L’escola en català, ara i sempre

No crec que calgui donar gaires arguments, el model d’immersió lingüístic català funciona, i qui hi troba arguments en contra és que està esbiaixant la situació o parla fent seves vivències d’altres que veuria que són ben diferents si visqués una temporada aquí.

Ja estic cansada de sentir veus que diuen que a Catalunya no es parla castellà (ja ens agradaria que és parlés més català), o en vaig tenir prou quan a Galícia em van dir “Por ser catalana hablas muy bien el español, ¿dónde lo has aprendido?....” I no cal buscar gaire per trobar aquests dies comentaris de l’estil: “es que los catalanes usan palabras en catala cuando hablan en español” (si sabessin la quantitat de castellanismes que fem servir quan parlem en catlà.... ) o “es que no saben hablar, se les nota que son catalanes” (els andalusos no tenen accent, veritat?)

Total que he recordant que el 2009 es va passar una prova a tots els estudiants de 4rt de primària de tot Espanya i el 2010 una d'equivalent pels de 2n d’ESO. N’he buscat els informes que es van publicar (aquí podeu trobar el de 4rt i aquí el de 2n d’ESO) i simplement n’he retallat els gràfics. Les evidències salten a la vista.

 Gràfic: Evaluación General de Diagnónstico 2010. Educación Secundaria. Segundo curso

 Gràfic: Evaluación General de Diagnónstico 2009. Educación Primaria. Cuarto curso

En els dos informes els estudiants catalans obtenen una nota per sobre de la mitjana d’Espanya en comprensió lingüística (comprensió lingüística castellà, evidentment, perquè era una única prova per tot l’Estat). La puntuació que els catalans obtenen està per sobre de comunitats monolingües com Andalusia o Extremadura. Veient aquests resultats qui es pot atrevir a dir que qui estudia a Catalunya no acaba aprenent castellà o que en té un domini inferior?

Aquestes proves valoren quatre besants: Competència en comunicació lingüística, competència Matemàtica, Competència en el coneixement i la interacció amb el món físic i competència social i ciutadana. Doncs bé, no és que en les altres matèries estiguem massa millor (sempre estem en una posició semblant, entre la novena i la dotzena comunitat aproximadament) i de fet en matemàtiques (a 2n d'ESO) sí que estem per sota de la mitjana, així que què tal si posem més hores de matemàtiques enlloc de més hores de castellà? 

Gràfic: Evaluación General de Diagnónstico 2010. Educación Secundaria. Segundo curso

Sumem! Saber dos llengües és molt millor que ser monolingüe. El 100% dels catalans sabem castellà, però no tothom qui viu a Catalunya pot parlar català! On millor que a l'escola per aprendre'n?

Per un país de tots: L'escola en català

Preparant la Festa Major

“Si ves, ja tornem a tenir la Festa Major aquí, però cada any igual, els mateixos actes, que si les sardanes, que si el ball de nit, alguna cosa pel jovent...” I tot un seguit de tòpics que es podrien sentir tant a les Borges com als pobles veïns: “podríem aprofitar i marxar de vacances, total cada any és igual...”.

I qui veu la festa major com una cosa avorrida, pot quedar tan ample? La solució és fàcil: IMPLICA’T! La festa major la fem entre tots, i les coses des de dins es viuen de manera molt diferent.

Participa amb els geganters i ajuda’ls a organitzar les celebracions dels seus 25 anys, dóna un cop de mà als diables a la barra del mar, ofereix-te per jugar al partit de casats/des i solters/es, demana si pots ajudar a preparar les bosses de carretilles, participa en el cant de la Salve i la Missa...

Si ho fas veuràs que la festa major comença MOOOOOLTS dies abans de la data que posa al programa i que s’acaba també bastant més tard de l’11 de setembre.

Prova-ho! I veuràs com a la primera carretilla encesa se’t dibuixarà un somriure a la cara, com a l’acord final de la Salve sospiraràs, com el partit de futbol el trobaràs dels més divertits que recordes, com el Vitxet i la Vitxeta seran molt més que els gegants de Reus, com fer créixer una anella sardanista t’identificarà amb els teus veïns, com no tindràs temps d’arribar al ball de tarda perquè encara estaràs recollint altres coses...

I si no t’agrada el que es fa, fes aportacions! Segur que hi ha orelles que et volen escoltar, perquè la Festa Major és una festa viva!!!

Ah! Però que això porta moolta feina? I tant! I molts mals de cap! I moltes reunions, i moltes hores... Que prefereixes seguir-te queixant? Allà tu, no saps el que et perds. Però si et pica una mica la curiositat, prova-ho i l’any que ve em dius el què.

Més enllà de la superfície

Sovint necessitem classificar les coses, posar-los un sol nom per identificar allò que no sabem ben bé com explicar. Va passar amb el moviment del 15-M on sota el nom “d’indignats” entre la societat i els propis mitjans de comunicació hem aglutinat una gernació que no comparteixen grans ideals (o no comparteixen gairebé res). Això sí, sortien al carrer per fer sentir una angoixa (aquesta sí, compartida) que cadascú vivia de manera diferent.

Aquests dies, amb la JMJ tinc una sensació semblant. La manera com un jove Colombià o un jove de Romania pot viure la seva fe és molt diferent. La seva situació en cada parròquia, la política que l’envolta, les tradicions més locals... són tan diferents com ho podien ser les experiències dels indignats. Hi haurà qui viurà la fe d’una manera més fanàtica, altres que preferiran viure-la en silenci, alguns en petites comunitats, d’altres es trobaran encantats entre la massa... I malgrat això, ens entossudim a posar-los tots en un mateix sac.

