Curiositats (I)

Les coses que són diferents al que sempre hem vist, ens xoquen, i per tan ens encurioseixen. Quan a més estem fora del nostre “ambient natural”  el nostre instint és observar-ho tot. Per això comença aquest apartat de curiositats.

Doncs bé, una d’aquestes coses que m’ha cridat l’atenció a Ferrol ha estat el cartell de la foto. Vaig veure que, com en totes les ciutats, hi havia la típica zona blava, però em vaig fixar que no veia parquímetres, i els "tiquets" de darrera el vidre del cotxe també eren diferents...

Resulta que Ferrol deu ser dels pocs llocs que manté “l’esperit” original de la zona blava, que hi hagi rotació de vehicles. Aquí s'hi pots aparcar tranquil·lament amb el compromís de no deixar-hi el cotxe més d’una hora i mitja i sense necessitat de pagar. Per això l’únic que has de fer és escriure en un paperot (pulcrament dit disc horari o de control) en quina hora has aparcat, i retirar el cotxe una hora i mitja més tard (o anar a canviar el cartell, tot i que m’han dit que llavors sí que et multen, jo no ho tinc tan clar).

Quan ho comentes amb els ferrolans et diuen que ells el que no entenen és perquè a la resta de ciutats s'ha de pagar per aparcar al carrer! I tenen tota la raó del món! Però ja se sap que els ajuntaments estan en crisi i d'algun lloc han de treure els diners!

És curiós, no? En podríem aprendre!

Espiritualitat

He tingut la sort de rebre una formació religiosa on els valors humans són el més important. Una formació que no m’ha estat imposada sinó proposada, que no m’ha absorbit sinó que m’ha convidat a seguir un camí.  

Avui en dia, però, quan una es confessa creient li cauen una allau de prejudicis que, en el millor dels cassos, implica hores de diàleg (molt interessant, per cert) però que també pot implicar un distanciament immediat. S’acostuma a veure la religió com un conjunt d’hàbits i costums (alguns d’ells incomprensibles) que fan aquells que la professen, però en realitat la religió és molt més difícil d’explicar que tot això.

La fe és alguna cosa interna que afecta a la manera de ser i de fer. Aquesta manera de viure l’espiritualitat queda sovint tapada per d’altres que, segurament per ser més extremes, tenen més publicitat.

Però darrera dels grans titulars també hi ha una Església que no condemna sinó que compren, que no jutja sinó que escolta, que no atemoreix sinó que dóna esperança, una fe alegre, una Església de colors, que ajuda, compromesa... L’Església de les imposicions, de la condemna, de les negacions (a l’homosexualitat, al divorsi, a la sexualitat),  de l’opinió única i intocable, dels judicis sense escoltar... desapareixerà com ho fa la flama de l’espelma quan es quedant sense ble.

Temps al temps.

Comportament

Les persones no ens comportem igual quan som a casa que quan som fora. Hi ha qui canvia el to de veu,  crida més o parla més fluix, és més amable o més esquerp o també hi ha qui està disposat a destrossar-ho tot, a embrutar...

Ens n’anem de vacances i no parem quiets, els pocs dies que hi som intentem fer el màxim com si el temps anés en contra nostra, quan fem alguna escapada de cap de setmana visitem coses que si visquéssim en aquell lloc no coneixeríem, aprofitem per visitar algun museu però no sempre coneixem els que tenim al costat de casa, tenim una necessitat de no parar ni un minut. Volem ser veloços com el rei Mercuri que he posat per encapçalar aquesta entrada.

Per què aquesta mateixa curiositat no la tenim quan som a casa? Per què ens agraden les passejades quan estem de vacances i ens costa aixecar-nos del nostre sofà un dia qualsevol? Per què volem conèixer la cultura del país visitat i no ens preocupen per la del veí foraster?

Està clar que ser fora de casa ens motiva, ens fa canviar els hàbits -encara que sigui de manera subtil- i gaudim fent coses diferents, però potser també caldria lluitar per mantenir aquesta curiositat en el nostre dia a dia.

