Postal de Nadal

Enguany, el pessebre sentit des de dins

                                El guarim, el contemplem

                                Què bonic el pessebre!
                                ...i des del seu cor?

                                Oooh! Quina bellesa de món!
                                Un any més
                                dins neix la il·lusió
                                   s'obren els ulls
                                     i tot ens meravella!

                               Pel sinuós i seductor onatge,
                                 de la immensitat del mar,
                               flueix la vida
                                 suren nous regals

                              Sota la cúpula estelada
                               els deus emparen
                             vers tal il·limitada felicitat

                             I dins el nostre humil estable
                               del caliu humà de compartir:
                            Obrim els ulls! Vivim
                              amb estima intensa!
                                 ben bé autèntica.

                            Humilment feliços de
                              compartir-ho amb tots vosaltres.

                                      Rosa i Cesc

Conte de Nadal

Hi havia una vegada, en una masia d’un poble del Pirineu català, una família que estava apunt d’anar a la missa del gall. Però just abans de sortir, el pare se’n va adonar que no es sentia bé amb el que anava a fer. “No crec en l’Encarnació que proclama l’Església” Va dir. “No ho entenc. No entenc l’afirmació de que Déu es fa home. No té cap sentit per a mi. Seria hipòcrita per part meva anar a missa. Aneu-hi vosaltres, us esperaré despert”.

Just després que la família marxés, va començar a nevar. Va mirar per la finestra i va veure com el vent bufava amb força, les volves de neu s’incrustaven als vidres i algunes finestres començaven a batre. Tindrem un Nadal blanc, un Nadal de postal.

De cop va començar a sentir un soroll molt fort. Uns cops que es repetien una i altra vegada. Algú tirava boles de neu a la finestra? Va sortir fora per comprovar-ho però el que es va trobar va ser un estol d’ocells  que en un intent desesperat de trobar refugi intentaven travessar la seva finestra. “Si no els dono aixopluc es moriran” va pensar. Però com puc ajudar-los? Ràpidament va pensar amb l’estable, allà hi estarien calents. Es va tapar i se’n va anar a obrir la porta i els hi va encendre el llum. Però els ocellets no es movien. “Potser una mica de menjar els farà entrar”. Va tornar a la casa i va agafar el pa sec que hi havia, el va tirar per sobre la neu fent un camí que anava des d’on eren fins a la porta de l’estable. Però res. Va començar a moure els braços per espantar-los per dirigir-los cap a l’estable, però els ocells volaven cap a totes les direccions menys la de l’estable il·luminat i calent.

“Em deuen veure com una criatura gegant i terrible” es va dir “i no aconsegueixo transmetre’ls-hi que poden confiar en mi. Si jo pogués ser un ocell només per uns minuts, potser podria conduir-los a la seguretat de l’estable..”

En aquell moment les campanes del glòria van començar a sonar. Es va quedar en silenci, escoltant la bona nova que portaven aquell so. “Ara ho entenc” va murmurar. “Ara entenc perquè ho va haver de fer”.

Nit de Nadal, el Cant de la Sibil·la

En l’antiguitat, una sibil·la era una dona que se suposava que tenia el do de predir el que vindrà. L'Antiguitat cristiana admeté que Déu havia concedit una mica d'esperit profètic a algunes d'aquelles endevinadores paganes, per tal de predisposar els gentils, amb llurs oracles, a rebre la llum de la Bona Nova.

Una tradició que també es trobava arrelada a les nostres terres i enguany ha traspassat fronteres. Ara només es manté a Mallorca, però amb la declaració de patrimoni de la humanitat s’ha conegut arreu.

El cant de la sibil·la, un anunci de Bona Nova.

Per valtros

Poc a poc el bloc va creixent. Aquesta és l’entrada número 100. Qui m’ho havia de dir! 100 temes que s’han passejat fugaçment pel meu cap.

I si això va creixent és per valtros. Encara que no deixeu una petjada en forma de comentari les estadístiques diuen que 1728 ordinador diferents s’han connectat alguna vegada al blog i que cada mes hi ha més de 300 visualitzacions d’aquesta pàgina.