La majoria de sociòlegs parlen d’una falta de valors, d’ètica, de cerca de noves religions per saciar uns neguits interns, de l’augment de teràpies alternatives, de pràctica de religions orientals... Doncs que un conjunt de joves es reuneixin per reflexionar, per compartir les seves vivències, per fer voluntariat, per compartir uns valors o per reafirmar-se no hauria de ser tan revolucionari, no? En el fons el que veiem aquests dies és una altra manera de viure tan legítima com qualsevol altra.

I això va més enllà de si algun radical vol atacar amb productes químics a un altre grup, de si la pompa vaticana proclama frases desconcertants pel s.XXI o dels missatge impositius que ens vol transmetre certa premsa. I és cert, segurament l’austeritat no és la tònica dominant, i aquí caldria fer molta autocrítica, però això no desmereix totes les altres experiències que aquests dies es compartiran a les JMJ.

No té sentit voler veure un únic perfil en els joves que es reuneixen a les JMJ. No té sentit, com no en té intentar etiquetar tots els seguidors d’un grup folk de hippies o tots els seguidor del Barça de brètols per les destrosses en les celebracions.

Hi haurà qui haurà vingut per reafirmar-se provinent d’una regió on la seva religió és la minoirtària, hi haurà qui ho farà per estar proper al Papa, però també hi ha haurà qui vol compartir una estona de pregària, conèixer joves amb valors comuns, cantar o fins i tot qui ho haurà fet només per fer turisme a bon preu.

Segur que les experiències dels qui ho hauran vist des de dins no tindran res a veure amb les imatges que veiem per la televisió. I això és el que dóna sentit a les JMJ.

Marcada

Viure en societat té l’avantatge que al llarg dels anys vas coneixent molta gent. A l’escola, a l’institut, al poble, de festa, a la feina, compartint hobbies, en un viatge...

I d’entre tota aquesta gernació, sents amb algú una sintonia especial (i no parlo d’una parella). És algú que aconsegueix marcar-te. No importa l’edat, el lloc ni el molt o poc que hi acabis coincidint. De fet acostuma a ser gent amb qui no t’hi veus a diari. Una conversa, un pensament, una manera de fer, la música... hi ha alguna cosa que t’hi uneix de manera molt forta.

La mort dels qui estimes et posa a prova. Com costa d’acceptar que ja mai més tornarem a coincidir! Just pensar en la mort d’algú estimat se’ns desperta un sentiment de voler tornar-hi a tenir una conversa, es fan més presents els detalls que ens unien, voldríem tornar a compartir aquells espais tan especials.... Però ens n’adonem que de cop una relació ha quedat tallada.

Després veiem que, per sort, no tot se’n va. És cert, no tornarem a sentir les seves paraules, però en canvi allò especial que ens unia segueix present. Hem enterrat un cos però la marca no se’n va.

Gràcies per marcar-me, Odiló.

Per a la il·lusió

Quan veiem algú proper a nosaltres molt més energètic, positiu i alegre del que està normalment, es pot caure en el fàcil parany de pensar que té un comportament més tirant al d’un infant que no pas el que li “tocaria”. Però només que ens hi parem a pensar un moment, ens n’adonem que aquella persona vol compartir amb nosaltres l’alegria del que està vivint.

Quan aquests sentiments són fruit d’haver pres una decisió i tirar endavant, hem de saber veure el pas de gegant que per aquesta persona comporta.

Els dies previs a l’acte que materialitzarà el canvi són dies on les emocions ens sobrepassen, on anem més per inèrcies que per raonaments,  dies on volem controlar qualsevol detall, on els preparatius ja ens emocionen...

Nervis, noves sensacions, molta il·lusió, inici d’una nova etapa... Cadascú ho experimentem de manera diferent però és un plaer veure que algú al teu costat està ple d’alegria perquè creu fermament en allò que està a punt de començar.

Gràcies Marona!!!

Per la coherència

Sovint un desenvolupament, una explicació o l’argument d’un text és criticat per “no ser coherent”, perquè no té sentit, no hi ha connexió entre les idees.

És molt fàcil veure que els altres no són coherents: El PSC no es coherent amb el PSOE, CiU no és coherent quan diu que ha de governar la força més votada a la vegada que intenta governar a Tarragona amb el PP per desbancar el PSC, encapçalar una guerra i que et donin el premi Nobel de la Pau no és coherent, no és coherent que cada conseller d’educació canviï la llei d’ensenyament,... i així un llarg etc.

Però... i naltros? Per poc que hi parem a pensar trobarem actituds que des de fora es poden veure com a incoherents, però que naltros podem defensar sense cap problema: Ens pot no agradar l’òpera però voler anar un dia al Liceu, podem ser fanàtics del Barça i a la vegada despotricar del dineral que guanyen els jugadors, podem estar descontents a la nostra feina però no fer cap pas per buscar-ne una altra de millor...

I si mai aconseguim ser prou coherents com voldríem, perquè som capaços de criticar tan sovint als altres per la seva manca de coherència? Es pot ser coherent, sempre i amb tot? Està bé poder canviar d’opinió segons les circumstàncies o hem de mantenir-la perquè un dia vam decidir com seriem? Ser coherent voldria dir ser monoton? La monotonia pot ser incoherent?

