Sant Jordi des de l'exterior

Em nego a acceptar que la diada de Sant Jordi a Catalunya sigui l’equivalent al dia de Sant Valentí en altres cultures. El 23 d’abril és un dia de treball “normal” a Catalunya, però en canvi és un dia molt festiu i els catalans sortim al carrer a celebrar-ho. Crec que Sant Jordi supera amb escreix qualsevol altre dia dels enamorats, i que ha de ser alguna cosa més que el dia internacional del llibre per entendre la gentada que passarà per una paradeta per comprar-ne algun.

No sóc gens fan de les masses, però he de reconèixer que el que desprenen unes Rambles plenes a vessar són uns sentiments que no es poden equiparar a un Sant Valentí; que els desplegaments dels mitjans de comunicació per les paradetes del país no són només fruit de celebrar el dia mundial del llibre, que la rosa és més que un regal d’una persona a la seva parella (sinó no se’n vendrien tantes), i que les noves tecnologies ajuden a rebre unes "roses virtuals" que sovint et dibuixen un somriure... Com es pot explicar als que no són catalans aquestes sensacions?

Avui he regalat 4 roses, i he tingut la sort que me n’ha arribat una de molt especial (amb una conxorxa catalano-gallega). La gent del despatx s’han quedat una mica a quadros, i m’han preguntat si era el meu aniversari :) 

Per acabar d’arrodonir el dia, a Montréal, els del Blue Metropolis celebraven le Journée mondiale du livre i els del Casal Català s’han esforçat per explicar com es viu el 23 d’abril a Catalunya. Avui, a més, tenien la participació de Gabriel Janer Manila. I sí, ja he fet el pas, ja m’he posat la camisa i la faixa i a fer castells!!!! Els faltava gent a la pinya! Mira que tinc colles castelleres a prop de casa, i he hagut d’anar a parar als Casteliers de Montréal.... Suposo que són les coses que fas quan estàs fora i vols sentir-te a prop...

He viscut aquest Sant Jordi amb nostàlgia. Reconec que les aglomeracions de la rambla quan sóc a Barcelona em semblen insuportables; que veig “poc ordenat” que tothom vengui roses a les cantonades, i fins i tot exagerat que el 40% de la facturació anual de flors tingui lloc en un sol dia... però quan no ho tens... ho enyores!!!

Amb el permís del drac, seguiré nostàlgica fins que demà el despertador em faci tornar a la realitat.

Carta Oberta al Sr. Hivern de Montréal

Benvolgut Sr. Hivern de Montréal, 

Per circumstàncies que no venen el cas vaig arribar a Montréal el 20 de gener d’aquest any 2013. Tothom m’havia avisat de la seva presència i de que no era fàcil conviure amb vostè. N’era conscient i vaig venir mentalitzada. 

El primer que vaig fer a Montréal va ser anar a comprar un abric que des d’aquell dia no m’ha deixat...(el meu fantàstic abric vermell que deu ser la peça de vestir que tinc més fotografiada...). Jo, fredolica de mena, arribant la setmana que es batien records de temperatures mínimes i tenint la sort d’experimentar què se sent amb una temperatura de sensació de -40º, vaig poder veure com se’m glaçaven les ulleres només sortir al carrer, o com era necessari agafar el bus per tornar a casa si no volia que se’m congelés la cara. Són sensacions que mai més oblidaré, va ser molt amable de deixar-me gaudir d’una experiència així. 

A més, amb el seu mantell blanc em va permetre gaudir dels esports d’hivern: he fet esquí de fons, raquetes i fins i tot he patinat sobre els llacs gelats de la ciutat. Sempre amb el meu abric vermell. 

Gràcies a que ens permetia estar cada dia entre -15 i -20 graus, jo he après a fer ninots de neu que duraven dies i dies!!! No crec que me'ls exposessin a la ciutat de gel, però m'ho he passat la mar de bé!

Després, per si amb el fred i la neu no n’hi havia prou vaig poder gaudir d’una fantàstica inundació del campus de Mcgill, una cisterna que va saltar i vinga aigua carrer avall, això sí, la neu també va desaparèixer per uns moments. Moltes gràcies de nou. 

(imprescindible veure de 0:30 a 1:00)

Com a regal de canvi d’estació el 19 de març, quan semblava que vostè començava a retirar-se ens va regalar una nevada de 30 cm. Aquells carrers grisos (i una mica bruts, perquè no dir-ho) es van tornar a enfarinar i a demanar ser fotografiats.... A mi em va agafar per sorpresa, però tothom em va assegurar que aquella seria l’última nevada, que ja estàvem fora de temporada i que en gaudís el màxim perquè després l’enyoraria. 

I així ho vaig fer, disposada a gaudir de les últimes volves de neu, vaig anar amb el Cesc a passejar per alguns dels parcs naturals de Quebec. Però clar, com que ja era final de març, els parcs ja no llogaven raquetes perquè estàvem “fora de temporada”. Aquí li mostro una foto on es veu lo bé que m'ho estava passant i la "poca neu" que quedava.

Doncs bé, senyor Hivern de Montréal, primer que tot moltíssimes gràcies per deixar-me experimentar tot això, però sap què passa? Que ja estem a mitjans d’abril, i igual que vaig venir mentalitzada per conviure amb vostè, també ho vaig fer per conviure amb la senyora Primavera i fins i tot amb el senyor Estiu!!!! 

Estic a meitat de l’estada, i també m’agradaria poder veure la verdor dels boscos d’aquí, passejar amb una barca per alguns dels fantàstics llacs que surten en els mapes (de moment jo només he vist esplanades blanques...), sentir cantar ocells, veure flors de colors.... 

No ha estat fàcil assimilar que vostè avui, a 12 D’ABRIL DE 2013, encara ha passat a saludar i ens ha deixat 20 cm de neu.... 

Li agraïm la seva generositat, però és que també s’estan batent records de centímetres de neu caiguda.... Sap què? Si no li sap greu, podria deixar que la Primavera es fes notar? Estic segura que ella també té coses fantàstiques per ensenyar-nos! 

Vaaaa... encara que sigui perquè pugui tenir fotos amb un abric d'un altre color... (perquè vaig venir amb altres abrics!!!)

Li estaré molt agraïda, Sr. Hivern de Montréal. 

Gràcies per avançat 

Rosa