La imatge que us he posat marca en vermell els llocs des d'on alguna vegada s'ha connectat algú. Segurament moltes d’aquestes visites han estat casualitats (hi ha visites de sud-amèrica o de Rússia que difícilment han estat volgudes), algú que ha entrat sense saber on entrava o perquè hi ha hagut algun post que li ha cridat l’atenció. O potser simplement és cosa de l'atzar.

Però a la vegada, sé que sou uns quants els que de tant en tant us passegeu per aquests pensaments, i, deixeu o no comentari, sé que hi sou. Per això aquest post és per valtros. Perquè saber que hi ha algú al darrera és el que dóna sentit a aquest petit projecte.

I si perdeu la vergonya, podeu deixar una petita petjada en forma de comentari amb esperit positiu, que això sempre s’agraeix!

La Marató (II)

Un any més la marató ens fa sentir més que orgullosos de pertànyer a un país tan solidari com el nostre. En temps de crisi, amb xifres records d’aturats, quan potser caldrà fer meravelles per estirar al màxim els diners i fer un bon dinar de Nadal... Malgrat les circumstàncies... la marató acaba amb un marcador de 7.385.625 euros, 1.245 activitats populars i 125.439 trucades. Però més enllà d’aquests números la marató va ser l’esdeveniment del dia.

En les 19 edicions d’aquesta marató hi ha hagut anys que ens hi hem sentit més propers i d’altres potser menys, però any rere any ens hem sensibilitzat d’unes malalties que malauradament no ens són gens llunyanes.

Aquest any, m’hi he sentit identificada d’una manera ben especial. Fa un parell d’anys que estic prenent consciència de les dificultats que poden tenir les persones amb lesió medul·lar a l’hora de caminar. I el grup de recerca en el que treballo estem esforçant-nos per aconseguir una ortesi que permeti assistir a la marxa d’aquestes persones.

Estem encara en una fase inicial, però esperem que també nosaltres podrem aportar un granet de sorra en aquest tipus d’investigació. Aquí trobareu el video que van venir a gravar des de la marató. No m’hi veureu perquè era a Ferrol, però hi trobareu el director de la meva tesi i la resta dels companys de l’equip. 

Esperem puguem veure’n els fruits ben aviat.

Casualitats

Es sent sovint que entre germans bessons existeix una connexió especial. Alguna cosa semblant a un sisè sentit (res paranormal) que els permet establir una comunicació molt propera i difícil d’explicar.

No hi ha estudis científics que ho puguin demostrar però hi ha moltes històries de germans bessons que expliquen aquestes casualitats. Des de sentiments de dolor que sent un quan és l’altre el que està malalt, a saber què està pensant l’altre encara que sigui molt lluny.

Els pocs intents d’intentar-ho explicar es centren en el fet de compartir durant 9 mesos un espai comú, i en quelcom anomenat “permeabilitat de l’aparell psíquic fetal”, però... què passa quan el mateix tipus de connexió s’estableix entre germanes que es porten 8 anys de diferència?

Durant algunes èpoques ens han preguntat si érem bessones, però més enllà d’una semblança física naltros també vivim aquestes casualitats estranyes. Moltes vegades, just en el moment d’agafar el telèfon per trucar-la, aquest sonava i era ella. Hem coincidit vestides amb el mateix jersei trobant-nos fora de casa i venint cadascuna d’un lloc diferent... I el que ens va passar dissabte ja és més que una casualitat.  Dissabte era un dia especial, una situació que no és l’habitual i per la qual vam decidir que ens havíem de maquillar (fins aquí res d’estrany). Però quan després de l’acte arribem a casa i descarreguem el cotxe...

-         -  Ei jo també tinc el mateix maquillatge d’ulls!

-         -  Però si és dels xinos i l’he comprat a Ferrol.

-         -  Sí sí, jo també el vaig comprar als xinos però de Reus.

-         -  Doncs el vaig portar expressament per avui.

-         -  Doncs jo també l’he portat expressament de Barcelona...

Ens mirem les dues i comencem a riure. Hi havia 9 colors diferents al set de maquillatge d’ulls i les dues vam triar estrenar el mateix color per pintar-nos especialment per aquell dia...

No ens acostumo a pintar, i... per què les dues vam comprar la mateix pintura (EXACTAMENT LA MATEIXA) que no és ni molt menys d’una marca coneguda, per què cap de les dues havíem estrenat aquell color en concret, i per què les dues vam emportar-nos-el (una de Ferrol a Igualada i l’altra de Barcelona a les Borges) per decidir pintar-nos del mateix color per aquella ocasió?