Reflexió post-electoral

Els grans mitjans de comunicació parlen de la victòria convergent a nivell de Catalunya. Mirant els resultat és fàcil treure aquesta conclusió, però a nivell local, quan els pobles són petits, no crec que el nom del partit hi hagi tingut un pes tan rellevant.

La llei d’Hondt ha fet que el nou consistori municipal de les Borges estigui format per 8 regidors de CiU, 2 d’ERC i 1 del PSC.

Abans de res, felicitar a tots aquells que han decidit posar-se en unes llistes amb la voluntat de dirigir un poble des d’un ajuntament. Ho han fet sabent que no hi ha ni un duro a les arques públiques, que l’atur està en rècords històrics, que la crisi que ens envolta no sembla que vulgui marxar, que no està clar quan l’economia començarà a repuntar... i malgrat això, a tots els pobles i ciutats hi ha gent compromesa amb el lloc on viu i amb ganes de treballar des d’un ajuntament. Que poc reconegut que està aquest esforç! Només cal veure un telenotícies per adonar-te’n que els polítics són qüestionats a diari. 

Tampoc descobreixo res de nou si dic que l’electorat està desencantat (i sinó només cal anar a la plaça Catalunya de Barcelona). Però aquesta cantarella es comença a fer pesada, de què serveix amagar-se i resignar-se sota aquesta frase enlloc de motivar un poble?

Als municipis amb més participació s’ha demostrat que qui sap moure l’electorat és qui es fa proper als vilatans, qui treballa (ho ha treballat) pel poble de manera desinteressada, qui es fa present en tot tipus d’actes (des de partits de futbol a processons de setmana santa), qui se sent del poble i sempre l’ha volgut tirar endavant (només que ara ho vol fer des de l’ajuntament), qui creu que estar en un consistori és una possibilitat per millorar el lloc on viu i que tan s’estima.

Els vots d’un poble petit són vots “nominals” a la gent que integra la candidatura (tampoc estic descobrint res) i el cap de llista  acostuma a tenir un paper molt difícil a l’hora d’escollir els companys de viatge. Què valorarà qualsevol persona a l’hora d’emetre el seu vot? Doncs potser en una ciutat hi haurà molts vots que només depenen del color del partit, però això no és així en un poble. 

El que més es valora és que qui entri a l’ajuntament sigui algú del poble (ja sigui gent nascuda o nouvinguda però que hi estigui vinculada), que sigui jove i amb empenta, que treballi sense esperar gaires coses a canvi, que sàpiga transmetre idees, gent que sigui propera als vilatants (no per interessos sinó perquè n’és un més), que escolti, que conegui els problemes reals, gent amb qui es pugui confiar, gent treballadora, amb esperit crític, positiva, optimista, comprensiva, rigorosa, amb voluntat de servei...

Són moltes les característiques que demanaríem a un equip de govern (i segurament ens posaríem d’acord independentment del color del nostre partit polític), però precisament per això és un equip i no només un alcalde el que governa un ajuntament. Per liderar un poble es necessita un grup de gent on cadascú pugui aportar unes quantes de les virtuts que deia abans.

I què passa quan aquestes característiques no es veuen en totes les candidatures? Doncs que la candidatura que sí que les ha aconseguit conjuntar s’emporta la palma.

Cadascú té les seves armes per aconseguir un vot, des d’una gran pancarta a l’entrada del poble al passar porta a porta a portar a presentar el programa electoral, des de un gran míting a una senzilla presentació de candidatura... I és en aquestes situacions quan es posa de manifest part de l’ànima de la candidatura.

Hi haurà qui valorarà més poder enviar un programa imprès amb la millor qualitat del marcat i d’altres que es decantaran per una simple carta, hi haurà qui pensarà que un míting és necessari per transmetre les seves inquietuds i hi haurà qui no, alguns donaran molta importància al cartell de l’alcaldable i d’altres pensaran que és una despesa innecessària... Però per poc que ens hi parem a pensar veurem que aquests gestos són un petit reflex del que la candidatura vol fer pel poble.

Ahir vam escollir unes persones perquè ens representin en un ajuntament pels propers 4 anys. Ara ells tenen la nostra confiança. Deixem-los treballar i, en tot cas, cap al final de la legislatura ja els hi demanarem passar comptes. De moment, ens agradi més o menys, no els hi hem de posar pals a les rodes (que ja està tot prou complicat) i en el fons, segueixen sent els nostre veïns. 

MOLTES GRÀCIES a tots els que han assumit la responsabilitat de tirar endavant el nostre petit país.

Esperit Crític

Les veritats absolutes no existeixen i allò que ens fa diferents a la terra és la nostra elevada capacitat de pensar (o això és el que ens fan creure). Però massa sovint topes amb gent que ha decidit deixar de fer-ho, gent que segueix les indicacions d’algú a qui li ha delegat la responsabilitat de gestionar el seu pensament.

El sentit crític hauria de ser present en el dia a dia, i cal fomentar-lo des de ben aviat. Tots sabem que els nens tenen una edat on qualsevol cosa que els expliques és contestat amb un “i per què?” Però aquesta curiositat s’acaba, potser perquè els adults la tallem d’arrel o potser simplement perquè és qüestió d’edat.

Però si no tenim sentit crític podem resoldre un problema, obtenir, per exemple, que la força que hem de fer per moure una cadira de jardí és de 50000000N i quedar-nos tant amples, o rebre un mail dient que es té un medicament per curar la Sida i que no es comercialitza perquè a algú no li interessa i creure’ns-ho sense comprovar qui ha dit això i quines fonts utilitza. O potser rebem una oferta de canvi de companyia telefònica que sembla fantàstica i 6 mesos més tard ens adonem que no era el que ens pensàvem...

