L'endemà de la sentència

Calien 1492 dies? Quina diferencia hi ha entre les primeres discussions i el que han aprovat? Tant els costava posar-se d’acord? Tan “dolents” ens veuen els del tribunal constitucional als catalans? Quina nova etapa política s’obre ara? Catalunya ha perdut o ha guanyat força? Segur que el que hem perdut han estat articles? O potser el que ha perdut Catalunya és la capacitat d’influir a Espanya? El govern català ha de desobeir l’espanyol?

Catorze articles suprimits i una trentena d’interpretats. La decisió del tribunal constitucional és una falta de respecte cap a tots nosaltres. Un tribunal que actua sense cap mena de credibilitat. Deu magistrats que es creuen amb la capacitat de passar per sobre de tot i de tothom. Deu persones que es creuen capaces de decidir si Catalunya és o no una nació. Per què?

Després ens queixem que els adolescents no tenen respecte per res! Serà que els membres del tribunal constitucional no saben què vol dir respectar la decisió d’un parlament que ha més va ser refredada per un poble?

El dia 10 amb acordions i tot!

Les campanes

La campana, que es troba ja en totes les civilitzacions antigues a partir de les de l'Orient Mitjà, ha estat utilitzada al llarg de la seva història per a senyals culturals, festius, de dol, de perill, de les hores, de convocatòria, etc.

El toc de campana és específic i ha creat un autèntic llenguatge. A les Borges es troben recollits 18 tocs! I això que només tenim dues campanes al campanar de l’església! Però trobo fascinant que només amb dues campanes puguem distingir entre el toc de difunts d’home, de dona, de nen, de nena, el toc d’oració, el d’anar a dinar, el d’anar a treballar, el de festa, el de Festa Major, el de missa a l’ermita...

I què passa quan per algunes circumstàncies les campanes no volen sonar? Han dit prou? S'han cregut el toc de difunts?

No!!! Per sort l’any 2002 es van transcriure aquests 18 tocs i amb la paciència de Nardo es van poder verificar els primers esborranys. Si ara s’han quedat mudes hi haurem de posar remei! Perquè els sentiments que hi ha al darrera són massa forts per estar-me quieta. Prefereixo quedar-me amb el toc de Festa! Tornem a començar!

Dues calculadores i un xuletari

Torno a estar vigilant un examen. Si el primer era un dissabte, aquesta vegada és un dilluns però de dos quarts de dues a dos quarts de cinc… una hora fantàstica si vols fer dieta o començar l’operació biquini.

Aquesta vegada Teoria de Màquines. Igual que dissabte,, tinc temps de sobres i aprofito per fixar-me i pensar en les actituds dels alumnes.

El primer que em sobta: Porten (gairebé tots) dues calculadores. Podríem pensar que són molts previsors, per si una s’espatlla porten l’altra, però... no és el cas. Som un animals de costums, això ja ho sabem, però potser a vegades ens passem. Resulta que porten dues cacluladores per una altra raó. Quan es tracta de sumar dos números, utilitzen la casio de tota la vida, la de la ESO, però resulta que sovint han de resoldre sistemes d’equacions o integrar, i això la casio ja no ho fa... per això utilitzen l’HP. Però voleu dir que no es pot fer una SUMA amb HP? Cal ser tan reàcids als canvis? Tanta estima i superstició es pot tenir a la calculadora de tota la vida?

I el segon: El formulari. Quin gran invent! Durant l’examen es permet portar un full A4 manuscrit original. La idea és poder dur apuntades les fórmules que un no es sap de memòria, però en comptes d’això, aquest full manuscrit es converteix en un xulertari de dimensions considerables (Us imagineu tot el que cap en un A4 escrit a lletra de xuleta?)