No hem compartit 9 mesos d’úter, però la connexió entre nosaltres és indiscutible. Serà per què que el pare volia tenir bessonada? Potser som bessones però amb una vuitada pel mig...

Premis Recerca Jove

El treball de recerca és una investigació que han de fer tots els alumnes de Batxillerat de Catalunya.  Equival a dos crèdits del currículum (70 hores) i representa el 10% de la qualificació final del Batxillerat. Amb 70 hores es pretén fer alguna cosa de recerca? Encara que el treball s’enfoqui amb una recerca bibliogràfica, les 70 hores ja les necessites per centrar el tema i decidir a grans trets què es farà!

Per sort, hi ha qui veu en aquest treball una oportunitat d’anar més enllà, i decideix canviar les  70 hores per totes aquelles que siguin necessàries amb l’objectiu d’aconseguir fer un bon treball de recerca emmarcat en un tema que apassionant per qui el fa.

Dissabte es van donar els Premis de Recerca Jove 2010, els antics premis Cirit. Un acte on es va veure que la imaginació és clar quan es vol fer un bon treball (només cal mirar els títols aquí). Des de treballs molt concrets sobre el comportament de les molses a treballs de filosofia a música. Treballs molt diferents entre sí però amb moltes coses en comú: Esforç, il·lusions i desil·lusions, sacrifici, hores de treball... Entrega!  

D’alguna manera o altre, tots ells havien aconseguit guaitar en el món de la recerca i n’havien fet el primer tast. Alguns seguiran i d’altres no, però tot el que ha aportat el fet de ser capaços de tirar endavant el seu primer projecte investigador personal i aquesta experiència ja no els hi pot prendre ningú.

Per què aquest tipus d’acte no tenen la més mínima repercussió mediàtica? Es van guardonar 71 joves que han passat el seu temps treballant en una cosa molt concreta, amb il·lusió, dedicant-hi moltes hores i deixant de fer altres coses. Però aquest jovent no sortirà a la televisió ni en cap diari. No han trencat res, no ha apallissat a ningú ni formen part del grup de ni-nis que està tan de moda ara... Però malgrat això ells seguiran tirant endavant.

A tots ells, però en particular a tu Montserrat, MOLTÍSSIMES FELICITATS!!!!

La Marató

S’acosten les festes nadalenques i això vol dir que també arriba LA MARATÓ. Així en majúscules, perquè aquest repte ha passat de ser la marató de tv3 a ser la marató de Catalunya.

Pocs esdeveniments aconsegueixen unir esforços com ho fa la marató. Independentment de sensibilitats polítiques, socials o culturals, tots ens unim per demostrar un cop més que tots formem part d’un gran projecte solidari. I segurament aquesta és la grandesa de la marató.

Ja no es tracta de tirar per terra el mite de què els catalans som “tacanyus” i insolidaris, la marató és la millor propaganda que fem del nostre País. Tots, des dels més petits als més grans, col·laborant per una causa concreta any rere any. Hem col·laborant en l’ajuda per la leucèmia, el síndrome de Down, la Sida, el Càncer, les malalties minoritàries... i enguany per les lesions medul·lars adquirides.

El cartell, la imatge de cada marató, és una altra idea molt ben treballada. Les lesions medul·lars adquirides són fruit normalment d’un accident de trànsit, però mentre els de la DGT ens bombardegen amb imatges d’accidents, ferits i morts, des de la Marató han aconseguit una imatge molt més impactant. Un lesionat medul·lar té tots els membres del seu cos però no els pot controlar tots, veu les seves cames però no les sent. I quina imatge ho pot representar millor que la que han triat?

A més a més de les donacions personals, Catalunya es mou i el voluntariat es multiplica en un dia com aquest per a organitzar festivals, bingos, tómboles, partits de futbol, flashmobs... qualsevol excusa és bona per passar-nos-ho bé i a la vegada recaptar uns diners per una finalitat molt concreta. Unim molts grans de sorra i aconseguim una muntanya! Per què serà que cada any la xifra final ens aconsegueix sorprendre?