I està clar que no podem tenir esperit crític amb tot, no tenim prous hores ni prous coneixements, però enlloc de creure’ns tot allò que ens arriba, seria molt més raonable posar-ho en dubte fins que no ho haguem contrastat.

A les classes de la universitat em passa el mateix. A les hores de consulta, arriben alumnes esperant que els hi diguis una frase contundent, una veritat absoluta que ells copiaran sense dubtar-ne ni un minut. Si més endavant són interrogats sobre perquè han escrit allò ho tindran fàcil “tal professor ens ho ha dit”. Com si amb això n’hi hagués prou!!!Que els professors d’universitat tenim una capacitat diferent de la resta del món per poder sentenciar sense que allò es pugui posar en dubte?De què serveix escriure una frase que ha dit algú altre sense entendre-la? Com pots saber si allò que t’han dit és o no cert o e teu cas és una excepció?

I viceversa, quan la teva resposta és busca-ho en tal llibre, pensa en com hi pot afectar aquest factor, quina explicació dones a aquests resultats, o perquè creus que és interessant posar aquest gràfic, moltes vegades la resposta que obtens és de l’estil: “però això tu ja ho deus saber no?”, “No m’ho pots dir?”, “aquest gràfic vas dir tu que el posessim....”

I tornem a ser al cap del carrer.

Entenc que és més fàcil i menys costós fer allò que algú et diu, no tenir opinió i adaptar-te amb més o menys gràcia a cada situació però semblava que havíem entès que el poder basat el domini sobre la resta a qui no es deix opinar ni pensar no era la millor opció, veritat?

Docència Universitària

“L’única professió per a la que no es necessita cap classe de formació és la d’idiota”. Aquesta frase de Joseph Pulitzer va ser la que va obrir una de les xerrades de la “XIII Reunión Nacional de Profesores de Ingeniería Mecánica”.

La docència és un ampli camí que permet transmetre inquietuda, motivar, conèixer i explicar més enllà del temari d’una assignatura. Què es demana a un docent? Que sàpiga transmetre uns coneixements? Que domini a la perfecció el temari? Que no faci les classes aburrides? Que motivi a l’alumnat? Que s’adapti als coneixements de l’aula?

Per a ser mestre a primària es demana un magisteri, per a secundària el certificat d’aptitud pedagògica o el màster equivalent, però i per a ser professor a la universitat? Doncs a nivell docent RES. I després ens queixem que hi hagi professors dolents a les aules? Hi ha molts requisits per entrar a la universitat, però totes les exigències són en l’àmbit de la recerca. O es dóna ni s’egixeig (a priori) cap formació per a la docència.

I d’aquí surt una altra pregunta. Qui pot ser professor i de què? Un títol universitari és suficiennt per marcar una trajectòria docent? Un físic serà millor que un enginyer a l’hora de donar experimentals a la ESO? Un matemàtic donarà millor matemàtiques que un informàtic? En el departament d’enginyeria electrònica de la universitat no hi pot treballar un enginyer en telecomunicacions?

En aquesta Reunió, algú va suggerir que si la formació del professor que dóna una assignatura d’enginyeria mecànica, no sabrà transmetre la visió enginyeril que els alumnes esperen. A la xerrada hi assistien professors d’enginyeria mecànica amb perfils diferents, físics, enginyers navals, mecatrònics, industrials, algun matematic... i alguns d’ells seran millors docents que els altres (o se’ls ha de vetar l’entrada a la universitat) per uns estudis que van iniciar fa potser 20 anys?

Hi havia qui ho defensava, però jo no ho tinc gens clar. Qui vol fer la feina ben feta és formarà per aconseguir-ho, i qui no, per molt que hagi fet una carrera totalment relacionada amb el que està donant, no acabarà transmetent res als pobres alumnes que l’han d’escoltar.

Consultes 10A

El passat 10 d’Abril es van celebrar les últimes consultes populars sobre la independència de Catalunya. Aquesta vegada amb el repte de mobilitzar la població de Barcelona. I la veritat és que els resultats van superar totes les expectatives.

Barcelona va aconseguir una participació d’un 21.37% o el que és el mateix, van votar 257.645 barcelonins dels 1.143.000 que podien fer-ho. I això, que dit així sembla poc rellevant és un fet extraordinari.

Si grafiquem la participació que s’ha obtingut en els municipis que s’han fet les consultes, respecte el número d’electors de cadascun d’aquests municipis obtenim:

Segurament aquest gràfic costa d’interpretar, el punt de Barcelona (el de més habitants) no ens permet veure bé quina tendència segueixen les altres poblacions. Traient aquesta dada, obtenim un nou gràfic on ja queda més clara una tendència logarítmica:

Per tant, si grafiquem el percentatge de vots respecte el logaritme de la població el que obtenim és:

En aquest cas la tendència s’aproxima molt més a una recta, i en destacarien poblacions de molts pocs habitants com Pinell del Solosnès i Sant Jaume de Fortanyà on gairabé tots els electors van acabar votant però també destaca el comportament de Barcelona. Queda molt clar que la participació que es podia esperar era molt petita, i en canvi la plataforma BcnDecideix va aconseguir que les consultes fossin una festa: grups de música, gegants, agrupacions culturals, voluntaris... i tot això acompanyat d’un molt bon temps van permetre que més de 200.000 barcelonins s’animessin a votar.

