Per a tu, Pau

I sembla que no pugui ser, però estàs tranquil·lament treballant i t’arriba un mail amb un assumpte ja sospitós: "Males notícies..." : L’obres sense saber molt bé què sents i llegeixes: "Han trobat mort el Pau Sans Benet al seu pis de Barcelona"

I et quedes glaçat. Algú de 28 anys no pot ser mort, com l'han trobat? qui l'ha trobat? què li ha passat? comproves el facebook, hi busques les fotos més recents, busques altres xarxes, algun comentari pel twitter.... I sí, tot això segueix actiu, però el Pau no hi és. O això és el que et diuen, perquè tu estàs a milers de km i encara penses que no pot ser veritat. No estic descobrint res de nou, és l’anomenada primera etapa del procés d’acceptació d’una mort (la negació). Mira que ho sabem, però cada vegada que perdem algú (sobretot si és d’una manera que no som capaços de comprendre) no podem deixar d’experimentar aquesta sensació.

Mentiria si fes un elogi al Pau com el millor amic, perquè ara feia anys que no preníem ni un cafè junts. Però vam compartir una etapa que sempre marca molt, vam ser companys a la universitat i a més compartíem residència a Barcelona. Anys de mogudes, de canvis personals, nits de novetades a les rambles, canvis d’hàbits a tots els nivells, dies estudiant a la peixera del penya... Anys intensos on et marquen els caràcters de les persones que tens al costat. I el Pau era algú amb qui simplement havíem connectat. Això és més que suficient perquè avui estigui en un estat de xoc considerable. No trobaré resposta a preguntes que comencin amb “per què”, però no puc deixar de fer-me-les.

 

Per això, malgrat la distància, malgrat no ser a Reus per dir-te l’últim adéu, t’escric, perquè des d’allà on siguis puguis posar aquell somriure teu tan característic i dir-me, tu també, aDéu! 

PD: Mira Pau, quan vaig entrar de professora al departament d’enginyeria mecànica vaig trobar que encara guardaven el nostre treball de Teoria de Màquines en un armari i el vaig rescatar. El tinc al despatx. Ara el guardaré encara amb més carinyo.

PD2: Quan volia posar una foto primer he buscat les del sopar del pas de l'equador on sortim tots dos ben mudats, però he pensat que era millor agafar una foto teva de perfil del facebook perquè és com tu et volies mostrar als altres.

Enyorança?

Això d’estar lluny de cansa, sovint fa sortir un sentiment que en diuem enyorança. Segons el DIEC: Pena o dolor per l’absència, per la pèrdua d’alguna cosa o d’alguna persona.

Montreal va ser fundada com a tal el 1642 per un grup de francesos. Evidentment abans de la colonització ja hi vivien tribus (era una fortalesa anomenada Hochelaga), però ja sabem com va anar la història dels colons... El fet és que aquests colons potser aparentaven ser molt forts, o fins i tot s’ho creien. Però estic segura que tenien sentiments, i al segle XVII que et traguessin de casa teva i t’instal·lessin a una terra estrany era molt més dur del que el que ho pot ser ara, i l’enyorança cap a la terra d’origen segur que també existia.

Cadascú viu l’enyorança de manera diferent. Hi ha qui es quedarà contemplant una foto, qui portarà sempre un record a sobre, o qui olorarà una peça de roba. Però hi ha qui porta els records un pas més enllà.

Montreal té la Basílica de Notre Dame, i tot i que no és una còpia de la catedral de París, i podríem trobar alguna semblança...

El que més curiós em va semblar és que per dins està més que inspirada en la Saint-Chapelle també de París!  

I per acabar-ho d’adobar, la catedral de Montreal és una còpia (ara sí, còpia) 1:4 (aproximadament) de la Basílica de Sant Pere del Vaticà 

 
Estic convençuda que la raó oficial per tirar endavant aquest tipus de construccions no va ser l’enyorança, però estic igual de convençuda de la nostàlgia que sentien els francesos de la seva terra natal. Enyorança d’alguna cosa que ja no tenien, d’algú que ja no hi era, de vivències...

I quan aquestes situacions apareixen tothom et diu que no et pots quedar encallat al passat, que cal viure el moment present, que cal sentir el moment actual... però també sabem que la realitat no és així, que seguim pensant en allò que teníem, allò que vam viure, allò que ens agradaria mantenir... Una manera de mantenir-ho és fer-ho de nou present a les nostres vides. Sigui en forma de còpia d’edifici o aprenent a reviure el que vam sentir, l’enyorança és una part més de nosaltres, de la riquesa dels nostres sentiments.

We're expecting spring....

Fa 5 dies que vaig arribar a Montreal, i ja se sap que al principi d’estar en un lloc nou sempre hi ha coses que et sorprenen, i què millor que tornar a posar en marxa el blog per poder-ho explicar!

Arribo a Montreal la setmana mes freda dels últims no se quants anys, i el primer que em recomanen és anar a comprar un bon abric d’hivern (jo que vaig sortir de l’aeroport tota contenta amb el meu abric d’anar a esquiar... però deu ser per esquiar a Catalunya, no pas aquí...). Total ja em teniu el dilluns a la tard a tombar botigues. Per sort la Bahareh (em penso que aquest nom sortirà sovint en aquest blog, és una noia iraniana que està treballant en el grup de recerca que m’acabo d’incorporar i que realment és un sol!) ho té tot controlat i ja em va portar directament a quatre o cinc botigues especialitzades. 

Entrem a la primera botiga i veiem que tenim molt pocs models, i preguntem:

- Perdonin, abrics d’hiverns? - Sí, tenim aquests d’aquí. 
- No en teniu més models? 
- No, és que ara ja estem esperant l’arribada de la primavera.

Bé, això no hagués tingut més importància si no fos perquè a fora estàvem a -20º i l’endemà vam baixar a -36º!!!!! La botiguera pot esperar la primavera, però .... ESTEM EN PLE HIVERN!!!! I de fet feia exactament un mes que havia començat l’hivern, en falten per tant dos per la primavera!!!! (la botiga del costat tenia bikinis, que jo em pensava que eren per l’estiu, però potser m'equivoco...) 

Sóc conscient que això passa a tot arreu, arriben les rebaixes de gener i et trobes que les botigues ja et posen la roba de la pròxima temporada, per allò de que si cola, cola.... Però... què hauríem de poder comprar a les botigues? Cada any m’enfado amb les sabateries, estàs en ple hivern i les sabateries tenen sandàlies... Vols dir que si estem a -20º no té més sentit tenir roba per tapar que roba que per posar-te a la primavera? Cal que anem a comprar roba fent la previsió del que ens posarem d’aquí 3 mesos? Cal? 

Això sí, finalment vaig trobar el meu super abric d’hivern i els meus guants nous, i devia estar tan contenta que la Bahareh em va fer la foto que he posat :D 

Ara ja pot fer fred.