PD: Ahir em vaig banyar a l’Atlàntic. Això no tindria res d’especial si no fos perquè, en tot l’estiu, pràcticament no m’he mullat al mediterrani amb l’excusa de trobar l’aigua massa freda...

Per les injustícies (o el subjectivisme)

Quan una cosa depèn d’una sola persona és molt difícil no caure en el subjectivisme. És més fàcil valorar el que un pensa que ha passat que no pas intentar valorar la realitat. I això ja ens ve d’antic, és allò del cogito ergo sum.

Quan aquesta mentalitat subjectiva és adoptada per algú en posició de poder, els resultats acostumen a ser perjudicials (i habitualment injustos). Quan qui jutja es posa en primera persona i passa a tenir en un segon pla la realitat, la percepció d’aquesta es distorsiona.
El subjectivisme no deixa lloc al debat, no dóna cabuda a opinions divergents perquè la sentencia és aplicada per una sola persona. Qui jutja argumenta la seva visió subjectiva (que no quadra en absolut amb el que en realitat ha passat) segons el seu criteri, passant a ser aquesta visió la realitat pel qual un és jutjat.

És difícil parlar de veritats absolutes i universals, sobretot en el tracte entre persones, però caldria limitar la validesa d’algunes sentències a una realitat específica que sempre pot ser posada en dubte.

Per sort, la majoria de la gent en posició de poder intenta ser precís en la seva tasca i evitar que una decisió personal pugui afectar als altres, però això no alleuja que ens emprenyem quan una decisió totalment subjectiva ha estat, a més, injusta.

Per l'inconformisme

Masses vegades acabem acceptant una situació que no ens agrada, o que en realitat ha resultat no ser el que buscàvem. Massa sovint acabem amb un sentiment de resignació, ens sentim més o menys culpables i la impotència ens imbaeix. És llavors quan l'inconformisme ens ha de permetre superar aquesta actitud submisa. 


No es tracta de ser inconformista per moda ni per rebequeria, sinó simplement per ser un mateix. L'inconformisme és una actitud personal que ens permet superar dificultats, no acceptar allò que no creiem i buscar solucions al moment actual. No ha d'anat lligat a rebatre-ho tot, ni a saltar-se a la torera les lleis, tampoc es tracta de tenir el costum de no callar i treure sempre el pit. Ser inconformista implica molt de treball i molt d'esforç -de fet és molt més fàcil acceptar-ho tot- però si estem convençuts d'allò que perseguim, l'inconformisme ens aporta la millor recompensa: Treballar per allò que creiem que és adequat. 


L'inconformisme és la llum que ens guia per no errar el nostre camí personal.

Per la Festa Major

La Festa Major és la festa més important d'un poble. Potser per molts ha perdut el seu sentit original perquè ara fem més festes que abans, i potser no s'espera amb tantes candaletes però... en el cas dels pobles petits, la Festa Major és el punt de trobada local que reuneix a tothom, tant als que hi són cada dia com als que no hi viuen però que per aquestes dates no dubten en fer-hi cap. És un punt de retrobada, una excusa ideal per actualitzar uns antecedents que s'han transmès de generació en generació. En definitiva allò que ens fa diferents del poble veí.

A les Borges, aquest tret identitari és l'Arribada. Costa de definir-la i fins i tot explicar-la a qui no l’ha vist mai, però els borgencs la vivim i ens la sentim molt nostra. Una festa d'origen religiós que es troba data ja el 1859 i que enguany ha estat declarada Festa Tradicional d'interès Nacional. Algú, frívolament, mirant-la des de fora, la podria veure com una processó a l’ermita que  després s’acompanya de diables. Però segurament aquesta definició seria la més allunyada que es podria fer de l’Arribada.

De fet la festa ja comença al migdia amb la Tronada que avien l'home i la dona més vells de la vila. Just en acabar, el repic de campanes anuncia l'inici de la festa major i els grallers s'encarreguen de fer sonar les gralles que engresquen als gegants, la festa ja ha començat!