Encara que el comentari d’intereconomia sigui que a ningú li interessen aquestes consultes perquè hi va haver un 80% d’abstenció, els catalans sabem que alguna cosa està canviant

"Es que jo sóc de lletres"

Per què a tothom li faria vergonya dir que no sap llegir o escriure però a la vegada a ningú li sembla malament no tenir una més mínima idea de matemàtiques? I ja no es tracta de no saber quina és l’arrel de 81 o com s’aïlla una x... no, no, el problema és molt més greu.

Cada dia ens bombardegen amb moltíssimes dades: Inflació, percentatge d’atur, enquestes, audiències televisives, IPC... I ja sigui per falta de competència matemàtica dels redactors de notícies, o perquè realment ens volen manipular, qui no té un sentit matemàtic crític pot ser fàcilment enredat. Alguns exemples:

La pugna per les audiències entre telecinco i Antena 3 feia vergonya, però molta gent es podia empassar aquest gràfic sense més.

I la diferència era del 0.3%!!!! L'anunci en general no té pèrdua

Els gràfics tenen moltes avantatges, però si no els sabem interpretar són una eina per despistar molt fàcilment. Mireu quins gràfics publicava telemadrid fa uns dies sobre el pressupost de les comunitats autònomes.

Resulta que és un gràfic truncat, i això fa que visualment es converteixi en un engany. Si fem començar el gràfic des de zero quedaria:

Diferent veritat?

Però no només en gràfics. Hi ha qui no sap diferenciar els termes absoluts dels relatius. La notícia del mundo:

    Las cajas de ahorros fueron algo más agresivas que los bancos en este apartado. Han desaparecido del mapa 783 oficinas (el 3,13%), con lo que ahora tienen 24.202.    Su red es notablemente superior a la de los bancos que, tras cerrar 740 sucursales (el 4,74% de su red), conservan 14.840.

Ja es veu que és més agressiu un 3% que un 4.7%, no?

I ara que he estat per terres gallegues, un dia vaig llegir a la voz de Galícia: "Cuatro de cada diez profesores de la provincia de Ourense se jubilan este año" ( i el titular era enorme! i jo pensant doncs es quedaran sense professors... I després llegeixes la notícia:

La conclusión del sistema transitorio de jubilación anticipada provocará un número importante de bajas de profesores al finalizar este curso. Según el sindicato Comisiones Obreras más del 4% de los docentes de la provincia optarán por el retiro en junio del 2011.

... sense comentaris

No es tracta de buscar culpables, però veient aquestes notícies queda desacreditada qualsevol persona que pensi que les matemàtiques no son res més que una assignatura que cal aprovar per tenir l’ESO.

 "Que no nos embauquen" que diria el clàssic.

Temps d'examens

Surto de vigilar un examen, i cada vegada tinc més clar que vigilar un examen no hauria de voler dir respondre preguntes. Els alumnes tenen una necessitat incontrolada de preguntar tot el que puguin en un examen. I buscant el perquè del que avui m’ha passat he trobat vàries explicacions del que pot estar pensant l’alumne en aquell moment.

1. “A veure què li puc treure a aquest professor que ell segur que sap quina és la solució” (ningú ha pensat que si hi ha 9 aules d’examen i l’assignatura la donen 4 professors pot ser que t’estigui vigilant algú que no en té ni idea? De fet pot ser que en sàpiga menys que tu i tot!)
2.  “Uis l’enunciat té més de 5 línies, i està contextualitzat. Em vull assegurar del que llegeixo”. I llavors tens preguntes de l’estil “si diu que el temps de cicle és de 5 segons, vol dir que el cicle dura 5 segons?”
3.  “Uf estic molt nerviós, no entenc res, he de fer una pregunta, però no sé ni què preguntar... però potser el profe m’ajuda”. I avui dues persones m’han preguntat “què vol dir que canvia de sentit?” (I la meva resposta hauria d’haver sigut:  “l’enunciat està en català estàndard, no entens el català?”...)
4.  “He de mirar què fa el del meu darrera, que jo això no sé ni de què va”. I llavors la pregunta es transforma en “li puc demanar el típex?” (Mires el seu full i te n’adones que tot el que té escrit està a llapis....)
5.  “Ostres si pogués obrir la carpeta... algun exercici que vam fer s’assembla a aquest” I l’alumne decideix (AMB TOTA LA PAXORRA) obrir la carpeta. Això que t’hi acostes:

                        - Què estàs fent?

- Res res, només agafo el formulari

- Però el formulari es treu al principi de l’examen

- Mira mira, només és un formulari.

(L’agafes, i veus que està fotocopiat, i això no està permès en aquest cas....)

- No el pots tenir, no està manuscrit, és una fotocopia. Guarda’l.

(Ho fa i al cap d’uns 10 minuts et torna a cridar)

- Es que en tinc un que sí que està manuscrit?

- ?????... però m’estàs prenent el pel? Vols treure un full o un altre en funció de l’enunciat de l’examen? M’ho dius en sèrio?

És una mena de joc de policies i lladres. A uns ens toca fer el paper de vigilant quan fa uns anys fèiem l’altre... Ningú ha pensat que els professors érem estudiants i que les tècniques de copiar no han avançat gaire? (D’acord ara a sobre hem de vigilar que l’examen no es resolgui via mòbil..., però malauradament les altres tècniques són majoria...)

