Pels dubtes

Una situació difícil ho és menys quan nosaltres no hi podem fer res. Potser sentirem desesperació, ràbia, dolor... però si no i hi ha res a fer i no en tenim cap culpa només podem acceptar el procés. Ara bé, què passa quan una resolució depèn del que nosaltres decidim?

Hi ha feines on el que es valora és la capacitat de reacció davant del dubte: què passa si tallem el fil blau o el vermell? Desactivem o detona? La nostra decisió serà fruit de la informació que tenim acumulada a la nostra ment i que sense saber-ho posem en marxa per triar l’opció més adequada.

Com més vegades prenguem decisions més informació es guardarà en el nostre inconscient i estarem preparant el nostre cervell per escollir la millor opció en la següent ocasió. Per això crec que cal implicar-nos i no defugir de situacions que ens afecten directament. Només així anem creixent.

Dubtar és sa, i moltes vegades, darrere d’un “tot ho veig” s’amaga un anhel insatisfet, una queixa en nosaltres mateixos que no sabem resoldre. Aferrant-nos sempre al mateix criteri defugint la inseguretat o pretenent que siguin els altres qui es mullin només és una manera d’apagar la veu que ens guia pel camí dels somnis.

A 3/4 de 9...

Fem porres quan el resultats d’un torneig o partit és d’especial rellevància. Com que normalment es fa entre grups relativament petits, les normes són acordades entre els participants, i per tant hi pot haver porres amb normes tan diferents com vulguem, només cal posar-hi inventiva.

El partit d’aquesta nit és ideal per incentivar que a tot arreu n’hi puguin haver: als bars, per internet, entre els companys de feina, entre amics.... La gràcia de les porres que es resoldran aquesta nit és que molts catalans creiem que la remuntada és possible, per això la majoria d’apostes són favorables a que el barça passarà. El fet és que fa uns anys, no tinc tan clar que amb un resultat advers de 3-1 hi hagués tanta gent convençuda que aquesta nit al Camp Nou hi pot haver màgia. És curiós. Però els últims anys del Barça i sobretot la filosofia d’en Guardiola, ens fan creure en l’equip, en l’esforç i veiem la remuntada no gaire lluny (i això ja donarà per algun altre post...)

La il·lusió que el Barça ha transmès i els valors que en Guardiola posa de manifest, fan que hagi apostat per un resultat on el Barça passaria sense cap complicació. Aquesta nit sabré si m’he equivocat de molt.

27 d'Abril, Mare de Déu de Montserrat

Felicitats Montserrat!

Amb vostre nom comença nostra història

i és Montserrat el nostre Sinaí:

sien per tots l’escala de la glòria

eixos penyals coberts de romaní.

25 d'abril, Les Borges ha decidit

Les borges ha sigut capaç de mobilitzar-se i ha arribat a una participació del 45,83% en el referèndum per a la independència. De fet, les Borges és un poble on s'acostuma a votar, i els percentatges de participació sempre estan per sobre la mitjana de Catalunya. De fet fins i tot va anar a votar més d'un 60% del cens en el referèndum per aprovar l'estatut, quan la mitjana catalana era inferior al 50%.


S'ha de valorar molt positivament l'esforç que han fet tots els voluntaris i agrair a totes les entitats que hi han participat, fent del 25 d'abril un dia festiu! I aquí hi ha el secret.
M'agrada veure com les entitats borgenques s'han sabut implicar i aconseguir fer del dia d'ahir una festa. Esmorzars populars, els gegants, la coral, els diables, coca i xocolata... i un conjunt de voluntaris anònims que han aconseguit que el referèndum tingui sentit, perquè si s'ha aconseguit aquesta participació amb un 91,96% a favor de la proposta... alguna cosa deu voler dir, no?


Esperem que els polítics aprenguin d'aquesta organització popular, potser així quan per sorteig ens toqui estar en una mesa no ens ho prendrem com una obligació sense sentit, sinó que estarem convençuts (com ho estaven els voluntaris d'ahir)  que l'esforç val la pena.

