Anar a contracorrent

És molt més fàcil fer el que fan els del teu costat que no pas oposar-s’hi. El cabdal pot ser més fort (seguit per més gent) o més fluix, però per petit que sigui, acostuma a ser el suficientment gran com per no deixar-nos veure-hi més enllà, o fins i tot, per no deixar-nos pensar què és el que nosaltres faríem si aquest corrent no existís.

Però quan un pren les decisions que ell creu, quan s’exposa a un risc i pren una determinació de la que n’està pròpiament convençut, accepta el risc amb valentia. Encara que hagi d’anar a contracorrent és coherent amb ell i per tant pot seguir el seu camí perquè se sent bé amb ell mateix.

Sovint, vivim massa condicionats pel comportament de la resta. Mantenir un criteri propi, i més encara en contra de l’opinió dels altres, sempre ha estat difícil.  Qui s’atreveix a anar a contracorrent i intenta que altres obrin els ulls davant alguna injustícia acostuma a ser obviat i fins i tot ignorat.

Quan els estímuls ens són contraris, cal molta voluntat per seguir pel camí que un creu l’adequat. Però, per què no ens preguntem d’on surten aquests estímuls? Per què ens els creiem i no els posem en dubte?

Per molts propers que ens siguin, potser només són pertorbacions del petit cabdal pel que transitem a contracorrent. Si som capaços de traspassar les parets d’aquest canal, potser descobrim un riu més gran que flueix en el mateix sentit que ho fem nosaltres.

Saber mirar més enllà dels que ens rodegen acostuma a donar bons resultats.

Felicitats Josep Maria!

Natalici

Avui sí, aquesta imatge val més que milions de paraules!!!

Des de divendres a la nit que ja és amb nosaltres l'Eudald! Benvingut!!!

Per les ermites

La paraula ermita ve del grec eremos que vol dir desert. A les primeres ermites hi vivien persones que s’havien retirat a la solitud, que vivien en un erm. Aquesta vida solitària els permetia viure la seva creença religiosa d’una manera molt especial, contemplativa, en l’oració...

Tot i que cap al segle XIII les ermites es van tendir a agrupar en ordes religiosos, les restes arqueològiques segueixen senyalant-nos llocs molt especials. Apropant-nos a aquestes ruïnes és fàcil retrocedir uns quants anys en la nostra ment i pensar en què va fer que algú construís allà una ermita, quin tipus de vida hi devia portar, on conreava, de què s’alimentava, com vivia, què sentia...

Les ermites sempre estan situades en llocs especials, llocs que han despertat l’espiritualitat de les persones, i per això, si seguim el camí que ens hi porta (ara majoritàriament són rutes de senderisme amb més o menys indicacions) segur que arribem a punts d’una bellesa excepcional.

Perquè en una muntanya l’ermita hagués pogut ser construïda en molts llocs, però segur que qui la va iniciar va pensar-s’ho molt abans de decidir-se. Anant a veure una ermita, tenim pràcticament assegurat arribar a un lloc especial, un lloc que afavoreix el recolliment i la introspecció, un desert que permet relexar el nostre cap i simplement sentir. Una experiència que hauríem de fer més sovint.

PD: Foto: Ermita de San Guillerme, avui a Fisterra. Com els deserts, m'ha captivat.

Petits grans descobriments

Quan estàs fora sempre estàs molt més obert i receptiu a tot. Pel que sigui, fa uns dies que estic molt més oberta a la part musical i això m’ha permès conèixer dos nous grups que actuaven per terres gallegues. El primer el quintet Riobó, uns musics amb molta energia que em va fascinar amb un repertori de melodies tradicionals gallegues amb una sonoritat molt tradicional i a la vegada molt fresc. Aquí hi ha un petit video on se’ls pot sentir en acústic.

I el segon va ser un concert que vaig descobrir encara per més casualitat. En un auditori municipal que no té ni pàgina web ni cap programació penjada a internet, actuaven Alsadair Frase i Natalie Hass, un duo escocès reconegut internacionalment i que va aconseguir fer-nos ballar un reel el mig del pati de butaques.

Al primer concert devíem ser una vintena de persones al públic i al segon potser setanta, però per sort, aquest tipus de música té cabuda a Galícia! I a uns preus molt assumibles! Seran concerts minoritaris, però gaudir-ne així encara té més encant.

Per petites que siguin les coses que ens agraden, si ens centrem en aconseguir-les les acabem trobant. I sortosament, això va més enllà de la música.