A quarts de deu de la nit un cuc multicolor de fanalets avança a poc a poc fins als peus de l'ermita, el cant de la salve gregoriana fa sortir la imatge de la Mare de Déu de la Riera sobre un tabernacle ben adornat de flors. Després de les últimes notes del cant comencen a espetegar les carretilles i apareixen diables que impedeixen (simbòlicament) la baixada de la imatge. Els símbols segueixen quan es posa la talla sota tàlem (són ben poques les tallen que tenen aquest privilegi simbòlic!). Entrada pel pont de l'Oriol, ovació, nomenament d'alcadesa d'honor, parlament de benvinguda i cant de la Salve Regina de Sacho i Marraco. Aquí és quan l'emoció en es barregen amb tota mena de sentiments, i això és el que la fa única (i per això difícil d'explicar). Plors, alegries, tristeses, pèrdues, retrobades, agraïments, naixements, morts... és impossible posar-nos en les ments de tots i cadascun dels borgencs.

Després el ball de diables segueix fins a arribar a l'Hort del Dasca per veure el castell de focs, per continuar fins a la plaça de l'ajuntament que és envaïda pel foc! Quan s'acaben les últimes carretilles la Mare de Déu entra a l'Esglesia i els diables acostumen a ser els primers en la cua del besamans. Costa molt explicar-ho en paraules però he trobat un vídeo que mostra alguna d’aquestes idees.

El que fa que sigui una festa especial és el propi fet de ser-hi. No val a marxar per evitar sentir segons quins sentiments. Malgrat el que ens pugui haver passat la resta de l’any, la Festa Major és la festa de tots i fugir-ne no ens soluciona res. Tots ens estimem aquesta festa i si sabem respectar els nostres sentiments no ens caldrà posar cap màscara, per això la Festa Major cada any és diferent!

Bona Festa Major!

La necessitat de les arrels

“Com més gosem caminar per nous senders, més necessitat tenim d'estar arrelats a la pròpia tradició i oberts a les altres”.

A Aquesta frase d’en Ramon Pankikkar se li poden donar moltes interpretacions, però avui m’ha ajudat a començar el blog pensant en el que és per a mi “la pròpia tradició”. Després de només 5 dies a Galícia ja hi ha hagut algú d’allà (de la pròpia tradició) que ha aparegut per aquí (per les altres), i quan me'n vaig enterar, vaig saber que havia d’anar-lo a esperar (la necessitat de les arrels).

El tet Domènec ha fet el Camino amb bici des de Roncesvalles amb només vuit dies i mig!!! (quasi 800km!). I clar aquí teniu la fotografia que ho ha immortalitzat (tot i que la bici ja estava empaquetada quan hem fet la foto).

Que contenta que he estat quan ens hem vist! Quina energia ue portava ell a sobre! Que bé que s’ho ha passat! Només pel fet de veure’l tant entusiasmat ja ha valgut la pena el viatge!

Quasi no he vist res de Santiago, de fet no anava a visitar la ciutat, això també queda pendent, sinó a sentir les arrels. 

Gràcies tet!

Desmitificant

Porto dos dies a Ferrol i dues persones diferents m'han dit: "Oye, tu por ser catalana hablas muy bien el español" us podeu imaginar la meva cara... jo que venia preocupada pel meu accent català... ja vec que em tocarà parlar molt i amb molta gent per desmitificar alguns tòpics. El d'avui alimentat per la polèmica de l'educació en català i com ho tracten alguns mitjans de comunicació espanyols


Aquestes dues persones estaven convençudes que a catalunya no s'aprenia el castellà i que el fet que jo el parlés era extraordinari, i no serà pq el meu castellà sigui una meravella! De fet crec que mai abans m'hagués pogut imaginar que algú em digués que parlo molt bé aquesta llengua. 


Després t'afegien que quan ells alguna vegada han vingut a Catalunya i han parlat en castellà tothom els hi ha contestat en aquesta llengua, però que es pensaven que havia sigut casualitat... A vegades pensem que els reportatges de tele-madrid no els veu ningú, però quan reps uns comentaris d'aquests t'adones del poder dels masmedia.


Qui m'ho havia de dir a mi que algú em diria que parlo bé el castellà!