Sant Jordi

Una imatge val més que mil paraules! 

Pel Plaer d'Aprendre

Aprendre és un plaer que comencem a gaudir des de petits. El somriure de les criatures quan han aconseguit posar el cub de fusta pel forat de la caixa n’és un prova.

Conèixer i comprendre són sensacions sempre gratificants. Ens agrada conèixer persones i viure noves experiències encara que això ens comporti un esforç. 

Aprendre és descobrir, i descobrir és diverit! I si sempre tenim coses per aprendre, com ens podem avorrir? És tan senzill com sentir la curiositat de voler descobrir què hi ha darrera una porta tancada. Això sí, primer cal veure la porta...

I quan la teva feina es basa en la curiositat, el plaer d’aprendre es converteix en una sensació diària. I per això pots afirmar que a la feina t’ho passes molt bé. 

Tot i que a vegades, després d’una sentència com aquesta, hi ha qui entén que no estàs fent res a la feina. Encara existeix la falsa creença que la feina és un patiment. Tot el contrari!

Treballar aprenent és un engrandiment personal i col·lectiu que ens permet avançar amb nous coneixements, i transformar l’esforç voluntari en el plaer del descobriment.

Si som conscients d’aquest plaer, en seguirem gaudint encara que la realitat i el dia a dia s’encaparrin a mostrar-nos les dificultats i la fatiga que a vegades s’interposa en el propi procés.

Música Contemporània?

Em va arribar fa uns dies aquesta partitura amb un mail que deia: T'atreviries a tocar-ho amb l'acordió?

Si mireu detalladament les anotacions, veureu expressions de l'estil: "arranged by accident", "Saxes move downsatge"... era evident que era una broma que algú s'havia dedicat a fer en aquesta partitura.


El que ja em va deixar fora de lloc va ser quan em van passar el video de la interpretació!!!! No només algú s'havia dedicat a escriure-ho, sinó que per més xuleria algú havia acceptat d'interpretar-ho! Es pot anar seguint la partitura perquè apareixen comentaris al mig del video que son les "acotacions" que trobes a la partitura.... Mireu-ho a partir del minut 3:50


http://www.youtube.com/watch?v=sCgT94A7WgI
(el video no permet ser incerit, i ho he hagut de posar com una adreça)


Què, ens atrevim a muntar-ho?

Pel teatre amateur

El món del teatre amateur està molt arrelat a tota Catalunya. És una cultura de base fonamentada sobre la il·lusió d’un projecte. Un projecte amb uns valors que cada vegada costen més de trobar.

Dins el propi grup, a més dels actors hi ha tot l’equip tècnic (des del gestor cultural al tècnic de llum, passant pel tramoista i sense desmerèixer l’apuntador), que aporten tot el que poden i més per poder tirar l’obra endavant.

El gran avantatge és que aquests grups acostumen a treballar amb llibertat, des de les seves conviccions i sense dependre del taquillatge. I això els permet experimentar i arriscar. No sempre l’economia va lligada a la qualitat, i no crec que aquests espectacles hagin de ser gratuïts: el nque no costa res no es valora! I tot i la gratitud amb què tots els membres de la companyia actuen, uns ingressos són sempre necessaris, sinó com es manté el local d’assaig o com es munta l’escenografia?

Crec que les entitats públiques, més que finançar muntatges haurien de promoure les actuacions. Seria la manera de donar projecció a la cultura de l’esforç i d’apropar al públic un teatre de qualitat que sinó pot quedar amagat darrere unes cortines vermelles que s’omplen de pols.

High Note

La música dóna molt de sí, i els dibuixants també ho saben.  He descobert fa poc aquest video, i tot que té els seus anyets... el trobo fan`tastic.

No cal fer masses comentaris, el video ho diu tot

Per la motivació

Quan diem que algú està motivat per fer alguna cosa estem valorant la voluntat que té aquella persona per aconseguir un objectiu. Un objectiu que li permetrà satisfer una necessitat i on hi haurà posat molts esforços.

