si no has fet res mal fet puguis romandre al càrrec de per vida, i això no és així.

Ahir era dimecres de cendra, i el ritus ens ho diu clar “Recorda't que ets cendra i en cendra et tornaràs". Antigament, les cendres s’imposaven als “pecadors públics” i era un ritus de reconciliació (amb el temps molts cristians s’uniren per humilitat a aquestes persones i així el ritus va passar a tots els fidels). 40 dies per pensar realment què som.

I començàvem la setmana amb la notícia de la renuncia del papa. Benet XVI renuncia al càrrec i els motius que dóna són tan humans que a molts deixa perplexos. Està massa cansat i no gaudeix de bona salut per continuar amb el que el papat demana. Sembla lògic, no? És el que demanaríem a qualsevol! I ara estarem menjant notícies sobre possibles papes, sobre si un és més o menys conservador, sobre si toca que sigui europeu o canadenc.... bufff, cal?

Voleu dir que una reacció com aquesta no s’hauria d’utilitzar per repensar el sí de la cúria vaticana? No és millor reflexionar sobre l’organització de la institució sigui quin sigui el papa que la representi? Cal que una sola figura acumuli tan de poder? (i segons els seus teòlegs incondicionals, l’acumula per la voluntat de Déu!) Cal que l’Església estigui gestionada i organitzada així? Si no és ara... quan es pot fer aquest debat?

Amb tot, els meus respectes per tots aquells que després de rumiar-s’ho són capaços de marxar i obrir les portes als qui venen darrera.

6 de febrer (amb alt grau de resiliència)

Torna a ser 6 de febrer, i jo, per tercer any consecutiu torno a ser lluny de casa. Dos anys per Galícia i enguany a Montreal. I saps, pare? Això vol dir que tots ens esforcem per continuar endavant (tot i que no ens sigui fàcil)!

Clar que avui voldria ser al costat dels de casa, clar que voldria venir al cementiri i cantar-te, clar que voldria abraçar a la mare, clar que necessito estar a prop de la Montserrat... Però també està clar que tot això no només ho sento el 6 de febrer...

Seré lluny, però avui em permetré estar trista, perquè és el que sento i no ho vull amagar. Però això no vol dir que no continuï fent el que haig de fer, treballaré, estaré amb els companys i et tindré present a les Vespres. Que vulgui tirar endavant no vol dir que m’hagi oblidat de tu. Intentar gaudir de la vida no significa que no et trobi a faltar, i el temps que he tardat en entendre la teva absència no és pas una mesura del que t’estimava (i t’estimo!)

En enginyeria, la resiliència és la magnitud que mesura l’energia que absorbeix un material abans de trencar-se per un impacte (i es mesura amb el fantàstic pèndol de Charpy!). Un material és més resilient si té més capacitat per recuperar-se després d’aplicar-li un esforç extern. La mort d’algú que estimem també és un xoc fort del que cadascú ens recuperem de manera diferent. Mirant al meu costat, i ara que ja fa 6 anys, me n’he adonat que l’ésser humà, per naturalesa, té una gran resiliència. 

Estarem tocats, no ens recuperarem mai del tot, ens courà, i no crec que arribi el dia que ens deixi de fer mal. Segurament ha de ser així. Però, dia a dia, aprenem a saber continuar el que havíem començat junts. 

Sí! Jo t'estimo!

PD: Si veus al Pau per aquí dalt fes-li una abraçada ben forta!

Per a tu, Pau

I sembla que no pugui ser, però estàs tranquil·lament treballant i t’arriba un mail amb un assumpte ja sospitós: "Males notícies..." : L’obres sense saber molt bé què sents i llegeixes: "Han trobat mort el Pau Sans Benet al seu pis de Barcelona"

I et quedes glaçat. Algú de 28 anys no pot ser mort, com l'han trobat? qui l'ha trobat? què li ha passat? comproves el facebook, hi busques les fotos més recents, busques altres xarxes, algun comentari pel twitter.... I sí, tot això segueix actiu, però el Pau no hi és. O això és el que et diuen, perquè tu estàs a milers de km i encara penses que no pot ser veritat. No estic descobrint res de nou, és l’anomenada primera etapa del procés d’acceptació d’una mort (la negació). Mira que ho sabem, però cada vegada que perdem algú (sobretot si és d’una manera que no som capaços de comprendre) no podem deixar d’experimentar aquesta sensació.

Mentiria si fes un elogi al Pau com el millor amic, perquè ara feia anys que no preníem ni un cafè junts. Però vam compartir una etapa que sempre marca molt, vam ser companys a la universitat i a més compartíem residència a Barcelona. Anys de mogudes, de canvis personals, nits de novetades a les rambles, canvis d’hàbits a tots els nivells, dies estudiant a la peixera del penya... Anys intensos on et marquen els caràcters de les persones que tens al costat. I el Pau era algú amb qui simplement havíem connectat. Això és més que suficient perquè avui estigui en un estat de xoc considerable. No trobaré resposta a preguntes que comencin amb “per què”, però no puc deixar de fer-me-les.

