Proposa't un repte i venceràs

A petició de la Montserrat...

Sovint sentim por a les coses noves. És molt més fàcil repetir allò que sabem que funciona que arriscar-nos a fer un pas endavant. Tots sabem, però, que aconseguir coses noves ens fa sentir millor.  La clau està en com fer aquest pas.

Un repte és un objectiu difícil però que a la vegada ens és un estímul, un desafiament. Si ens proposem un repte sentim il·lusió, passió, motivació, entusiasme, alegria... I què ha de tenir un repte perquè arribi a bon port?

Doncs primer hem de planificar. Hem de saber quines són les nostres possibilitats, quan de temps volem dedicar-li, amb quins suports contem, què volem aconseguir i perquè ho volem fer. I quan tot això ho tenim clar, ens cal organitzar la feina. Posar-nos uns objectius (compatibles amb el que he comentat abans) i desglossar-lo en tasques. Saber d’on partim, on volem arribar i la traça del camí que seguirem.

És llavors quan afloren les dosis d’il·lusió, perquè hem convertit aquell repte inassolible, aquell objectiu difícil, en un conjunt de passos que ens veiem capaços d’assolir. I finalment, quan estem convençuts que tot plegat és factible, passem del somni a l’objectiu acomplert. El repte s’ha fet realitat i nosaltres hem fet un gran pas endavant.

Just abans d’acabar aquest repte segur que ja n’estem planejant un altre! Què són els reptes sinó allò que ens permet seguir caminant?

PD: Gràcies Montserrat per la suggerència!

Il·lusió

Que bé que m'ho passo fent feina!!! 

Per les Justificacions

Als enunciats (de problemes, d’examen, d’exercicis...) sovint trobes “justifica la teva resposta”, i és que moltes vegades un resultat sense justificació acostuma a tenir poca importància. En aquests casos el que es valora és el procediment que ens ha permès arribar al resultat, per això cal una justificació. Però després... en el nostre dia a dia, per què ens justifiquem constantment?

Per què quan creuem una carretera per on no toca diem “es que no venia cap cotxe”? Per què si ens posen una multa per velocitat diem “es que tenia pressa”? Per què es fa una guerra dient “es que tenen armes de destrucció massiva”?

Fem potser aquests tipus de justificacions perquè sabem que nostre comportament no és l’adequat? Què volem racionalitzar quan fem aquests tipus de frases? Estem justificant les nostres actituds quan no són les adequades? Estem buscant la raó?

La veritat és que no ho tinc clar, però no em deixen de sorprendre aquests tipus d’actitud, i la última gran justificació col·lectiva va ser el malaurat accident de Castelldefels la nit de Sant Joan. Segurament perquè tots hem creuat alguna vegada les vies del tren...

Una llengua i mil accents

Un dels avantatges de viure en una residencia d’estudiants quan vas a la universitat, és que coneixes gent d’arreu, i concretament de tots els Països catalans.

La primera vegada que sents algú de Maó parlant a la velocitat de la llum no entens absolutament res, però després, sense adonar-te’n aprens a diferenciar un mallorquí d’un menorquí, algú de les terres de l’Ebre d’algú de la Terra Ferma, algú de Girona d’algú de Figueres...

A tots ens agrada parlar tal i la convivència amb els diferents accents et permet acabar sabent que les oueres mallorquines no tenen ous sinó vidres graduats, que els de Castelló de la Plana diuen “txa” i no “txe” com els Valencians, que només els del Camp de Tarragona ens mengem la S d’aqueSta (cosa que acostuma a sonar fatal a la resta), que naltros, matros, naltres o nosaltres, formem una unitat lingüística.

I tots ho portem amb orgull (i fem broma amb els altres accents) ho vivim en positiu, aprenent els altres i sense plantejar-nos si són idiomes diferents, perquè ningú dubte que ens entenem!

Sent conscient d’aquestes diferències, per què no passa el mateix amb l’espanyol? Per què sembla que tots haguem de parlar l’espanyol castizo de MadriZ? Estranyament s’accepta l’accent andalús, i no crec que hi hagi masses habitants d’Andalusia preocupats per parlar com els madrilenys, però per què no passa el mateix amb el castellà que es parla a Catalunya? Per què no està ben vist el castellà amb accent català? Per què no puc parlar així?

Dubto que trobi resposta a aquesta pregunta. Mentrestant seguiré gaudint dels diferents accents de la meva llengua i dels molts localismes catalans, m’agrada. Crec que aquests trets característics haurien d’estar plenament reconeguts i haurien de ser la bandera que ens diferencia dels veïns del poble del costat. Seguiré menjant bajoques, botifarra blanca i negra, llangonissa i fesol, dient aqueta taula, fent cocs ràpids, acotxant-me per plegar un paper de terra, anant a tombar i parlant de naltros i valtros. Per què canviar-ho? 

Malauradament, també seguiré aguantant els comentaris sobre el meu accent català quan parlo espanyol...

Síndrome de Diògenes

Buidar un pis, ufff, quina feinada! Segurament el comentari que més he sentit era: Com podies tenir tantes coses en una habitació? Però la verdadera pregunta és: Per què tenies tantes coses en una habitació?

Perquè sota el pretext de “algun dia pot servir” he acumulat taaaaantes coses?

M’ha costat, però he intentat seleccionar les coses pensant si és més o menys probable que les acabi utilitzant, i he vist que n’hi havia moooltes que probablement no utilitzaré més... Però després apareixen els records sentimentals que t’impedeixen seguir amb la tria: Això no ho puc llençar perquè m’ho van regalar quan... això tampoc perquè és un record del dia que... aquestes cartes les guardo amb il·lusió perquè... allò ho vaig fer quan... I ja hi som no hi ha manera!

He intentat guardar les coses de manera ordenada (perquè sinó no serveix de res, si no sé on les poso segur que mai més les tornaré a utilitzar) però no sé fins quan seguiran així d’ordenades... em costa tant! 

Espero no acabar tenint el síndrome de Diógenes (per cert associació no massa encertada amb Diogenes de Sinope, el de la imatge de dalt)! Però reconec que no m’agrada llençar allò que és capaç d’evocar-me un sentiment positiu.

Més enllà del cant

Si busquem la definició de “goigs” trobarem que són unes  composicions poètiques cantades, generalment per lloar a la Mare de Déu o a un sant. Però per molts els goigs són alguna cosa més.

Els goigs tenen un paper més que important dins de la cultura catalana. Aquestes composicions són una mostra més de la unitat de la llengua i la primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és ja a la Crònica de Ramon Muntaner! El primer text conegut és el Goigs de Nostra dona que es conserva al Llibre Vermell de Montserrat (de finals del segle XIV)

Més enllà del fet històric, la importància dels goigs recau en la seva vigència. Són un emblema per una comunitat, i, per extensió, una emblema per un poble. En manca d’himnes municipals, els vil·latants s’identifiquen amb el goig a la mare de déu del seu poble igual que els catalans ens sentim proper el cant del Virolai.

En situacions emocionalment importants és quan el cant del goig ens fa aflorar sentiments inesperats. Per mantenir la tradició oral datada del segle XVII:

Soberana Emperadora

A qui tot lo mon venera

Siàu nostra Intercessora

O Verge de la Riera