Estic convençuda que no utilitzen una n-èssima part del que hi porten escrit. En aquests “formularis” s’hi acostumen a trobar “receptes” que el dia de l’examen mai funcionen (per això és un examen!) i problemes resolts per si per casualitat sortís igual a l’examen (ufff i tant! Segur que el professor posa el mateix que vam fer a classe...). Sota el “per si de cas”, tot s’hi val, no fos cas que algun professor no se n’adonés i posés el mateix exemple que surt al llibre...

Tot és poc quan ens posem a prova, tot i que moltes vegades l’única funció del formulari és donar-nos una falsa seguretat, i dues calculadores no ens ajudaran més que una. Si fóssim capaços d’observar-nos des de fora, veuríem que, com en el cas dels nervis, seguim malbaratant els nostres recursos. Si ens hem preparat, el formulari no ens farà massa falta, en tot cas serà el nostre amic fidel que ens farà companyia, sense dir res, durant les tres hores de l’examen.

Si dues calculadores i un xuletari fossin la solució... Què fàcil que tot seria!

L'Aplec

L’Aplec, no l’aplec de sardanes. Igual que el telefon mobil ara ja és  mobil, l’aplec de sardanes és l’Aplec. És un espai de trobada dels borgencs, una festa a l’aire lliure just abans de començar l’estiu, una manifestació popular amb l’excusa de ballar sardanes

Un aplec que neix el 1975 després del VI Aplec de Muntanya celebrat l’any anterior. Un Aplec al voltant de l’Ermita (ermita de la Mare de Déu de la riera) i que es celebra al dissabte abans del tercer diumenge de juny (a les borges ens agrada complicar-nos les dates..), i això vol dir que enguany ja hem fet la 35ena edició!

I és un Aplec que va més enllà de les sardanes, és una festa més de les Borges, i per això hi està involucrada molta gent (moltes vegades de forma anònima). Des de la preparació de les cintes, a l’organització del sopar, des de qui ven els números a qui fa i penja els cartells, des de qui balla totes les sardanes a qui se les mira totes, des de qui fa un coc ràpid a qui porta xampany, des de qui porta un obsequi per la rifa fins als músics de la cobla.

I aquest any el temps no ho va posar fàcil (és cosa dels números rodons?, quin aiguat l’any de la 25na edició!). Els d’Alforja s’havien deixat la porta oberta i les ventades van fer que la cobla canviés tres vegades de lloc buscant el lloc més arrecerat

I tot i això, els vilatans teníem ganes de seguir endavant. Van volar plats durant el sopar, la temperatura anava baixant, el fred es posava al moll de l’os... però amb el suport de tots plegats vam poder gaudir de l’Aplec vespertí fins a la 1 de la matinada. Es van sentir totes les sardanes programades i fins i tot vam cantar i ballar l’hora dels adéus.

Quan una festa és del poble, els esforços perquè segueixi endavant superen les adversitats, aquesta és la força d’un poble. Han estat 35, esperem que l’any vinent gaudim del 36 Aplec!

Quan el cos diu prou

Ja ho deien els romans “Mens sana in corpore sano”, però a vegades posem per davant la nostra capacitat intel·lectual i no cuidem el nostre cos.

Tot i que sabem que per mantenir la salut cal mimar el nostre cos, que no hi ha res millor que estar equilibrat mentalment, de cos i d’esperit, sovint descuidem un d’aquests tres pilars.

Un excés en una d’aquestes tres potes del tamboret ens porta a un dèficit en un altre pota, perquè el temps és finit i l’harmonia no és fàcil de mantenir. Però... si en som conscients, per què seguim sense fer-ho? Per què esperem que ens faci mal l’esquena per fer exercici? Per què no deixem l’estrès intel·lectual (com el d’una feina) fins que ens apareix una úlcera d’estómac? Per què esperem les vacances per trobar la nostra estona de relax enlloc de tenir-ho com un hàbit diari? Per què quan hi ha una catàstrofe les esglésies i les mesquites s’omplen de gom a gom?

