September 11th

Yesterday was Catalonia’s national day called “la diada”. Hundreds of thousands of people filled Avinguda Meridiana (5,2 km) to rally for independence: local police said 1.4 million people turned out and the Spanish government put the figure at no more than 550,000. For me the number is not the most important part: TV pictures showed at least tens of thousands of independence supporters filling the streets. 

Meridiana Avenue

The protesters formed a giant arrow, to symbolize the direction that Catalonia is taking toward nationhood.

més fotos aquí

You can see the images: it was a giant and ten colours human mosaic (in reference to the ten key values that the movement has called the foundation upon which the new state should be built).

It was at the latter part of the 15th century, when Spain was born from the union of the Crown of Aragon (where Catalonia belonged) and the Crown of Castile. However, until 18th century Catalonia have distinctive rules, institutions and laws. It was on 1714 when we lost it at the war of Spanish Succession, when Philip V of Spain issued a centralized Spanish rule. On September 11th we commemorate the end of the siege of Barcelona in 1714 (after 14 months of siege).

Political parties traditionally lay floral offerings at the monuments of the leaders and at the Fossar de les Moreres (when they pay homage to the defenders of the city who died during the siege). Moreover, usually on September 11th there are cultural events in most of Catalan village and many citizens wave “senyeres” the Catalan flag. However, from 2012 until today the civil society has organized massive demonstration: more than 1 million participants have been calling, at the beginning, for the right to vote, and this year we call for the independence.

11th September 2012:
Catalan demonstration.

11th September 2013
400km Human chain

11th September 2014
Human Catalan Flag

You can see that it was a civic and organized event: The day is marked by high turnout and no incident highlighted. In my case, I wasn't asking for independence four years ago, but after the last events, I've come to the conclusion that this is the only way: we realize that we're suffocating economically and emotionally.

Catalan government tried to organize a referendum in order to decide if Catalan people want to live in an independent state (2014 November 9th). However, the Spanish government bans Catalonia's 'independence consultation' vote.

This month we have a regional parliamentary election (on Sept. 27). Some of the parties, together with some civil institution, have been grouped in a joint list of candidates “Together for Yes” (it includes pro-indy parties CDC, ERC, some from PSC, and some from ICV). Moreover a leftist Popular Unity Candidacy (CUP) calls for an immediate declaration of independence right after the vote.

I know, maybe this is not the correct way to make a referendum, but nowadays it has seen as the only option to know how many catalan people wants the independence, I think it is a make-or-break chance for Catalonia to become a new European state.

According to the images, for the fourth year in a row, on Catalonia’s national day, we have had one of the largest demonstrations in the history of Europe. Maybe we have something to say….

Sobre la discussió mediàtica de la religió

L’educació ha tornat a ser portada. Vivim en un país on canviem de llei d’educació com qui canvia de sabates, i aquest és el principal problema: LODE, LOGSE, LOCE, LOE, LOMCE, 5 lleis en 30 anys!!!! Algú podria posar ordre, no?

Aquesta setmana s’ha publicat al BOE (1849/2015) el text que regula l’ensenyament de la religió catòlica en l’educació primària i secundària. Primer, vull aclarir que a mi em fa vergonya com s’ha redactat alguna de les parts del text, i que no crec que sigui adequat posar algunes d’aquestes frases en un BOE. Però per altra banda em sembla curiosíssim algunes de les acusacions que han sigut portada de diaris.

Ens sembla progre que a les escoles s’hi pugui fer meditació, però ens escandalitzem si el currículum de religió inclou l’ensenyament de pregàries. No sé què pensaria una persona oriental per qui el yoga és una manera de viure quan veiés el yoga que es practica a vegades en algunes classes d’educació física... Un dels continguts del boe diu: “En Jesucristo se cumple el deseo de felicidad que el hombre descubre en su corazón.” i d’això ens escandalitzem, però en canvi, no ens sembla estrany afirmar que practicar Yoga pot portar al Samadhi, o el que és el mateix arribar a un estat de felicitat, harmonia i plenitud.

Per altra banda, també em sembla curiós que una assignatura optativa pugui arribar a generar tan rebombori, quan són els pares els que trien si els alumnes fan o no aquesta matèria. De fet, el passat 11 de desembre es publicava el currículum de l’àrea d’ensenyament de religió Islàmica a primària i quasi ningú en deia res. L’ha redactat la comissió islàmica d’Espanya, i en aquest boe podeu trobar-hi:

• Conocer y arraigar la fe en Al-lah, Creador del Universo, de todos los seres vivos y Único Dios adorado.
• Reconocer el Corán como palabra de Dios revelada al Profeta Muhammad (P.B.) y comprender el significado de su mensaje.