I des de fora podem motivar a algú? Doncs no ho tinc tan clar. Podem transmetre inquietuds, comunicar entusiasme,  mostrar passió, expressar eufòria... però tot això no sempre ens porta a empènyer la voluntat de l’altre per tirar endavant.

Potser enlloc de parlar de motivar a algú, caldria plantejar-nos com crear-li la necessitat que el portarà esforçar-se o com potenciar intencionalitats. Perquè si l’altre no té cap ganes de fer res i espera estirat al sofà que algú el motivi, difícilment aconseguirem alguna cosa.

Crec que la motivació ve d’un mateix. Som nosaltres mateixos els que ens hem de posar els reptes que ens permetin persistir en el camí que hem triat, només així podrem arribar a l’objectiu final i, ara sí, des de fora podran dir que estàvem motivats per fer-ho.

Planificar

Em costa molt fer plans. M’ha passat masses vegades que després de passar-me hores planificant les setmanes, les tasques a desenvolupar, o simplement el que faré aquell dia, un imprevist m’ha fet canviar de dalt a baix la primera idea. Llavors, he tingut la sensació que tot aquell temps que hi havia dedicat, era temps perdut, i a la llarga m’he convençut a mi mateixa que no calia fer plans, que ja faria les coses segons les circumstàncies (i segurament el problema es que actuant així me n'he acabat sortint pràcticament sempre).

Però quan hi ha més d’un objectiu a aconseguir i el temps per fer-ho és curt és quan me n’adono que necessito partir d’una planificació, d’un model previ que no ha de ser una imposició.

Planificar és una manera de posar ordre a les idees que tens al cap i si al final les coses no es fan en l’ordre que has previst no vol dir que la planificació sigui dolenta, sinó que l’has adeptat a les circumstàncies. Això sí, cal preguntar-se què no havies tingut en compte allò que t’ha fet canviar els teus plans (i això és el que més costa!). 

Només així entrarem en la roda d’aprenentatge que ens permetrà planificar cada vegada amb més precisió. Ho aconseguiré aquesta vegada?

Per la constància

Acostuma a ser fàcil iniciar un projecte, la il·lusió i la novetat ens ajuden a tirar-ho endavant, ens hi engresquem, hi posem tota l’energia que podem però després... mantenir-ho ja és més difícil.

Ens hi trobem tant en ell dia a dia de les coses quotidianes com quan engeguem un projecte més gran. Des de la intenció d’anar al gimnàs fins a la idea d’organitzar un grup o un esdeveniment. El problema és conservar el propòsit més enllà de la novetat. I si això no ho aconseguim ens acaba apareixent un sentiment de no haver lluitat prou per una cosa que valia la pena.

A la feina, el treball constant no sempre és fàcil de mantenir. No s’hi val a desanimar-se perquè les coses són difícils! Ens cal una visió a mig o llarg termini que ens ajudi a aixecar-nos quan caiem. És la manera de poder relativitzar l’error (la caiguda) que ara percebem com una catàstrofe. En el fons sabem que les coses difícils ens ajuden a madurar. Les caigudes són normals i normalment, difícils d’evitar. Però el treball de la formigueta acaba donant sempre bons resultats.

La constància ens permet que els somnis es converteixin en realitat. No n'hi ha prou en dir "faré", cal fer-ho, i la constància és la que ens ajuda en aquest dia a dia. Cal intentar-ho, no?

Relativitzar?

El nostre estat d’ànim és fruit dels estímuls que ha rebut la nostra ment, i després segons el nostre temperament mostrem una o altra resposta. Per això els mateixos estímuls a una o altra persona porten a reaccions que poden arribar a ser contradictòries. Mentre uns s’esveren els altres poden quedar-se indiferents.