Jornada de Reflexió

Diuen que demà és jornada de reflexió, reflexionar sobre què? Després d’una campanya electoral més pròpia de gags de Polònia que no d’uns partits polítics, la jornada de reflexió hauria de servir perquè aquests mateixos partits polítics recapitulessin i comencessin a prendre consciència del que han fet les dues últimes setmanes.

No sé com s’ha pogut viure des de Catalunya, però des de fora no he pogut donar resposta quan m’han dit: “A Catalunya aneu sempre molt calents, no? Almenys això és el que els polítics volen transmetre”, “Amb lo soso que semblava el Montilla i resulta que heu estat 8 anys governats per un Supereroi” , “Sortiu en manifestacions multitudinàries contra la guerra d’Irak i després aneu disparant immigrants”, ....

La jornada de reflexió està pensada perquè just el dia abans puguis reflexionar, teòricament sense influència, sobre el vot. Però tanta gent decideix el seu vot el dia abans d’anar a votar? Què vol dir reflexionar sense influència? Si et poses a pensar recordaràs què han fet els partits i com t’han influenciat, no? Per què sinó com reflexiones? Llavors aquesta influència és inherent al propi fet de reflexionar...

I aquesta veda electoral té sentit? En un segle que ja s’anomena el segle de la comunicació, té sentit no permetre que els diaris d'aquí publiquin les enquestes que estan fent els últims dies i en canvi sí que ho pugui fer el Periódico d’Andorra?

Com deien a Dinamita: Reflexionem-hi sisplau... reflexionem-hi

Una imatge val més que mil paraules?

A vegades potser sí, però no sempre.

Avui he anat al nou aparcament de l’aeroport de A Corunha, el van obrir el 6 de novembre passat. Sense ser-ne conscient, sempre miro tots els cartells, i suposo que per això avui he detectat el que es veu a la foto.

Resulta que “el camí” per on entenc que s’ha de caminar (l’equivalent al carril bici però pensat per anar caminant pel pàrquing), està pintat amb la imatge de “prohibit el pas de vianants”, el mateix senyal que es veu a la rampa per on entren els cotxes i per on entenc que no s'ha de passar anant a peu (el típic senyal rodó blanc i vermell amb una figura humana en negre al mig i que es veu, en petit, al fons de la imatge). Llavors com quedem? Per què o per qui serveix aquest carril? 

En aquest cas, una imatge no val més que mil paraules. Almenys no ho va valdre per qui es va dedicar a pintar tot el carril amb aquesta icona, ni per qui ho va supervisar, ni per qui n’era el responsable. I això em fa pensar... El llenguatge simbòlic dels senyals de trànsit només ha de ser conegut per qui s’ha tret el carnet de conduir?

Pel Cant de la Sibil·la i pels Castells

La notícia d’avui és el reconeixement del Cant de sa Sibil·la i dels Castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de l’UNESCO. Mallorquins i catalans ens hem tornat a donar la mà per mostrar al món que  tenim una cultura pròpia que hem de cuidar.

No he tingut la sort de poder sentir en directe el Cant de la Sibil·la igual que mai m’he enfilat castell amunt, però en els dos casos he pogut estar a prop de gent que se sent molt seva aquesta tradició, s’hi emociona i la transmet.

I aquí hi ha la clau. Més enllà de tota declaració institucional, el que realment és important és l’amor que els mallorquins tenen per aquest cant tan singular i l’emoció que els catalans sentim quan comencen a sonar les gralles i s’enlaire el castell.

Perquè qui fa important tan el cant de la Sibil·la com els Castells és la gent que permet que aquestes tradicions segueixin vives, aquells que vagin on vagin expliquen la seva singularitat, la comparteixen amb tota naturalitat... I aquells que tot i no ser ni l’anxaneta del castell ni la Sibil·la la nit de Nadal, des de la rereguarda fan tot allò necessari perquè puguem gaudir, any rere any, d’un cant d’origen medieval la Nit de Nadal o que els dies de festa puguem enlariar la mirada mentre comptem quants pisos té el castell! A tots ells, moltíssimes Felicitats

PD1: Joan Francisco, saps que vindré algun dia a sentir la Sibil·la a Manacor.

PD2: Queda pendent enfilar-me castell amunt, la colla universitària pot ser una oportunitat.

Eleccions al Parlament

Un dels avantatges de votar per correu és que abans del dia de les eleccions (i sense fer cap mena d’esforç) coneixes la quantitat de partits que es presenten. Perquè no ens enganyem, per molt que estiguem en campanya electoral, no ens arribem (per sort!!!) els missatges electorals de tots els partits, ni mirem el Dog per veure qui s’ha presentat i qui no.

