Fent i desfent aprèn l’aprenent

Fent i desfent aprèn l’aprenent. Aquesta frase seria la que resumiria l’estada que avui acabo a Ferrol.

Dos passos endavant i mig enrere per poder-ne fer un altre endavant. Llenguatges de programació nous, software diferent, endinsar-me en el fascinant món del multibody, pensar que has entès el problema i adonar-te’n que només havies intuït per on anava, arribar a un resultat que no concorda amb res, aconseguir un primer model senzill i validar-lo, trobar incoherències i passar-te una setmana buscant l’error... Fent i desfent aprèn l’aprenent.

Programar-te un més de feina, fer el primer pas i adonar-te de nous problemes que no havies tingut en compte. Treballar dues o tres hores i aconseguir que tot el que funcionava deixés de fer-ho, impossible rectificar-ho i passar-te unes quantes hores més per arribar al punt que erets fa un parell de dies...

Però en definitiva APRENDRE. Aprendre molt. Aprendre d’una gent diferent a la que t’envoltava, aprendre a preguntar, aprendre a pensar d’una altra manera, a estructurar diferent la solució del problema, aprendre a espavilar-te, aprendre a buscar nous reptes, aprendre a conviure amb la pluja diària gallega, aprendre a gaudir dels dies de sol, aprendre a conduir per carreteretes perdudes per les aldees...

Una estada fora sempre és sinònim d’aprenentatge.

I he de seguir nostàlgica! Avui fa un any del primer post d’aquest bloc.

Uns inicis incerts, sense saber ben bé què hi apareixeria i de fet sense saber-ho encara. Però és un espai per compartir, per desfogar-me, per reflexionar, per pensar, per intentar entendre, per comprendre, per esperar comentaris, per veure reaccions...

Tampoc es tracta de convertir aquesta entrada en un post d’estadística, però alguns números que a mi m’han semblat curiosos:

El post més vistat: Eleccions al parlament.

Sorprenent, encapçala les estadístiques sent dues vegades més visitat que el següent... No li sé trobar explicació, però potser va ser el fet de parlar del partit pirata, o que el google quan posaves “eleccions al parlament de Catalunya”, posava –en el seu moment– l’enllaç a aquest post.

El post amb més comentaris de persones que no connec personalment (o que almenys hi ha deixat un comentari): Premis Recerca Jove

No us podeu imaginar el que s’agraeix que algú deixi una petjada sempre positiva quan tu has deixat a l’aire un petit pensament.

El total de visualitzacions a data d’avui: 2447. Un dels dies amb més visites: 31-01-2011. El que fa posar un enllaç al facebook....

Els llocs: Catalunya encapçala el rànquing (més faltaria!) seguit d’Espanya, Estats units, suècia, França, Països baixos, Regne unit, Canadà i Alemanya. Tots amb forces visites (extranyament per mi... és bo això de tenir amics repartits pel món :D).

No sé per on seguirà el blog, però el que sí que sé és que tirarà endavant!

Fer caixes

Hi ha coses que tenen data de caducitat, i saps per avançat que un dia tocarà fer caixes, recollir i tornar a marxar. I quan aquest dia s’acosta les sensacions estan més a flor de pell que mai.

Mentre reculls, t’apareixen a les mans coses que et recorden què has fet durant aquest temps. Una entrada d’un concert que sona a música tradicional, una programació del teatre de la ciutat que remet a una escena concreta de l’obra que hi vas veure, una postal de Nadal que t’apropa més als amics de veritat, un calendari que ha travessat oceans per aconseguir robar-te un somriure, un tiquet d’un restaurant amb regust d’aquell marisc tan bo,  un banyador que et recorda el bany a l’Atlàntic...

Engegues l’ordinador i mires fotos, veus que realment has estat molt bé, has descobert un altre petit país, t’has sentit lliure per voltar-lo, has conegut gent extraordinària, has compartit moments fàcils i difícils, t’han visitat família i amics, els has ensenyat racons especials que has trobat per aquí, has rigut i has plorat, has compartit, has après...

En definitiva, tot t'omple de nostàlgia i et fan reviure el bé que has estat. Llavors recordes que quan vas decidir fer el canvi no ho tenies clar, tenies por, no sabies què passaria, i a la vegada t’adones que ara et passa el mateix (i el blog m'ha fet adonar que quasi fa un any que va sorgir l'oportunitat!

 Torna tocar canviar i et reapareix una sensació coneguda.  Per què els canvis sovint ens fan respecte i després ens sabem adaptar de nou al que tenim davant?

Toca fer caixes sí, però no em vull passar la setmana que em queda comptant els dies que em falten per tornar, al contrari, m'algrat que els que tens al voltant s'entosudeixin a fer el compte enrere, jo vull seguir xalant d’aquesta estada i gaudir-ne fins al final.

Avarada del Canberra

Fer una estada fora, ja sigui de feina, per estudis, o per plaer, porta implícit una dosi de sorpresa. Per molt a prop que s’estigui, quan surts del teu entorn més pròxim apareixen un seguit de fets que pots considerar curiositats, estranyeses,  divertiments o una manera d’ampliar la teva “culturilla”.

