Cendres

Per qui ha arribat a tenir un cert poder, retirar-se’n pot ser a vegades més complicat que arribar-hi. Tots sabem que retirar-se a temps no ho sap fer tothom. Quantes vegades hem pensat que un polític, un empresari, o el president d’alguna associació caldria que es retirés? I dic retirar, que no dimitir. Perquè sembla que si no has fet res mal fet puguis romandre al càrrec de per vida, i això no és així.

Ahir era dimecres de cendra, i el ritus ens ho diu clar “Recorda't que ets cendra i en cendra et tornaràs". Antigament, les cendres s’imposaven als “pecadors públics” i era un ritus de reconciliació (amb el temps molts cristians s’uniren per humilitat a aquestes persones i així el ritus va passar a tots els fidels). 40 dies per pensar realment què som.

I començàvem la setmana amb la notícia de la renuncia del papa. Benet XVI renuncia al càrrec i els motius que dóna són tan humans que a molts deixa perplexos. Està massa cansat i no gaudeix de bona salut per continuar amb el que el papat demana. Sembla lògic, no? És el que demanaríem a qualsevol! I ara estarem menjant notícies sobre possibles papes, sobre si un és més o menys conservador, sobre si toca que sigui europeu o canadenc.... bufff, cal?

Voleu dir que una reacció com aquesta no s’hauria d’utilitzar per repensar el sí de la cúria vaticana? No és millor reflexionar sobre l’organització de la institució sigui quin sigui el papa que la representi? Cal que una sola figura acumuli tan de poder? (i segons els seus teòlegs incondicionals, l’acumula per la voluntat de Déu!) Cal que l’Església estigui gestionada i organitzada així? Si no és ara... quan es pot fer aquest debat?

Amb tot, els meus respectes per tots aquells que després de rumiar-s’ho són capaços de marxar i obrir les portes als qui venen darrera.

6 de febrer (amb alt grau de resiliència)

Torna a ser 6 de febrer, i jo, per tercer any consecutiu torno a ser lluny de casa. Dos anys per Galícia i enguany a Montreal. I saps, pare? Això vol dir que tots ens esforcem per continuar endavant (tot i que no ens sigui fàcil)!

Clar que avui voldria ser al costat dels de casa, clar que voldria venir al cementiri i cantar-te, clar que voldria abraçar a la mare, clar que necessito estar a prop de la Montserrat... Però també està clar que tot això no només ho sento el 6 de febrer...

Seré lluny, però avui em permetré estar trista, perquè és el que sento i no ho vull amagar. Però això no vol dir que no continuï fent el que haig de fer, treballaré, estaré amb els companys i et tindré present a les Vespres. Que vulgui tirar endavant no vol dir que m’hagi oblidat de tu. Intentar gaudir de la vida no significa que no et trobi a faltar, i el temps que he tardat en entendre la teva absència no és pas una mesura del que t’estimava (i t’estimo!)

En enginyeria, la resiliència és la magnitud que mesura l’energia que absorbeix un material abans de trencar-se per un impacte (i es mesura amb el fantàstic pèndol de Charpy!). Un material és més resilient si té més capacitat per recuperar-se després d’aplicar-li un esforç extern. La mort d’algú que estimem també és un xoc fort del que cadascú ens recuperem de manera diferent. Mirant al meu costat, i ara que ja fa 6 anys, me n’he adonat que l’ésser humà, per naturalesa, té una gran resiliència. 

Estarem tocats, no ens recuperarem mai del tot, ens courà, i no crec que arribi el dia que ens deixi de fer mal. Segurament ha de ser així. Però, dia a dia, aprenem a saber continuar el que havíem començat junts. 

Sí! Jo t'estimo!

PD: Si veus al Pau per aquí dalt fes-li una abraçada ben forta!