Moltíssimes gràcies!!!

A vegades dir gràcies queda curt, ja ho sabem, però no ho sé dir d’una altra manera. Ahir va ser un dia molt intens, culminava la feina feta durant molts anys d’estudi, era el “concert de graduació”, i fer un concert només per a les tres persones que m’havien d’avaluar no hagués tingut cap sentit. Per això per mi era molt important que la sala estigués plena de persones a qui m’estimo molt.

Jo sabia que el contingut de la tesi era difícil d’entendre per algú que no està posat en el món de la dinàmica multisòlid (segurament tan difícil d’entendre com un concert de música contemporània al qual pocs hi estan avesats), però no volia que això fos una autojustificació per no venir.

I per això us dic MOLTES GRÀCIES. No estava sola en aquest moment, la família sempre m’heu fet costat. Que vinguéssiu tiets, cosins,  avis carnals i més llunyans... era necessari perquè pogués tirar endavant el repte de la presentació. Igual que ho era que vinguéssiu aquelles persones que sabeu que formeu part de la família encara que no sigui per sang (i quina sorpresa que hem vau donar!).

I no només això, sinó que a molts us he atabalat durant quatre anys parlant d’un doctorat, d’ortesis, de laboratoris, de marcadors.... , i per això, com em va dir algú, em va fer molt feliç tenir gent amb qui m’he relacionat des d’àmbits molt diferents, des d’organistes a balladors tradicionals, des d’amics de l’institut a companys de carrera i de doctorat, des dels que us he tingut com a professors fins als que m’heu patint a mi donant classes, des d’ex-companys de pis a la tropa de matemàtics a qui fins i tot us va fer gràcia tornar a la vostra facultat, des dels que ens trobem sempre involucrats per les Borges als qui ens hem conegut per Riudoms, des dels que compartim la música en la pregària fins als que ens trobem de festa en festa...

I també, perquè no dir-ho, moltes gràcies als qui vau aparcar les diferències que a vegades es poden donar en l’ambient de feina i vau decidir ser tots amb mi, al personal d’administració i serveis i a tot el professorat  i becaris (a qui les classes us ho permetien) del departament d’enginyeria mecànica, va ser molt important.

També n’hi ha molts que m’heu enviat missatges donant forces i ànims perquè no podíeu ser-hi físicament presents ahir, sé que ahir en algun moment us en vau recordar, i el vostre suport estava amb mi (ram de roses inclòs!). La padrina Cinta al final no va poder venir, però des de casa estant tenia totes les forces posades en mi (avui no s’escapa de que li posi el video!).

Suposo que molts vau veure que per als més propers ahir va ser un dia mogut. La mare organitzant-me cotxes “sorpresa” (a falta del llacet damunt del capó) portant-me gent molt significativa per a mi, la Montserrat fent tots els papers de l’auca, des de maquillar-me i vestir-me a ser la mestressa de claus i targetes perquè tothom pogués arribar a lloc, des de filmar tota la defensa a trucar a qui estava mig perdut per la zona universitària... El Cesc que apart de ser l’encarregat d’encendre i apagar llums ha sabut recolzar-me durant tot aquest temps, i sobretot perquè aquestes últimes setmanes ha entès que la inèrcia em podia fer fer coses sense gaire sentit i que jo no n’era conscient... i el Josep Maria, el meu director de tesi, que encara que a mi no m’ho digués, algú altre em va reconèixer que estava tan nerviós com jo.

Potser durant el pica-pica no vaig poder parlar massa amb cadascú de vosaltres (per cert, fantàstiques les coques del Toni i els cocs ràpids de l’àvia Antonieta!), em sap greu, estava totalment desbordada, però avui me n’adono del feliç que em vau fer sent tots allà. Com vaig dir cap al final, en un dia així vaig trobar a faltar molt al pare, per això la tesi li he dedicat de tot cor, perquè ser que ell (que com deia la tia m’hagués fet ballar dalt d’un pal) ara està molt content que entre tots m’hagueu ajudat a donar aquest altre petit pas.

Moltes, moltes gràcies!

I igual que vaig acabar els agraïments a la tesi, només puc dir:

“...Sempre hi ha Algú que em crida fort des de la sorra,
és una veu que em parla al cor quan tot s’enfonsa
 i em diu que tiri mar endins...,
Torna-ho a intentar!” 

PD:  I moltes gràcies a tots els que vau fer fotos (les que he penjat són del Mon). Ah i també moltes gràcies per “retransmetre” via facebook i whats app el que estava passant. Com diuen pel DEM: havia de ser una presentació 2.0!

6 de febrer de 2007, 6 de febrer de 2012

I ja són 5 anys.

Sí pare, avui fa 5 anys que ens vas deixar. I cinc ja són molts. Masses.

Estem acostumats a veure contínuament morts llunyanes (a les notícies, a les guerres...) i morts fictícies (a les sèries, a les pel·lícules, als llibres...), però això no ens serveix d’aprenentatge. Quan qui es mora és una persona propera se’ns creen tot un reguitzell d’emocions que ens sobrepassen i que no s’acaben el dia de l’enterrament. Sentiments que tornen a aflorar en dies assenyalats com ho és el 6 de febrer. El resultat: acabem callant.

Per això m’he decidit a tornar a escriure al bloc. Per evitar el gran silenci que es pot crear avui. Som uns quants els que tenim aquesta data al cap, però a la vegada som incapaços de parlar-ne, de trucar-nos per saber com ens sentim, d’expressar-nos mútuament el nostres suport. Callem, però tots sabem que necessitaríem parlar.

No et plorem només perquè siguem egoistes. Plorem perquè ens consta d’entendre la situació, perquè ens volem revelar contra el que estem vivint, perquè simplement el que va passar fa cinc anys no ens agrada i ho vivim amb impotència sabent que nosaltres no ho podem canviar.

L'any passat et donava les gràcies. Avui, que molts et tindrem encara més present, dóna’ns força per acceptar que la teva mort també és part del modelatge de la nostra vida, dóna’ns força perquè aprenguem a escoltar el que ens han de dir aquests sentiments que ens superen, i dóna’ns força perquè tot plegat no sigui, simplement, un procés de resignació.