Viure en societat té l’avantatge que al llarg dels anys vas coneixent molta gent. A l’escola, a l’institut, al poble, de festa, a la feina, compartint hobbies, en un viatge...
I d’entre tota aquesta gernació, sents amb algú una sintonia especial (i no parlo d’una parella). És algú que aconsegueix marcar-te. No importa l’edat, el lloc ni el molt o poc que hi acabis coincidint. De fet acostuma a ser gent amb qui no t’hi veus a diari. Una conversa, un pensament, una manera de fer, la música... hi ha alguna cosa que t’hi uneix de manera molt forta.
La mort dels qui estimes et posa a prova. Com costa d’acceptar que ja mai més tornarem a coincidir! Just pensar en la mort d’algú estimat se’ns desperta un sentiment de voler tornar-hi a tenir una conversa, es fan més presents els detalls que ens unien, voldríem tornar a compartir aquells espais tan especials.... Però ens n’adonem que de cop una relació ha quedat tallada.
Després veiem que, per sort, no tot se’n va. És cert, no tornarem a sentir les seves paraules, però en canvi allò especial que ens unia segueix present. Hem enterrat un cos però la marca no se’n va.
Gràcies per marcar-me, Odiló.