 

Per això, malgrat la distància, malgrat no ser a Reus per dir-te l’últim adéu, t’escric, perquè des d’allà on siguis puguis posar aquell somriure teu tan característic i dir-me, tu també, aDéu! 

PD: Mira Pau, quan vaig entrar de professora al departament d’enginyeria mecànica vaig trobar que encara guardaven el nostre treball de Teoria de Màquines en un armari i el vaig rescatar. El tinc al despatx. Ara el guardaré encara amb més carinyo.

PD2: Quan volia posar una foto primer he buscat les del sopar del pas de l'equador on sortim tots dos ben mudats, però he pensat que era millor agafar una foto teva de perfil del facebook perquè és com tu et volies mostrar als altres.

Enyorança?

Això d’estar lluny de cansa, sovint fa sortir un sentiment que en diuem enyorança. Segons el DIEC: Pena o dolor per l’absència, per la pèrdua d’alguna cosa o d’alguna persona.

Montreal va ser fundada com a tal el 1642 per un grup de francesos. Evidentment abans de la colonització ja hi vivien tribus (era una fortalesa anomenada Hochelaga), però ja sabem com va anar la història dels colons... El fet és que aquests colons potser aparentaven ser molt forts, o fins i tot s’ho creien. Però estic segura que tenien sentiments, i al segle XVII que et traguessin de casa teva i t’instal·lessin a una terra estrany era molt més dur del que el que ho pot ser ara, i l’enyorança cap a la terra d’origen segur que també existia.

Cadascú viu l’enyorança de manera diferent. Hi ha qui es quedarà contemplant una foto, qui portarà sempre un record a sobre, o qui olorarà una peça de roba. Però hi ha qui porta els records un pas més enllà.

Montreal té la Basílica de Notre Dame, i tot i que no és una còpia de la catedral de París, i podríem trobar alguna semblança...

El que més curiós em va semblar és que per dins està més que inspirada en la Saint-Chapelle també de París!  

I per acabar-ho d’adobar, la catedral de Montreal és una còpia (ara sí, còpia) 1:4 (aproximadament) de la Basílica de Sant Pere del Vaticà 

 
Estic convençuda que la raó oficial per tirar endavant aquest tipus de construccions no va ser l’enyorança, però estic igual de convençuda de la nostàlgia que sentien els francesos de la seva terra natal. Enyorança d’alguna cosa que ja no tenien, d’algú que ja no hi era, de vivències...

I quan aquestes situacions apareixen tothom et diu que no et pots quedar encallat al passat, que cal viure el moment present, que cal sentir el moment actual... però també sabem que la realitat no és així, que seguim pensant en allò que teníem, allò que vam viure, allò que ens agradaria mantenir... Una manera de mantenir-ho és fer-ho de nou present a les nostres vides. Sigui en forma de còpia d’edifici o aprenent a reviure el que vam sentir, l’enyorança és una part més de nosaltres, de la riquesa dels nostres sentiments.

We're expecting spring....

Fa 5 dies que vaig arribar a Montreal, i ja se sap que al principi d’estar en un lloc nou sempre hi ha coses que et sorprenen, i què millor que tornar a posar en marxa el blog per poder-ho explicar!

Arribo a Montreal la setmana mes freda dels últims no se quants anys, i el primer que em recomanen és anar a comprar un bon abric d’hivern (jo que vaig sortir de l’aeroport tota contenta amb el meu abric d’anar a esquiar... però deu ser per esquiar a Catalunya, no pas aquí...). Total ja em teniu el dilluns a la tard a tombar botigues. Per sort la Bahareh (em penso que aquest nom sortirà sovint en aquest blog, és una noia iraniana que està treballant en el grup de recerca que m’acabo d’incorporar i que realment és un sol!) ho té tot controlat i ja em va portar directament a quatre o cinc botigues especialitzades. 

Entrem a la primera botiga i veiem que tenim molt pocs models, i preguntem:

- Perdonin, abrics d’hiverns? - Sí, tenim aquests d’aquí. 
- No en teniu més models? 
- No, és que ara ja estem esperant l’arribada de la primavera.

Bé, això no hagués tingut més importància si no fos perquè a fora estàvem a -20º i l’endemà vam baixar a -36º!!!!! La botiguera pot esperar la primavera, però .... ESTEM EN PLE HIVERN!!!! I de fet feia exactament un mes que havia començat l’hivern, en falten per tant dos per la primavera!!!! (la botiga del costat tenia bikinis, que jo em pensava que eren per l’estiu, però potser m'equivoco...) 

Sóc conscient que això passa a tot arreu, arriben les rebaixes de gener i et trobes que les botigues ja et posen la roba de la pròxima temporada, per allò de que si cola, cola.... Però... què hauríem de poder comprar a les botigues? Cada any m’enfado amb les sabateries, estàs en ple hivern i les sabateries tenen sandàlies... Vols dir que si estem a -20º no té més sentit tenir roba per tapar que roba que per posar-te a la primavera? Cal que anem a comprar roba fent la previsió del que ens posarem d’aquí 3 mesos? Cal? 

Això sí, finalment vaig trobar el meu super abric d’hivern i els meus guants nous, i devia estar tan contenta que la Bahareh em va fer la foto que he posat :D 

Ara ja pot fer fred.