Reflexió post-electoral

Els grans mitjans de comunicació parlen de la victòria convergent a nivell de Catalunya. Mirant els resultat és fàcil treure aquesta conclusió, però a nivell local, quan els pobles són petits, no crec que el nom del partit hi hagi tingut un pes tan rellevant.

La llei d’Hondt ha fet que el nou consistori municipal de les Borges estigui format per 8 regidors de CiU, 2 d’ERC i 1 del PSC.

Abans de res, felicitar a tots aquells que han decidit posar-se en unes llistes amb la voluntat de dirigir un poble des d’un ajuntament. Ho han fet sabent que no hi ha ni un duro a les arques públiques, que l’atur està en rècords històrics, que la crisi que ens envolta no sembla que vulgui marxar, que no està clar quan l’economia començarà a repuntar... i malgrat això, a tots els pobles i ciutats hi ha gent compromesa amb el lloc on viu i amb ganes de treballar des d’un ajuntament. Que poc reconegut que està aquest esforç! Només cal veure un telenotícies per adonar-te’n que els polítics són qüestionats a diari. 

Tampoc descobreixo res de nou si dic que l’electorat està desencantat (i sinó només cal anar a la plaça Catalunya de Barcelona). Però aquesta cantarella es comença a fer pesada, de què serveix amagar-se i resignar-se sota aquesta frase enlloc de motivar un poble?

Als municipis amb més participació s’ha demostrat que qui sap moure l’electorat és qui es fa proper als vilatans, qui treballa (ho ha treballat) pel poble de manera desinteressada, qui es fa present en tot tipus d’actes (des de partits de futbol a processons de setmana santa), qui se sent del poble i sempre l’ha volgut tirar endavant (només que ara ho vol fer des de l’ajuntament), qui creu que estar en un consistori és una possibilitat per millorar el lloc on viu i que tan s’estima.

Els vots d’un poble petit són vots “nominals” a la gent que integra la candidatura (tampoc estic descobrint res) i el cap de llista  acostuma a tenir un paper molt difícil a l’hora d’escollir els companys de viatge. Què valorarà qualsevol persona a l’hora d’emetre el seu vot? Doncs potser en una ciutat hi haurà molts vots que només depenen del color del partit, però això no és així en un poble. 

El que més es valora és que qui entri a l’ajuntament sigui algú del poble (ja sigui gent nascuda o nouvinguda però que hi estigui vinculada), que sigui jove i amb empenta, que treballi sense esperar gaires coses a canvi, que sàpiga transmetre idees, gent que sigui propera als vilatants (no per interessos sinó perquè n’és un més), que escolti, que conegui els problemes reals, gent amb qui es pugui confiar, gent treballadora, amb esperit crític, positiva, optimista, comprensiva, rigorosa, amb voluntat de servei...

Són moltes les característiques que demanaríem a un equip de govern (i segurament ens posaríem d’acord independentment del color del nostre partit polític), però precisament per això és un equip i no només un alcalde el que governa un ajuntament. Per liderar un poble es necessita un grup de gent on cadascú pugui aportar unes quantes de les virtuts que deia abans.

I què passa quan aquestes característiques no es veuen en totes les candidatures? Doncs que la candidatura que sí que les ha aconseguit conjuntar s’emporta la palma.

Cadascú té les seves armes per aconseguir un vot, des d’una gran pancarta a l’entrada del poble al passar porta a porta a portar a presentar el programa electoral, des de un gran míting a una senzilla presentació de candidatura... I és en aquestes situacions quan es posa de manifest part de l’ànima de la candidatura.

Hi haurà qui valorarà més poder enviar un programa imprès amb la millor qualitat del marcat i d’altres que es decantaran per una simple carta, hi haurà qui pensarà que un míting és necessari per transmetre les seves inquietuds i hi haurà qui no, alguns donaran molta importància al cartell de l’alcaldable i d’altres pensaran que és una despesa innecessària... Però per poc que ens hi parem a pensar veurem que aquests gestos són un petit reflex del que la candidatura vol fer pel poble.

Ahir vam escollir unes persones perquè ens representin en un ajuntament pels propers 4 anys. Ara ells tenen la nostra confiança. Deixem-los treballar i, en tot cas, cap al final de la legislatura ja els hi demanarem passar comptes. De moment, ens agradi més o menys, no els hi hem de posar pals a les rodes (que ja està tot prou complicat) i en el fons, segueixen sent els nostre veïns. 

MOLTES GRÀCIES a tots els que han assumit la responsabilitat de tirar endavant el nostre petit país.

Esperit Crític

Les veritats absolutes no existeixen i allò que ens fa diferents a la terra és la nostra elevada capacitat de pensar (o això és el que ens fan creure). Però massa sovint topes amb gent que ha decidit deixar de fer-ho, gent que segueix les indicacions d’algú a qui li ha delegat la responsabilitat de gestionar el seu pensament.