I amb tot jo he perdut un parell d’hores que no han servit per res (perquè cap de les preguntes que m’han fet tenien sentit). I això val la pena? Si després quan trobes algú copiant no acaba passant mai res... No es podria començar l’examen amb una frase de l’estil “no es respondran preguntes, si teniu algun dubte o creieu que us falta alguna dada, poseu per escrit la hipòtesis que necessiteu per seguir endavant i justifiqueu-la.”

I per si fos poc, demà em toca vigilar un altre examen que no he vist ni he fet... Visca els parcials!

Albada Montserratina

Hi ha dies que et sents més connectat que d'altres.
Avui, simplement gaudint de la contemplació.

això no entra a l'examen

Un dels trets característics comuns en qualsevol àmbits de la formació (instituts, universitats, conservatoris, escoles de dansa, cursets...) és que la majoria d’alumnes inverteixen el temps en aprendre estrictament allò del que han de ser avaluats. Un “això no entra a l’examen” implica una desconnexió automàtica del cervell de l’alumnat.

En aquest sentit, encara que les escoles de carreres tècniques diguin que “fomenten habilitats transversals, i que promouen actituds de compromís ètic, social i mediambiental”, com que “això (normalment) no entra a l’examen”, la bona intenció de la frase costa de veure en el dia a dia universitari.

Escric això perquè fa uns dies, em va venir a veure un ex-alumne cansat de “només aprendre coses tècniques en aquesta carrera”, i va ser ell qui em va dir: “Una assignatura de poesia hauria de ser obligatòria en una carrera com industrials” (perdoneu però algú ho havia de dir, que dirien a Polònia). I l’entenc perfectament. És cert que l’ETSEIB és una escola de formació tecnològica en l’àmbit de l’enginyeria, però també és cert que l’escola està formada per PERSONES i que l’alumnat espera alguna cosa més que un nivell acadèmic alt i de qualitat.

La universitat sap formar enginyers sòlids científicament, però té massa descuidat el fet que forma membres d’una societat. Sap fer créixer intel·lectualment els alumnes però a la vegada es preocupa poc del seu creixement personal. Promociona el creixement intel·lectual en l’àmbit científic, però abandona tots els altres camps (no només l’emocional).

Les noves titulacions europees podien ser un bon moment per introduir, també, aquest canvi. Però el que de moment es respira tampoc va per aquí. Els que detectem aquesta mancança ens haurem de seguir formant per buscar el nostre equilibri personal sabent que, malauradament, “això no entra a l'examen”.

Créixer

Els canvis són continus en el nostre dia a dia, però a la vegada tenen una derivada petita, no és fàcil veure’n el seu efecte d’un dia a l’altre. Però de cop, un dia, t’adones que has crescut.

Et trobes en una situació que t’és familiar i a la vegada estranya. És una situació que has viscut altres vegades però on tu hi tenies un paper molt més passiu, i aquesta vegada et trobes estant a primera línia, en un lloc que fins ara hi estava algú altre.

Mires una finestra temporal més gran i veus que els petits avenços diaris s’han transformat en un canvi molt més important. El background que durant aquest temps has acumulat et permet no estar del tot incòmode. No te n’havies adonat però has crescut.

Reflexiones i veus que qui estava sempre a primera línia t’hi fa un lloc i sap delegar-te nous reptes. Comences per petites batalles que a la vegada et permeten agafar més confiança i començar a assumir la nova situació.

Quina sort tenir a prop unes mans que et protegeixen i a la vegada et permeten créixer!!! 

Gràcies!

A aquesta gent no l’haurien de deixar estudiar

Situació: Classe de pràctiques d’una assignatura d’Enginyeria Industrial. Classe “voluntària” (igual que les de teoria! Pot anar-hi qui ho cregui necessari, no són obligatòries per aprovar l’assignatura). Antigament les classes eren de dues hores, ara, la mateixa pràctica, s’ha de fer en hora i mitja. Per tant de feina no en falta.

Ha passat una hora des de l’inici de la sessió. Estic resolent dubtes a un alumne (Alumne 1), i n’apareix un segon que ve del fons de la classe:

     Alumne 2: Puc marxar no? No és obligatori fer la pràctica, veritat?

     Jo: Sí ,sí, cap problema.

     (L’Alumne 2 marxa)

     Alumne 1: A aquesta gent no l’haurien de deixar estudiar.

En aquell moment no he sabut respondre i estic convençuda que l’alumne 1 té tota la raó, però m’ha sobtat que ho digues amb tanta convicció i com una imposició o una obligació  “no l’haurien de deixar estudiar”

Avui llegia que des de la generalitat es volen començar a fer pagar els rescats de persones imprudents que han necessitat ser salvades pels bombers. I això m’ha fet pensar que una cosa semblant hauria de passar a la universitat.

Majoritàriament no som conscients dels diners que ha de posar l’estat en una universitat pública. El preu de la matrícula és una ínfima part del cost real, i potser per això hi ha quin no dóna cap valor a les classes. Ei! Però que els diners de l’estat venen dels nostres impostos!!!

Quan som acceptats com a estudiants universitaris, estem utilitzant uns diners que la societat aboca en la nostra formació pensant que aquesta formació millorarà després la pròpia societat. Però aquí el compromís sembla que només hi és per una part. Se’t segueixen pagant els estudis facis el que facis, et treguis la carrera en 5, 7 o 11 anys. Però quan algú decideix saltar-se una classe, passar-se unes hores al bar o simplement no estudiar i utilitzar aquest temps pel lleure, és conscient que ens està estafant a tots?