Avui m’ha arribat el sobre amb tots els papers per a poder votar, i quan l’he vist ja m’he espantat. Es presenten 30 partits diferents sí, sí 30!!!! Ho he estat buscant i a les últimes eleccions se’n presentaven 21, dels quals van obtenir representació parlamentària només 6 (PSC, ERC, ICV-EUiA, CIU, PPC, Ciutadans), però enguany passem de 21 a 30!!!

Això vol dir que m’hauria de llegir 30 programes electorals abans d’anar a votar? Serveix d’alguna cosa tenir tants partits diferents? Què és el que impulsa a algú a crear un partit com “Pirates de Catalunya”,  “Escons en blanc”, “Partido de los Pensionistas”, “Democraticaweb”, “des de baix” i podria anar seguint...

No sé si té gaire sentit que tots aquests partits tinguin 18 persones (en el cas de Tarragona) a les seves llistes, ni si cal que pensin en tants suplents. I el que segur que no té sentit és que, d’aquests partits “minoritaris” s’imprimeixin tantes paperetes com la totalitat dels possibles electors, quan el  sentit comú diu que no obtindran una gran quantitat de vots...

Però realment tots aquests “partits” són partits? Què és un partit? Què implica ser un partit? Que un grup de gent s’ajunti, faci les gestions necessàries i es presenti a les eleccions, això és un partit? És cert, no m’he llegit els 30 programes de govern i potser em sorprendrien, però no sé si totes 30 agrupacions proposen solucions als problemes actuals ni si tenen escrit detalladament tot el que voldrien fer.

Tampoc estic d’acord amb el sistema d’altres països on al final tot es divideix només en dos partits, perquè hi ha diferències que està bé poder matisar quan emets un vot, però de dos a trenta... podríem trobar un terme mig, no?

Tinc molta sort

Tinc la sort de tornar a estar de congrés. Aquesta vegada en un congrés nacional a Ciudad Real.

En una entrada anterior ja comentava lo molt que s’aprèn en aquests esdeveniments. Tot i que el nacional és un congrés d’àmbit més obert i on trobes temes menys afins a la teva recerca, segueixo convençudíssima que cal ser-hi.

He tingut la sort que dos grans investigadors internacionals relacionats amb la biomecànica han estat convidats a fer una sessió plenària cadascun: Andrés Keckskemethy (Editor de Mechanism and Machine Theory) i en Jorge Ambrosio (Editor de Multibody System Dynamics).

Vaig tenir sort, els dos van venir d’oients a la presentació que vaig fer ahir a la sessió de biomecànica. I encara vaig tenir més sort quan tots dos es van mostrar receptius al que explicava i van fer-me preguntes sobre el que havia exposat! Com a mínim els hi havia captat l’atenció.

A partir de tot això, i amb la sort d’estar amb qui estic (un director que és un ambaixador que ho fa tot fàcil), he tingut la sort de poder parlar personalment una bona estona amb ells!

En Keckskemethy va veure alguna cosa que no li quadrava amb el que exposava, i vam poder parlar de perquè passava, es va mostrar interessat en enviar-me les tesis on ell ha treballat en coses similars, i em va donar idees de com millorar-ho! I en cap moment ho va voler tirar per terra! Al contrari!!! D’això se’n diu motivar al personal! Per això també sento que tinc sort. Una persona que sap com parlar, sense mostrar cap mena de superioritat (i mira que tindria motius més que suficients per fer-ho) i que es mostra accessible! Quina sort!

I apa com si amb això no en tingués prou avui he tingut la sort de compartir el dinar amb en Jorge Ambrosio que evidentment recordava el que havia presentat ahir, i que s’ha mostrat interessat en el que feia (ell té un article que em va servir de base pel treball que he presentat). Qui m’havia de dir a mi que podria parlar-ne directament amb els autors del paper que més vegades m’he rellegit! (amb l’altre autor vaig tenir la sort de parlar-ne a Finlandia!!!!). I a part de comentar aquest treball he tingut la sort de seure al seu costat durant tot el dinar!

Pot semblar estrany el que explico, però poder accedir a aquestes personalitats és, almenys per a mi, molt important. Potser ells no em recordaran (o potser sí, em recordaven de Finlandia), però posar cara, caràcter i parlar amb aquells noms que has admirat pels treballs que han presentat és tenir molta sort.