Ferrol és encara una ciutat molt militar (els ferrolans ho neguen, afirmant que ara ja quasi que no en queden, però els que no hi estem habituats ens segueix sorprenent), una ciutat que no té accés a la ria, perquè els famosos “Astilleros Militares de El Ferrol” es troben rere un mur que aïlla la ciutat de l’aigua.

Però ahir, vaig tenir la possibilitat d’anar a l’altra banda del mur, i la veritat és que va ser tot una experiència. No sabria ben bé com definir-la, perquè em trobava una mica fora de lloc: molts soldats desfilant, mariners –amb la gorra blanca de rigor–, artilleries, infantaries, bandes militars, grues immenses, fragates...  Perquè ahir es va avarar el Canberra. Un vaixell de 27.000 tonelades que va encomanar la marina Australiana a les drassanes ferrolanes.

Tret de la tota la parafernàlia que ho va envoltar, veure com un vaixell tan gran passa d’estar sobre terra a entrar a les aigües de la ria en tan sols 30 segons és impactant. Veure com tantes tonalades llisquen sobre unes fustes ben engrassades, com es va accelerant, com flota –sense maquinària ni control–  i com finalment és arrastrat fins al moll, no es veu cada dia.

Les imatges que enllaço no reflecteixen les sensacions, però el record no es troba al youtube...

PD: Ho he hagut de buscar, però la traducció de “botar un barco” és “avarar un vaixell”

Treballar Sota Pressió

Per què la feina s’acaba sempre a l’últim minut? Per què si tinguessis un dia menys ho acabaries el dia anterior i si et donen dues hores més no ho resoldràs fins dues hores més tard? Què fa que si treballes puntualment sota pressió la teva productivitat augmenti? Per què un deathline t’ajuda a progressar?

Aquests fets només passen si s’ha fet camí abans d’arribar a la data límit. Un estrés ben entès posa el nostre cos en alerta i treu lo millor de nosaltres per saber afrontar la situació. Ara, si abans no s’ha fet un treball constant de formigueta, no podem esperar que la pressió ens solucioni el problema. Ans al contrari! Si ens veiem desbordats encara funcionem pitjor, i el resultat és decebedor. 


Però controlem naltros el temps o el temps ens controla a naltros?

Quan ens trobem en aquesta situació és difícil observar-nos des de fora, però hauríem d’aprendre a assaborir-lo tant o més que els dies de treball més relaxats. Al cap i a la fi, tots aquests moments formen part del nostre camí de superació personal.

La música i el ball, el poder de compartir II

Parlava de compartir...


Només un petit tast de com es pot animar una jam quan tothom comparteix el que sap. 
Els dijous al "pub bodega" de Ferrol (Rua Madalena), la Festa està assegurada!


La qualitat del vídeo no és giare bona però... Que soni la música!

Dates assenyalades

Natalicis, onomàsties, Nadal, Festa Major, cap d’any, el dia de la boda… però també el dia que algú que t’estimes mor. Tots són dies especials, i ens afecten emocionalment.

Necessitem un calendari per organitzar-nos, una agenda que ens recordi què tenim previst fer els pròxims dies i que a la vegada no ens deixi oblidar alguna data que en el passat ens ha marcat. El 6 de febrer del 2007 ens va quedar gravat a uns quants, i no calen agendes.

Ja fa 4 anys que no hi ets, bé, quatre anys que vas passar a ser invisible, perquè de ser-hi, molts sabem que hi ets. Tots ho hem assumit com hem pogut. Alguns ho hem intentat entendre, però no sempre ho hem aconseguit –encara  que la realitat ens ho posi de manifest cada dia–.

Sí, som egoistes i et volíem més estona aquí. Però en tot cas, la data d’avui ens hauria de servir per donar-te les gràcies:

Gràcies pel que vam poder compartir, gràcies per decidir donar-me vida, gràcies pels 23 anys que vam poder estar junts, gràcies per educar-me, gràcies per intentar entendre’m, gràcies per les carícies, pels petons, les abraçades i les bufetades que em van fer créixer, gràcies per les discussions, gràcies per fer-me sentir bé, gràcies per apoiar-me... gràcies per ser el millor paró del món.

I gràcies perquè, tot i la invisibilitat, sabem que segueixes al nostre costat.

La música i el ball, el poder de compartir

Arribes a un lloc, hi vas pràcticament sol. No coneixes a ningú, no et vols quedar a casa, tens ganes d’interaccionar, però no saps com. Com pots entrar en una colla d’amics ja feta? Com pots introduir-te en un grup més o menys tancat? Qui pot donar-te peu a conèixer gent?

Anaves sol, però no del tot, tens un instrument. La música permet sobrepassar aquestes petites barres que a vegades poden semblar insuperables.

I per què no vas a tal lloc que es reuneixen uns quants músics per tocar? I per què no treus el nas a aquella sala que els dimarts s’hi balla? I d’on dius que són aquestes melodies? Ah! Que són danses? I les saps ballar? Som-hi! I no en saps cap altre? I ja la tens muntada... les hores van passant i el clima cada vegada és més agradable.

Estàs compartint una estona de música i ball de la manera més fàcil. Cadascú aportant el que sap i aprenent a la vegada dels altres.

Barreres trencades, comences a conèixer gent que a la vegada te’n presenta de nova. La roda ha començat a girar i no té cap intenció de parar.