El proper diumenge 19 Catalunya torna a estar de festa, la Marató ens dóna una nova oportunitat de fer país. Perquè la Marató no hi entén de crisis econòmiques. Si volem seguir endavant hem de trucar! 

905 11 50 50

Iep! Alerta que aquest any han canviat el número de telèfon, però això no és excusa!

Optimització

Optimitzar el disc dur, el treball en equip, la pàgina web de l’empresa, el rendiment de l’ordinador, el vot, els anuncis a la xarxa...  Fem servir molt la paraula optimitzar i sovint només pensem en el resultat final, la situació immillorable, la més eficient. Però allò interessant d’aquest resultat final es troba en el procés que hem hagut de seguir. Perquè si decidim trobar l’òptim és que tenim moltes opcions alternatives que hem hagut de deixar de bandada (només perquè no ens portaven a una situació tan esplèndida ja no cal tenir-les en compte?).

Vist des d’un punt de vista matemàtic el que estem fent és resoldre un procés que té diferents solucions, però només una és la que millor s’ajusta a unes condicions fixades pel propi enunciat del problema. I aquí rau tota la importància.

Comencem un procés de discriminació per arribar a una meta, però aquest objectiu final és mòbil i el fixem nosaltres amb les restriccions que demanem satisfer. L’anomenem òptim, però no en coneixem el seu valor exacte. Per això, allò important no és la pròpia meta (l’òptim), sinó com aconseguim fer-la canviar de lloc.  Allò realment interessant són els petits canvis (a vegades imperceptibles) que ens permetran desplaçar la meta.

Deixem de pensar en el resultat final i centrem-nos en l’elecció entre les diferents trajectòries, en el coneixement de cada racó del laberint, i en la tria d’aquell camí que ens ha de permetre arribar més ràpidament o amb més facilitat a allà on ens proposem arribar.

PD: L’optimització d’un model de contacte peu-terra m’està afectat més del previst...

Per l'autosuficiència

L’ésser humà és social per definició, però això no treu que també tinguem una responsabilitat individual d’autosuficiència.

Cadascú de nosaltres és responsable de trobar una solució a les adversitats que se’ns puguin presentar, i en alguns temes ens caldria confiar més en nosaltres mateixos. No podem buscar en els altres allò que trobem que ens falta. Els amics, la família la parella no han de donar sentit a la nostra vida, sinó que l’han de completar i enriquir. Com volem ser feliços en una relació si primer no som capaços de ser feliços estant sols?

Això no vol dir que no s’hagi de confiar en els altres ni que ens haguem d’aïllar arribant a una autosuficiència patològica , sinó que hi ha coses on cal implicar-nos més i, a la vegada, convèncer-nos a nosaltres mateixos que sí que podem fer-ho. Aprendre a controlar allò que al principi ens supera ens donarà l’experiència necessària per fer-nos-en càrrec des del moment que decidim començar.

Cal ser conscients que la independència que ens dóna ser autosuficients ens permet a la vegada viure molt millor en societat. D’aquesta manera no intentarem absorbir allò que ens falta sinó que, d’una manera natural, estarem disposats a compartir tot allò que som.

Pel no avorriment

Quan algú diu que està avorrit el que està expressant és un sentiment desagradable causat per la rutina i la manca d’interès del que passa li passa al voltant. Normalment, qui ho pronuncia té cobertes les necessitats materials però no aconsegueix omplir les altres ni amb relacions ni amb activitats.


Avui en dia, amb la gran quantitat d’activitats que hi ha, costa una mica comprendre perquè algú pot estar avorrit. El desencadenant d’aquest sentiment acostuma a ser la monotonia, però amb el poc temps que estem aquí, val la pena avorrir-nos? Quantes vegades hem pensat que no fèiem qualsevol cosa per falta de temps?

Hi ha una idea generalitzada de què la feina o allò que es fa per obligació avorreix. Però si en un moment concret apareix aquest sentiment, el que tenim al davant és un toc d’alerta. Alguna cosa no va com hauria d’anar i hem de ser capaços de fer els canvis necessaris perquè aquesta sensació no s’apoderi del nostre dia a dia.


Ningú pot estar avorrit quan fa allò que li agrada. Si sabem quins són els nostres interessos sempre tindrem coses a fer. Qui es pot avorrir davant d’una bona idea, d’un bon pla, o d’una proposta engrescadora? I si tenim una bona estona per davant, voleu dir que no trobarem allò que ens engresca a seguir endavant?


