Per a la il·lusió

Quan veiem algú proper a nosaltres molt més energètic, positiu i alegre del que està normalment, es pot caure en el fàcil parany de pensar que té un comportament més tirant al d’un infant que no pas el que li “tocaria”. Però només que ens hi parem a pensar un moment, ens n’adonem que aquella persona vol compartir amb nosaltres l’alegria del que està vivint.

Quan aquests sentiments són fruit d’haver pres una decisió i tirar endavant, hem de saber veure el pas de gegant que per aquesta persona comporta.

Els dies previs a l’acte que materialitzarà el canvi són dies on les emocions ens sobrepassen, on anem més per inèrcies que per raonaments,  dies on volem controlar qualsevol detall, on els preparatius ja ens emocionen...

Nervis, noves sensacions, molta il·lusió, inici d’una nova etapa... Cadascú ho experimentem de manera diferent però és un plaer veure que algú al teu costat està ple d’alegria perquè creu fermament en allò que està a punt de començar.

Gràcies Marona!!!

Per la coherència

Sovint un desenvolupament, una explicació o l’argument d’un text és criticat per “no ser coherent”, perquè no té sentit, no hi ha connexió entre les idees.

És molt fàcil veure que els altres no són coherents: El PSC no es coherent amb el PSOE, CiU no és coherent quan diu que ha de governar la força més votada a la vegada que intenta governar a Tarragona amb el PP per desbancar el PSC, encapçalar una guerra i que et donin el premi Nobel de la Pau no és coherent, no és coherent que cada conseller d’educació canviï la llei d’ensenyament,... i així un llarg etc.

Però... i naltros? Per poc que hi parem a pensar trobarem actituds que des de fora es poden veure com a incoherents, però que naltros podem defensar sense cap problema: Ens pot no agradar l’òpera però voler anar un dia al Liceu, podem ser fanàtics del Barça i a la vegada despotricar del dineral que guanyen els jugadors, podem estar descontents a la nostra feina però no fer cap pas per buscar-ne una altra de millor...

I si mai aconseguim ser prou coherents com voldríem, perquè som capaços de criticar tan sovint als altres per la seva manca de coherència? Es pot ser coherent, sempre i amb tot? Està bé poder canviar d’opinió segons les circumstàncies o hem de mantenir-la perquè un dia vam decidir com seriem? Ser coherent voldria dir ser monoton? La monotonia pot ser incoherent?