I que consti que això no treu que jo hagi de fer autocrítica i veure per què aquell alumne no estava interessat en acabar la classe, perquè alguna raó devia tenir per marxar! Però sabem que el cas no és tan excepcional i que no depèn exactament del malament que pogués estar fent la classe.

Ens cal haver hagut de treure els diners de la nostra butxaca per valorar allò que rebem?

Terratrèmol al Japó

Japó, un dels països més avançats del mon, un país amb un dels índex més alts en educació, un país amb economia forta, on tot sembla aparentment que funcioni a la perfecció, trens hiperàpids, autobusos ben organitzats, milions de desplaçaments diaris en metro... Un país  habituat als petits simes i per tant amb bons sistemes de predicció...

Però de prediccions la naturalesa no hi entén. Les imatges del que ha passat no deixen indiferent a ningú, onades emportant-se cases senceres, un maremagnum d’aigua, terra, cotxes i avionetes que s’emporta tot el que troba, tremolors més forts dels que podem imaginar, cases fumejant per incendis domèstics, centrals nuclears en perill d’explossió...

I cares de desolació, famílies trencades, amics desapareguts, edificis fets a troços, tot el que semblava tan ferm fa una setmana s’ha esmicolat davant els ulls dels japonesos (i de tot el món) sense ser capaços de fer-hi res. Impotència. 

Potser és que la Terra ens diu que no anem per bon camí.

Col·laboració

Tothom elogia la tasca del treball en equip i seria ingenu pensar que el treball d’un sol cervell  pot tenir el mateix potencial que un grup de gent -ben coordinat-  amb un objectiu comú (amb les excepcions que comporta una afirmació d’aquestes característiques).

Segurament l’èxit d’un bon treball d’equip recau en haver sabut escollir bé els companys de viatge. En aquestes situacions sempre es guanya més del que es perd, però això no vol dir que no hi hagi pèrdues! Al contrari, hi són, cal veure-les i poder-les  balancejar amb els guanys que la situació ens ha portat.

Tots veiem les coses de manera diferent i a la vegada s’ha de prendre una decisió única que no satisfarà mai a tothom. I què fas quan el treball no surt exactament com tu volies però a la vegada aporta molt a creixement del grup? Fins a quin punt has de posar per davant el desenvolupament de grup que el teu personal? Quina és la combinació màgica que permetrà créixer a les dues parts? Potser cal seguir treballant en equip per descobrir-ho.

Primera pedra: el compromís

Hi ha decisions que es poden allargar indefinidament en el temps. A vegades apareix la sensació que no cal definir-se ara, que podries canviar d’opinió més endavant i que tampoc passaria res. El moment de prendre la decisió s’eternitza.

Però també arriba el dia que sense saber molt bé com et decideixes. Potser simplement ho comentes amb algú, ho faré així. I això que aparentment no té cap importància, per a tu, internament, té el significat d’un compromís.

Ahir vaig prendre una decisió, el fruit el veurem  en menys d’un any i mig. Avui és un dia important.

Fent i desfent aprèn l’aprenent

Fent i desfent aprèn l’aprenent. Aquesta frase seria la que resumiria l’estada que avui acabo a Ferrol.

Dos passos endavant i mig enrere per poder-ne fer un altre endavant. Llenguatges de programació nous, software diferent, endinsar-me en el fascinant món del multibody, pensar que has entès el problema i adonar-te’n que només havies intuït per on anava, arribar a un resultat que no concorda amb res, aconseguir un primer model senzill i validar-lo, trobar incoherències i passar-te una setmana buscant l’error... Fent i desfent aprèn l’aprenent.

Programar-te un més de feina, fer el primer pas i adonar-te de nous problemes que no havies tingut en compte. Treballar dues o tres hores i aconseguir que tot el que funcionava deixés de fer-ho, impossible rectificar-ho i passar-te unes quantes hores més per arribar al punt que erets fa un parell de dies...

Però en definitiva APRENDRE. Aprendre molt. Aprendre d’una gent diferent a la que t’envoltava, aprendre a preguntar, aprendre a pensar d’una altra manera, a estructurar diferent la solució del problema, aprendre a espavilar-te, aprendre a buscar nous reptes, aprendre a conviure amb la pluja diària gallega, aprendre a gaudir dels dies de sol, aprendre a conduir per carreteretes perdudes per les aldees...

Una estada fora sempre és sinònim d’aprenentatge.

I he de seguir nostàlgica! Avui fa un any del primer post d’aquest bloc.

Uns inicis incerts, sense saber ben bé què hi apareixeria i de fet sense saber-ho encara. Però és un espai per compartir, per desfogar-me, per reflexionar, per pensar, per intentar entendre, per comprendre, per esperar comentaris, per veure reaccions...

Tampoc es tracta de convertir aquesta entrada en un post d’estadística, però alguns números que a mi m’han semblat curiosos:

El post més vistat: Eleccions al parlament.

Sorprenent, encapçala les estadístiques sent dues vegades més visitat que el següent... No li sé trobar explicació, però potser va ser el fet de parlar del partit pirata, o que el google quan posaves “eleccions al parlament de Catalunya”, posava –en el seu moment– l’enllaç a aquest post.

El post amb més comentaris de persones que no connec personalment (o que almenys hi ha deixat un comentari): Premis Recerca Jove

No us podeu imaginar el que s’agraeix que algú deixi una petjada sempre positiva quan tu has deixat a l’aire un petit pensament.