Potser això no és tan diferent del d’aquest últim boe de religió catòlica que diu:

• Reconoce con asombro y se esfuerza por comprender el origen divino del cosmos

En el boe on s’inclou l’ensenyament religiós jueu establert per la federació de comunitats Israelites d’Espanya (que data del 1981) indica que hi hagi 15 minuts de cada classe dedicats a l’oració.

El currículum de religió catòlica ha estat designat per la Conferència Episcopal Espanyola, tal com marquen els acords entre l'estat i el Vaticà en un acord signat el 1979 (que potser caldria revisar?). M’he llegit de dalt a baix el boe i crec que el que s’intenta és mostrar la relació entre Déu i l'home, a ensenyar la història bíblica i a explicar l'evolució de l'Església Catòlica al llarg dels anys. I és cert, que potser s’hi troben a faltar observacions a altres religions, però tot i això hi apareix “Identifica y diferencia la diversidad de respuestas salvíficas que muestran las religiones” ; “Exposición y argumentación respetuosa de las creencias religiosas propias y ajenas” ; “Califica las respuestas de sentido que ofrece el ateísmo, agnosticismo o laicismo y las contrasta con la propuesta de salvación que ofrecen las religiones.”

Segurament aquí el tema a discutir és definir què cal explicar sota el paraigua de l’assignatura “religió”. He cursat aquesta assignatura tan a primària com a secundària (sempre en escoles públiques), i com amb la majoria d’assignatures, he tingut professors bons i dolents. Vaig aprendre història de les religions, però també vaig passar-me hores retallant cors on posar PAU i AMOR, o fent maquetes de cases romanes..... El que tinc clar és que en cap moment se’m va intentar imposar res.

Darrerament s’ha intentat normativitzar quin perfil havia de tenir el professor de religió, i sota el marc que ara ens movem, els professors de religió catòlica han de tenir la «Declaració Eclesiàstica de Competència Acadèmica» (DECA) que és el títol que atorga la Conferència Episcopal Espanyola als docents d’Educació Infantil-Primària o Secundària per tal de poder impartir l’assignatura de Religió i Moral Catòlica en les escoles o instituts. Són estudis universitaris i equivalen a uns 24 ECTS.

Des del moment que és una assignatura optativa, i que hi ha una certa gent que la demana, em costa d’entendre tant rebombori, i per altra banda em sembla fantàstic que hi sigui: Què més voldríem que discutir el currículum de totes les assignatures! Potser així acabaríem amb el fet que et passis 4 anys aprenent el present simple o el past simple a les classes d’anglès, o podríem exigir que es donessin tot el temari a les assignatures de matemàtiques (i que no s’oblidés l’estadística que quasi mai s’acaba donant!)...

M’agradaria saber si tothom que ha posat el crit al cel ho ha fet sabent que optaria per aquesta assignatura quan fos el moment, o simplement perquè està socialment acceptat anar contra la religió en general. Recordem que és OPTATIVA igual que ho serà la nova assignatura d’escacs que s’ha aprovat al congrés, o la de crear aplicacions pel mòbil... Que cadascú triï el que vulgui, no?

dia 6 de febrer

Divendres passat bufava les 31 espelmes i avui recordo que són 8 ciris ja. Sí pare, tornem a ser 6 de febrer. 

Però també avui hem de recordar que tenim motius per estar alegre. El 6 de febrer no pot ser el dia per estar tristos i amargats. Tendim a centrar-nos en pensar que ens faltes i ens dolen els records del passat. Recordem amargament i potser oblidem de gaudir dels moments presents amb els éssers que tenim al costat. Per això a primera hora he agafat el cotxe i... muntanya amunt. Per dins t’anava sentint dient-me “però per què puges? que no saps que la carretera està gelada?”. Però ens ha agradat trobar-nos-hi. 

La basílica buida, tranquil·litat montserratina de les set del matí, la neu transformada en glaç, l’orgue acompanyant unes veus suaus que es desvetllaven com el dia, la mare connectada via radio... Després he rebut un missatge que em deia “Oh! Quina enveja... gaudeix-ne”. I sí, he pujat a Laudes per poder-ne gaudir. Perquè el 6 de febrer també es poden fer coses especials. 