El punt ideal de la funció noslatres(t)=f(ment,cos,esperit), té una segona derivada negativa. És un màxim local. Quan per mil circumstàncies ens desplaçament una mica d’aquest punt ideal, ens comencem a allunyar del punt d’equilibiri (aquest punt que sempre hauríem de buscar),  i comencem a caure pendent avall... I clar, ja se sap, pujar una muntanya costa molt més que baixar-la rodolant! Però i el plaer d’arribar al cim d’una muntanya? Eureka! El plaer de l’esforç!

Vigilar un examen

Ahir DISSABTE vaig tenir la gran sort de poder vigilar un examen… Efectes de la vaga de dimarts passat.

I que avorrit que és!!! Ufff...

Les primeres vegades et sents una mica “equirol”, com qui ha canviat d’equip de futbol gairebé sense adonar-se’n, comptes i recomptes els fulls entregats, que coincideixi amb el número d’alumnes a l’aula, t’assegures que no se n’hagi perdut cap, estàs hiper-atent i fins i tot apareix una estranya sensació de nervis. Encara tens massa recent el rol d’estudiant i quan llegint l’examen trobes alguna pregunta una mica rebuscada, apareix una empatia que no pots mostrar. Has canviat de bàndol.

I llavors comences a entendre el comportament d’alguns professors, perquè 4 hores d’examen només estan atent a que ningú copiï es fan eternes! De fet fas alguna cosa més: reparteixes enunciats, fulls de resposta, fulls en brut, papers de marques òptiques, passes llista, comproves DNI, però...

A mi em molestaven molt els professors que es passejaven entre les taules, em desconcentraven i tampoc entenia perquè ho feien. Des de la tarima es té una visió de tota l’aula que permet veure els colls de girafa molt millor que passejant, però ara... ara els puc començar a entendre, s’estaven AVORRINT! I què millor que passejar per passar l’estona!

És una cosa que no m’hagués cregut mai. Quan ets alumna, un examen és un “posa’t a prova” i el temps va en contra teva, t’hi has esforçat durant el curs i ara ho has de mostrar, però com a professora...  Ara encara falta una hora perquè acabin i ja no sé què fer! Tenen els enunciats, ja no apareixen masses dubtes i ja he clitxat qui intenta aprofitar-se del company del davant...

Sort que pensar escrits pel blog em motiva! I un paper i un boli et poden salvar de molts moments com aquests. Què hi farem són “gangas del oficio”.

Selectivitat

Massa sovint tens la sensació que ets el conillet d'ínidies d'educació. 
Si havien canviat la ESO, i el batxillerat ara faltava tocar la Selectivitat.


Segurament estic d'acord en la raó de fons del canvi. Fins ara, les persones que acabaven en més nota de selectivitat eren les persones amb més nota en assignatures de "lletres" ja que aquestes (Català, Castellà, Anglès, Història i/o Filosofia) eren les assignatures troncals obligatòries i després quedaven tres assignatures de modalitat.  


En principi els alumnes que prefereixen les ciències no tenen tan bona nota en lletres (una generalització que com totes és molt discutible) Ja estic d'acord en què uns coneixements bàsics d'aquestes assignatures és necessari, però el que ja no tinc tan clar és que la nota que l'estudiant utilitzarà per entrar a la carrera s'hagi de fomentar en això. Vull dir que no sé si és greu que una persona que entra a fer una enginyeria tingui notes baixes en llengües (ja sé que després em queixo del redactat dels treballs....). Per tant, una puntuació extra proposada per cada escola o facultat on afavoreixin les notes de les assignatures que ells creuen més important ho trobo una bona opció.


El problema, com sempre, és com s'aplica aquest criteri i les presses. Té massa sentit que la ponderació de Dibuix Tècnic per entrar a arquitectura no sigui la màxima? O té massa sentit que Biologia es ponderi amb un valor més elevat que Tecnologia Industrial per entrar a un grau de "Tecnologies Industrials"?