El total de visualitzacions a data d’avui: 2447. Un dels dies amb més visites: 31-01-2011. El que fa posar un enllaç al facebook....

Els llocs: Catalunya encapçala el rànquing (més faltaria!) seguit d’Espanya, Estats units, suècia, França, Països baixos, Regne unit, Canadà i Alemanya. Tots amb forces visites (extranyament per mi... és bo això de tenir amics repartits pel món :D).

No sé per on seguirà el blog, però el que sí que sé és que tirarà endavant!

Fer caixes

Hi ha coses que tenen data de caducitat, i saps per avançat que un dia tocarà fer caixes, recollir i tornar a marxar. I quan aquest dia s’acosta les sensacions estan més a flor de pell que mai.

Mentre reculls, t’apareixen a les mans coses que et recorden què has fet durant aquest temps. Una entrada d’un concert que sona a música tradicional, una programació del teatre de la ciutat que remet a una escena concreta de l’obra que hi vas veure, una postal de Nadal que t’apropa més als amics de veritat, un calendari que ha travessat oceans per aconseguir robar-te un somriure, un tiquet d’un restaurant amb regust d’aquell marisc tan bo,  un banyador que et recorda el bany a l’Atlàntic...

Engegues l’ordinador i mires fotos, veus que realment has estat molt bé, has descobert un altre petit país, t’has sentit lliure per voltar-lo, has conegut gent extraordinària, has compartit moments fàcils i difícils, t’han visitat família i amics, els has ensenyat racons especials que has trobat per aquí, has rigut i has plorat, has compartit, has après...

En definitiva, tot t'omple de nostàlgia i et fan reviure el bé que has estat. Llavors recordes que quan vas decidir fer el canvi no ho tenies clar, tenies por, no sabies què passaria, i a la vegada t’adones que ara et passa el mateix (i el blog m'ha fet adonar que quasi fa un any que va sorgir l'oportunitat!

 Torna tocar canviar i et reapareix una sensació coneguda.  Per què els canvis sovint ens fan respecte i després ens sabem adaptar de nou al que tenim davant?

Toca fer caixes sí, però no em vull passar la setmana que em queda comptant els dies que em falten per tornar, al contrari, m'algrat que els que tens al voltant s'entosudeixin a fer el compte enrere, jo vull seguir xalant d’aquesta estada i gaudir-ne fins al final.

Avarada del Canberra

Fer una estada fora, ja sigui de feina, per estudis, o per plaer, porta implícit una dosi de sorpresa. Per molt a prop que s’estigui, quan surts del teu entorn més pròxim apareixen un seguit de fets que pots considerar curiositats, estranyeses,  divertiments o una manera d’ampliar la teva “culturilla”.

Ferrol és encara una ciutat molt militar (els ferrolans ho neguen, afirmant que ara ja quasi que no en queden, però els que no hi estem habituats ens segueix sorprenent), una ciutat que no té accés a la ria, perquè els famosos “Astilleros Militares de El Ferrol” es troben rere un mur que aïlla la ciutat de l’aigua.

Però ahir, vaig tenir la possibilitat d’anar a l’altra banda del mur, i la veritat és que va ser tot una experiència. No sabria ben bé com definir-la, perquè em trobava una mica fora de lloc: molts soldats desfilant, mariners –amb la gorra blanca de rigor–, artilleries, infantaries, bandes militars, grues immenses, fragates...  Perquè ahir es va avarar el Canberra. Un vaixell de 27.000 tonelades que va encomanar la marina Australiana a les drassanes ferrolanes.

Tret de la tota la parafernàlia que ho va envoltar, veure com un vaixell tan gran passa d’estar sobre terra a entrar a les aigües de la ria en tan sols 30 segons és impactant. Veure com tantes tonalades llisquen sobre unes fustes ben engrassades, com es va accelerant, com flota –sense maquinària ni control–  i com finalment és arrastrat fins al moll, no es veu cada dia.

Les imatges que enllaço no reflecteixen les sensacions, però el record no es troba al youtube...

PD: Ho he hagut de buscar, però la traducció de “botar un barco” és “avarar un vaixell”

Treballar Sota Pressió

Per què la feina s’acaba sempre a l’últim minut? Per què si tinguessis un dia menys ho acabaries el dia anterior i si et donen dues hores més no ho resoldràs fins dues hores més tard? Què fa que si treballes puntualment sota pressió la teva productivitat augmenti? Per què un deathline t’ajuda a progressar?

Aquests fets només passen si s’ha fet camí abans d’arribar a la data límit. Un estrés ben entès posa el nostre cos en alerta i treu lo millor de nosaltres per saber afrontar la situació. Ara, si abans no s’ha fet un treball constant de formigueta, no podem esperar que la pressió ens solucioni el problema. Ans al contrari! Si ens veiem desbordats encara funcionem pitjor, i el resultat és decebedor. 


Però controlem naltros el temps o el temps ens controla a naltros?

Quan ens trobem en aquesta situació és difícil observar-nos des de fora, però hauríem d’aprendre a assaborir-lo tant o més que els dies de treball més relaxats. Al cap i a la fi, tots aquests moments formen part del nostre camí de superació personal.

La música i el ball, el poder de compartir II

Parlava de compartir...


Només un petit tast de com es pot animar una jam quan tothom comparteix el que sap. 
Els dijous al "pub bodega" de Ferrol (Rua Madalena), la Festa està assegurada!


La qualitat del vídeo no és giare bona però... Que soni la música!