El que nosaltres creiem que és la veritat no deixa de ser una percepció influenciada pel que hem viscut i per tant podem estar mirant la situació des d’una prespectiva errònia. Però tot i ser-ne conscients, per què ens costa tant de relativitzar les situacions quan en formem part? Estarem d’acord que quan un es mira les coses des de fora pot relativitzar amb facilitat, però quan li passen a un mateix la cosa es complica.

Quantes vegades hem sentit que no hi ha res etern? Però tot i això, relativitzar l’amor o la vida no és gens fàcil. Suposo que depèn també de l’escala de valors que tenim i de la importància que individualment donem al que ens envolta.

Tota moneda té dues cares, i si la situació que vivim no ens agrada, es tracta només de donar la volta a la moneda i veure’n el costat positiu. Com que les coses no són fixes, si ara estem malament vol dir que d’aquí poc estarem molt millor! 

Una trucada inesperada

Després d’una punta de feina on la productivitat és màxima, em desinflo. Avui era un dia d’aquests, d’anar fent cosetes, treballant, però era conscient que no estava al 100% (o la productivitat no era la de setmanes anteriors). A més el dia acompanyava a estar reflexiu, un dia gris, una mica de pluja... les coses van més lentes.

A les 8, una trucada inesperada m’ha fet canviar l’estat d’ànim. No sé ben bé perquè he agafat el telèfon, era un número que no coneixia i trucaven al fix d’Igualada, amb la qual cosa era poc probable que fós per mi, però pel que sigui l’he agafat. I quina sort!

Pot semblar una rucada, però una trucada plena d’energia i alegria ha sigut l’excusa perfecte per abandonar els pensaments no tan positius que em rondaven pel cap i acabar el dia de la millor manera: retrobada amb amics pel proper cap de setmana!

Gràcies!

Aprendre a equivocar-nos

Acostumem a voler fer les coses sense equivocar-nos, que tot surti bé a la primera. Però després ens n’adonem que això no sempre funciona, i què passa el dia que una cosa ens surt malament si sempre hem aconseguit fer-ho tot bé a la primera? Doncs que no ens sabem equivocar. No sabem com afrontar aquesta situació i estem fora de combat.

De nens se’ns inculca que hem de fer les coses sense cometre cap error, tot perfecte... i potser no es tracta d’això. Perquè tots alguna vegada ens hem equivocat, no hi ha cap geni que no fracassi en res. Hem de ser més conscients d’aquesta problemàtica, però a la vegada hem d’estar segurs que tenim la capacitat per superar-la.

I tot això està relacionat amb prendre decisions. Sempre cal triar, i quan prenem la decisió no sabem si al final tindrem un regust amarg o una alegria estranya davant d’un èxit imprevist.  Si la nostra decisió no és la correcte, ens haurem equivocat, però segur que n’haurem tret molt de profit! Si utilitzem les eines adequades, l’equivocació passa a ser un sinònim de l’aprenentatge.

A caminar se n’aprèn caminant, i a equivocar-nos se n’aprèn equivocant-nos. 

Filosofia Docent

Sortosament, al llarg dels anys et topes amb molts professors i cadascun amb una filosofia docent diferent. Alguns t’agraden més i d’altres menys. Quan em plantejo quina és realment la meva filosofia docent me n’adono que està molt marcada pels professors que a mi em van deixar un bon regust. I quan vaig una mica més enllà me n’adono que aquests professors són amb els que vaig establir un vincle que mica més enllà de les “classes magistrals”. Aquest vincle es creava en hores de consulta, quan es tutoritzaven treballs, en les pràctiques...

Això, m’ha fet adonar que segurament la interacció social és fonamental per seguir un bon aprenentatge, o que si més no n’és l’origen i el motor. Cada vegada tinc més clar que la feina de professor (almenys a nivell universitari) és més el d'un guia, el d’algú que és capaç de despertar en l’altre una inquietud que el motiva a voler aprendre alguna cosa nova. L’aprenentatge que trobo realment interessant es co-construeix  entre professors i alumnes a partir d’una activitat comuna.