El sentit crític hauria de ser present en el dia a dia, i cal fomentar-lo des de ben aviat. Tots sabem que els nens tenen una edat on qualsevol cosa que els expliques és contestat amb un “i per què?” Però aquesta curiositat s’acaba, potser perquè els adults la tallem d’arrel o potser simplement perquè és qüestió d’edat.

Però si no tenim sentit crític podem resoldre un problema, obtenir, per exemple, que la força que hem de fer per moure una cadira de jardí és de 50000000N i quedar-nos tant amples, o rebre un mail dient que es té un medicament per curar la Sida i que no es comercialitza perquè a algú no li interessa i creure’ns-ho sense comprovar qui ha dit això i quines fonts utilitza. O potser rebem una oferta de canvi de companyia telefònica que sembla fantàstica i 6 mesos més tard ens adonem que no era el que ens pensàvem...

I està clar que no podem tenir esperit crític amb tot, no tenim prous hores ni prous coneixements, però enlloc de creure’ns tot allò que ens arriba, seria molt més raonable posar-ho en dubte fins que no ho haguem contrastat.

A les classes de la universitat em passa el mateix. A les hores de consulta, arriben alumnes esperant que els hi diguis una frase contundent, una veritat absoluta que ells copiaran sense dubtar-ne ni un minut. Si més endavant són interrogats sobre perquè han escrit allò ho tindran fàcil “tal professor ens ho ha dit”. Com si amb això n’hi hagués prou!!!Que els professors d’universitat tenim una capacitat diferent de la resta del món per poder sentenciar sense que allò es pugui posar en dubte?De què serveix escriure una frase que ha dit algú altre sense entendre-la? Com pots saber si allò que t’han dit és o no cert o e teu cas és una excepció?

I viceversa, quan la teva resposta és busca-ho en tal llibre, pensa en com hi pot afectar aquest factor, quina explicació dones a aquests resultats, o perquè creus que és interessant posar aquest gràfic, moltes vegades la resposta que obtens és de l’estil: “però això tu ja ho deus saber no?”, “No m’ho pots dir?”, “aquest gràfic vas dir tu que el posessim....”

I tornem a ser al cap del carrer.

Entenc que és més fàcil i menys costós fer allò que algú et diu, no tenir opinió i adaptar-te amb més o menys gràcia a cada situació però semblava que havíem entès que el poder basat el domini sobre la resta a qui no es deix opinar ni pensar no era la millor opció, veritat?

Docència Universitària

“L’única professió per a la que no es necessita cap classe de formació és la d’idiota”. Aquesta frase de Joseph Pulitzer va ser la que va obrir una de les xerrades de la “XIII Reunión Nacional de Profesores de Ingeniería Mecánica”.

La docència és un ampli camí que permet transmetre inquietuda, motivar, conèixer i explicar més enllà del temari d’una assignatura. Què es demana a un docent? Que sàpiga transmetre uns coneixements? Que domini a la perfecció el temari? Que no faci les classes aburrides? Que motivi a l’alumnat? Que s’adapti als coneixements de l’aula?

Per a ser mestre a primària es demana un magisteri, per a secundària el certificat d’aptitud pedagògica o el màster equivalent, però i per a ser professor a la universitat? Doncs a nivell docent RES. I després ens queixem que hi hagi professors dolents a les aules? Hi ha molts requisits per entrar a la universitat, però totes les exigències són en l’àmbit de la recerca. O es dóna ni s’egixeig (a priori) cap formació per a la docència.

I d’aquí surt una altra pregunta. Qui pot ser professor i de què? Un títol universitari és suficiennt per marcar una trajectòria docent? Un físic serà millor que un enginyer a l’hora de donar experimentals a la ESO? Un matemàtic donarà millor matemàtiques que un informàtic? En el departament d’enginyeria electrònica de la universitat no hi pot treballar un enginyer en telecomunicacions?

En aquesta Reunió, algú va suggerir que si la formació del professor que dóna una assignatura d’enginyeria mecànica, no sabrà transmetre la visió enginyeril que els alumnes esperen. A la xerrada hi assistien professors d’enginyeria mecànica amb perfils diferents, físics, enginyers navals, mecatrònics, industrials, algun matematic... i alguns d’ells seran millors docents que els altres (o se’ls ha de vetar l’entrada a la universitat) per uns estudis que van iniciar fa potser 20 anys?

Hi havia qui ho defensava, però jo no ho tinc gens clar. Qui vol fer la feina ben feta és formarà per aconseguir-ho, i qui no, per molt que hagi fet una carrera totalment relacionada amb el que està donant, no acabarà transmetent res als pobres alumnes que l’han d’escoltar.