I tot això en dos dies! Ja sé que la sort no és gratuïta, que cal treballar-la i buscar-la, però també podria ser que això no hagués passat. Per això, i per molt més, avui crec que TINC MOLTA SORT.

Per als altres

No sé ben bé perquè és, però és fàcil comprovar que les coses que les has de fer per algú altre són més fàcils de fer que quan s’han de fer per un mateix. Es cuina millor quan convides a algú que quan és per a tu mateix, la casa fa més goig quan hi ha visites que quan no, tocaràs un instrument amb més motivació quan hi ha un concert que en els assajos...

Segurament aquest és un dels avantatges de conviure en societat. Ens impliquem en alguna cosa i traiem el millor de nosaltres mateixos, però per què ho fem? Per sentir-nos acceptats? Per què és el que s’espera? Per mostrar-nos com ens agradaria ser? Sigui el que sigui, ens motiva més fer qualsevol cosa per algú altre que per nosaltres mateixos.

Però aquest comportament s’ha de posar en una balança. Estar molt bé fer qualsevol cosa pels altres, però i nosaltres? També ens ho mereixem no? Per què no ens cuidem tant com cuidaríem a algú altre? I més diria, si no som capaços de cuidar-nos a nosaltres mateixos, ho estem fent tant bé com ens pensem amb els altres? És allò de “estima als altres com a tu mateix”. Si no ens estimem, podrem estimar als altres?

Re-llegint un e-mail

Per circumstàncies diverses he re-descobert un mail que vaig escriure el dia després de la mort del pare. Com que porto unes quantes entrades parlant de sentiments molt interns, i sent avui -Tots Sabts, he pensat que estaria bé compartir-lo.

Gràcies a tots per les mostres de condol que en aquests dies s'agraeixen i molt.

El pare ahir ens va deixar, sí, però ens va deixar moltes coses. M'agradaria que cadascú el recordés per algun petit detall: Una mirada, un somriure, una excursió, una expressió, un acte, unes paraules, un sopar, una ballada de sardanes, un cant... El pare era molt actiu i les circumstàncies en que cadascú el va conèixer podien ser molt diferents.

Unes paraules semblants, seguides de les d'agraïment, són les que em van sortir del cor ahir a l'acabar el funeral.

La Montserrat la mare i jo, avui ens sentim reconfortades. La missa d'exèquies d'ahir va ser molt maca. Si durant aquests dies ens sentíem acompanyats per les persones amb qui teníem una relació més íntima, ahir ens vam sentir acompanyats per tota una comunitat amb qui ell havia conviscut.

Hem acompanyat el pare, també, en aquests últims moments, i la sensació que avui tenim és la de Pau. No podem dir alegria, perquè està clar que hem perdut al pare, però la celebració d'ahir ens va commoure tant que ens ha deixat una traquil·litat especial.

No ens serà fàcil afrontar el que ara ens toca, però m'agradaria poder mantenir aquesta serenitat fins i tot en aquells dies de Festa que sabem que el tindrem més present al recordar tot allò en que estava vinculat.

La fe el va acompanyar fins a l'últim moment. De fet diumenge, quan ja estava estirat al llit amb els ull entelats i a nosaltres no ens deia res, vaig notar com la fe ens pot fer moure. Va venir el diaca de l'hospital, i tot va ser veure'l com començar a parlar. El vam incorporar i vam començar un moment molt especial de retrobament interior. Després d’una breu reflexió sobre l'evangeli del dia vam resar el Pare Nostre (i dic vam perquè ell el va dir tot en veu alta). Per acabar, la mare li va proposar de cantar els gojos a la Mare de Déu de la Riera (Patrona de les Borges) i el pare VA CANTAR!

Són de les últimes paraules que li vam sentir. Tot va ser marxar el mossèn com ell tornar-se a quedar estirat i entelar els ulls. Va seguir descansant fins ahir a la matinada que a poc a poc va anar respirant cada vegada menys i més a poquet a poquet fins que al final ja no va respirar.

Possiblement una mort tan dolça també ens ha ajudat a nosaltres a arribar a aquesta Pau de què parlava abans. Ara que li ha tocat recollir l'àlbum i marxar, estic segura que no ho ha fet deixant un munt de coses a mitges, sinó, que com a bon professor, ha marxat amb el convenciment d'haver deixat a altres preparats per a continuar-les.

Només demanem estar a l'altura de les circumstàncies per poder tirar endavant, tal i com ell voldria.

Moltes gràcies de tot cor