Sembla estrambòtic i potser no ho sé explicar en paraules més planeres, però crec  que la docència va més enllà de les classes fetes en una aula, i que s’ha de posar èmfasis en la millora de la comunicació estudiant‐professor. Només així podrem anar junts pel mateix camí d'aprenentatge.

De catifa a moble

D’això se’n diu saber aprofitar l’espai! O millor dit, saber-lo adequar a cada moment!

Un estudiant de Kyoto, un tal Shin Yamashita ha proposat una catifa que es converteix en mobiliari quan ho necessites, l’ha anomenat Land Peel. No he trobat cap video, així que posaré unes quantes fotos per veure com va l'invent.

A partir d’uns plecs predeterminats es pot configurar en cada moment quin moble vols. A més a més li ha incorporat un punt de llum per poder-hi connectar, per exemple, l’ordinador! A mi que m’agrada seure per terra... ho trobo fantàstic!

L’enginy encara no es comercialitza però que no crec que tardi a fer-ho, perquè sembla bastant pràctic! I no sembla que facin massa força per fer els canvis de posició.

Dir Gràcies

“Què es diu?” “Gràcies!”
Des de petits ens ensenyen a donar les gràcies com un signe més d’educació.  Davant de qualsevol mínima acció estem educats per mostrar-nos cordials i dir Gràcies. Utilitzem sovint el thank you, merci, grazie, danke... quan estem a l'estranger, però després ens oblidem de dir-lo a les persones que tenim més a prop.


I quan l’agraïment vol anar més enllà? Què hem de dir quan el que volem mostrar és un reconeixement? Sentim realment que l’altre ens ha ajudat a veure les coses més senzilles, a sortir de l’espiral sense fons, ens ha acompanyat en un camí... Les paraules se’ns queden curtes i el “gràcies”  massa fet servir en el dia a dia. 


No he trobat encara cap altra manera que no sigui pronunciar un GRÀCIES en majúscules per mostrar però aquest reconeixement. Potser a vegades ens podem ajudar d’un somriure, una mirada, una carícia... tot i que no sé si això ens ajuda a transmetre aquest agraïment sincer.


Un Gràcies no és per afalagar a l’altre ni per recompensar-lo o reconèixer el que ha fet, sinó una manera d’obrir-li la porta dels nostres sentiments. Dir gràcies, en aquestes situacions, és una manera d’acostar-nos a l’altre i expressar-li el que realment sentim, una manera de ser sincers. Diem gràcies perquè estem contents del que hem pogut compartir, i ho  volem mostrar. L’altre també ho està, sinó, per què després d’un Gràcies es dibuixa un somriure a la seva cara?

Setmana Santa

Immersos en plenes vacances de setmana santa algunes autopistes eren tot un calvari. La meitat de les sortides previstes per ahir no van tenir lloc i avui els conductors han patit un viacrucis fins arribar al seu destí.

Qui intentava buscar rutes alternatives anava intercanviant la nacional i l’autopista com qui va d’Herodes a Pilats, sense treure’n res de profit. Les vagues dels treballadors dels peatges van servir per evitar cues, potser els conductors també esperaven que avui, aixequessin barreres, però les cues han anat creixent i el cert és que tothom se n’ha rentat les mans.

No sé quina hauria de ser la solució, no crec que les autopistes en dia festiu hagin de ser sempre gratuïtes (potser ho haurien de se sempre de gratuïtes?) ni es tracta de fer més carreteres, això seria despullar un sant per vestir-ne un altre! Tampoc crec que serveixin de res les queixes dels usuaris que surten per la televisió indignats per les cues i plorant com a Magdalenes de com estan perdent el seu temps de lleure aturats en una autopista.

No es poden repicar les campanes i anar a la processó! I ens cal aprendre a comptar com a temps de vacances el temps necessari pel desplaçament, que al cap i a la fi, les cues normalment estan previstes i sempre són la nostra creu.