Sembla que de cada a l'any vinent aquests "desajusts" s'arreglaran... 
mentrestant ja hi ha qui està pagant els plats trencats


Molta sort a tots en el segon dia de selectivitat!

Pels Nervis

Estar nerviós és una d'aquelles expressions que tothom entén però que bàsicament no vol dir res. És una sensació que ens auto-creem per afrontar una situació de tensió, estrés o esforç... El cos, sense que nosaltres ho puguem controlar, allibera substàncies estimulants que ens preparen per respondre al repte que li plantegem. I l’encarregat de dur tot això a la pràctica no és altre que el NOSTRE cervell. El simpà és el responsable de la taquicàrdia, dels nusos a l’estomac, de la sensació d’ofec...

Vés a saber perquè ens prepara el nostre cervell, quan al cap i a la fi l'únic que volem és fer un examen, tocar la guitarra o sortir a dir dues frases. I malgrat que alguns públics facin més por que un fantasma, tampoc ens estem afrontant a cap situació de perill vital!

Si fóssim capaços d’analitzar fredament la situació, veuríem que la majoria dels nervis que passem no estan en absolut justificats. No són cap situació de perill, només un compromís que nosaltres mateixos hem provocat i que després, quan ens hi trobem, ens costa d’afrontar.

Si tinguéssim clar que el públic o el tribunal no són cap animal ferotge que ens vol fer a trossos, i que si ens hem preparat bé, hem practicat, estudiat i assimilat el que tocava, no hi ha cap motiu pel qual les coses puguin sortir malament... Si ho tinguéssim clar! Què fàcil seria!

Perquè el problema no és com reaccionen a fora, sinó com ho rebem a dins. I el que ens cal és dir-li al nostre cervell que no ens calen ni la meitat dels impulsos que ell té ganes d’enviar-nos, i que l’únic que volem és mostrar als altres el bo i millor que tots portem a dins.

Festes Curioses

Avui és corpus. Una festa, si més no curiosa. Els origens són medievals i va servir a l'Església per a la veneració pública del cos de Crist. En molts països és un dia festiu, i en els que no s'ha traslladat al diumenge següent. Però curiosament a les Borges es manté en dijous. I té una explicació, que tenim la Capvuitava! De fet avui dubto que hi hagi cap carrer enremat,  però en canvi dijous vinent és Festa Major.


De les diades pròpies de les Borges, és de l'única que se'n coneix documentalment el seu naixement i ja fa més de dos-cents anys que ho celebrem. La capvuitada té un origen que avui en dia pot costar d'entendre:


"Som a l'estiu de 1796, el cel es tapa i cau sobre les Borges una forta pedregada que destrueix part de la collita. Podeu imaginar-vos el què significava això quan l'economia es basava en el cultiu de la terra. I potser un any es pot suportar, però arriba l'estiu del 1797 i tornem-hi! Per segona vegada es pert la collita, i l'any següent... doncs també! I així fins el 29 de juliol de 1800 que la pedregada va ser tan forta que va destruir completament vinyes, oliveres, avellaners i altres arbres fruiters. 


Era evident que això no podia continuar, havien estat 5 anys de pedregades i per això els prohoms de la vila  van reunir en Consell General tots els caps de casa, i després de molt debatre... l'única solució que van saber trobar per intentar controlar les pedregades va ser la d'encomanar-ho tot a Déu.  Per això tots van estar a favor de votar una festa per demanar la protecció de les vinyes i que les pedregades no es tornessin a repetir. "


Des del 1801, el dijous després de Corpus (la capvuitada de Corpus) és un dia festiu! Ho trobo fantàstic! Una festa de poble, votada pel poble i que 200 anys més tard es segueix fent. A més a més, és fama entre els borgencs que des d'aleshores no ha fet cap més calamarsada greu pel terme!


PD: Montserrat, no m'ho tinguis en compte però... m'ha fet gràcia posar aquesta foto!