En paraules de Miquel Martí i Pol, crec que hem passat del:

      "Parlem de tu, però no pas amb pena.

      Senzillament parlem de tu, de com

      ens vas deixar, del sofriment lentíssim

      que va anar marfonent-te, de les teves

      coses, parlem i també dels teus gustos,

      del que estimaves i el que no estimaves,

      del que feies i deies i senties;

      de tu parlem, però no pas amb pena". 

Al: 

       "I a poc a poc esdevindràs tan nostre
       que no caldrà ni que parlem de tu
       per recordar-te; a poc a poc seràs
       un gest, un mot, un gust, una mirada
       que flueix sense dir-lo ni pensar-lo".

Sé que d’aquí 78 dies et trobarem molt a faltar, molt; però també ens esforçarem per gaudir-ne amb els que hi serem. Reserva’t el 25 d’abril i vine a l’ermita! Sé que hi seràs en un gest, en un mot, en un gust i en una mirada....

Com hem cantat avui a Laudes: “Deixeu-me sentir els crits de festa. Quin goig aquests ossos que havíeu fet pols!”

Per la satisfacció incòmoda (o per la comoditat insatisfactòria)

Sovint som polifacètics. No ens conformem en fer només una cosa, sinó que tenim la possibilitat de participar en un ampli ventall d’activitats. A més ens agraden, pot ser que les fem bé, que ens ho passem de primera, que ens hi sentim realitzats.... però hi ha un petit problema: l’any només té 365 dies, les setmanes 7 dies, i els dies 24 hores...

Tenim els dies plens, tot són activitats i no parem; però ve algú, ens proposen una altra cosa que ens grada, i seguim dient sí, sí a tot. I de sobte apareix una altra proposta que ens motiva i l’acceptem sense ni pensar. Diem sí convençuts que allò també ens omplirà, ho comencem i veiem que hi podem aportar quelcom, que tenim moltes idees per fer, en proposem, ens engresquem.... i si agafem perspectiva veiem que tenim més activitats però l’any segueix amb 365 dies, les setmanes amb 7 dies i els dies amb 24 hores (que ja estaven plens).

Si fem més coses i el temps segueix sent el mateix, vol dir que hem de canviar quelcom. Davant d’aquesta situació tenim dues opcions: o ens entreguem a una sola cosa amb una dedicació exclusiva (i la fem tot el bé que sabem), o participem en tot però d’una manera més discreta.

És a dir, o ens centrem i decidim què és allò realment important o juguem a tocar moltes tecles tot i que potser no ho fem amb tota la dedicació que voldríem. Les dues opcions són segurament igual de vàlides i potser depenen del caràcter de cadascú. El que no serveix (i a molts ens costa) és pretendre tocar totes les tecles i a la vegada fer-ho al màxim de bé que sabem. Si volem donar-ho tot en fer una cosa, dedicant-nos-hi al màxim, haurem de deixar de fer altres coses; i si no volem deixar de fer aquestes altres coses hem d’acceptar que la primera no la farem tan bé com haguéssim pogut.

La física és clara. L’esforç (σ) depèn tan de la magnitud de la força com de la superfície on s’aplica aquesta força. La nostra força és invariable (la força vital). En el nostre cas l’esforç depèn d’aquesta força i de la quantitats d’activitats: σ=F/S. Si augmenten les activitats (augmenta S) i la nostra força es manté constant, l’esforç que podem dedicar a cadascuna d’elles (cada activitat) serà més petit. És a dir la pressió d’estar a primera línia (la responsabilitat que hi assumim) ha de disminuir, no pot ser la mateixa. Si participem en més activitats hem de disminuir la participació per activitat, hem de saber posar límits. N’hauríem de ser conscients i estar-ne contents, però acaba passant que no ens acabem de sentir còmodes, perquè sabem que haguéssim pogut fer més (en detriment d’altres coses, clar)... i entrem en un cercle viciós.

Aprendre a trobar l’equilibri és part del joc de la vida. Viure amb questa satisfacció incòmoda o amb aquesta comoditat insatisfactòria, ¿és un estat permanent d’alguns caràcters o és simplement un camí cap a l’elecció d’unes prioritats?

De moment: Sí a tot, però fins aquí