Per tant, el que diu que s’avorreix, no estarà dient que no es coneix prou a si mateix com per saber què li vindria de gust fer? 

Pel Pessebre

M’agrada fer el pessebre, perquè fer el pessebre és fer festa!

Tinc la sort que sempre hem fet el pessebre a casa. I fer-lo és tot un ritual que ja esperes d’any en any. Un treball col·lectiu, que agrupa la família fent caliu, i sobretot, que ens ho fa passar bé.

“Fer el pessebre” ja comença a finals de novembre quan els caps comencen a pensar com serà el pessebre d’enguany. “La mare ens el deixarà fer-lo al menjador del darrera?” “I si el fem dins d’una tina d’oli perquè ocupi menys?” “O millor dins d’unes caixes de tabac que podem anar a demanar a l’estanc!” “Al rebedor?” “Pujant les escales?” “Al garatge?”

Fent-lo així és quan un es sent molt seu el pessebre.

En dates com les d’avui, a mig pont de desembre, es comencen a materialitzar les idees. Les fustes per fer diferents nivells, tamborets, taules, totxanes... tot s’hi val per aconseguir una petita obra d’art que viurà poc més d’un mes. Es tracta de que tots els de casa hi participem, i a mida que et vas fent gran vas canviant de tasca. Quan ets petit et toca controlar els bens perquè no s’escapin, i a mesura que vas creixent vas a buscar sorra a la riera o flors a ca la tia, comences a desembolicar les figures, posar una bombeta, pensar com col·locar els reis, escombrar...

Cada pessebre és un món petit que reflecteix els sentiments d’una casa. Més gran, més petit, amb figures de cartró, de plastilina o de ceràmica, abstracte o figuratiu... però el que tenen en comú tots els pessebres és que són el centre de la llar per uns dies. L’ensenyaràs als veïns, hi cantaràs nadales, faràs avançar els reis perquè arribin al portal el dia 5, hi encendràs una espelma...

Enguany no he pogut participar al de casa, però me n’han enviat les fotos i ha quedat una cucada! La Montserrat i la mare són unes artistes! Aquí el teniu la cova:

Si el voleu veure més clar haureu de passar per casa! (També m’han dit que convidaran a un cafè! Això és un xollo!!!)

Controladors d'il·lusions

No en conec els motius, però està clar que en aquest cas els mitjans no justifiquen el fi. Per alguna raó que la majoria de la població no entenem, un conjunt de persones han decidit segrestar les il·lusions dels qui estàvem esperant amb candaletes poder gaudir d’uns dies especials.

A més, ho han fet per la porta del darrera, mentint. És evident que ningú es creu que tots els controladors aeris es puguin posar malalts el mateix dia a la mateixa hora. Però per què si estan tan convençuts de la seva causa no han sigut capaços de donar la cara? Si tenen unes revindicacions a fer, que les facin, però seguint les normes del joc que en aquest cas fixa una democràcia. Existeix el dret a vaga, però cal garantir uns serveis mínims.

Ens imaginem què passaria si tots els hospitals es posessin a vaga sense garantir uns mínims als pacients que tenen ingressats? O si els bombers haguessin decidit, el dia de l’incendi d’Horta de Sant Joan, que no volien treballar?

Sensació d’impotència, d’una il·lusió que s’esvaeix sense que tu hi tinguis res a veure, l’esperança que va desapareixent a mesura que sents les notícies... I com acostuma a passar, hem pagat qui menys culpa en teníem: Els passatgers.  Uns passatgers que quan pensem que hem d’agafar un avió ja hem de fer un esforç extra. Pensar en el calçat per aconseguir no treure’ns les sabates al control policial, pensar en posar els sabons en pots petits (tantes ampolles com vulguis però que siguin ben petites!), pensar en veure aigua abans de passar el control, no fos cas que entréssim ves a saber què en una ampolleta d’aigua mineral...

S’ha declarat un estat d’alarma, que la majoria tampoc sabem què vol dir, però el que sí que tots hem notat és com un col·lectiu anomenat “controladors aeris” han canviat el terme aeris per “d’il·lusions”, o més ben dit per desil·lusions.

Gràcies controladors, gràcies.

Igualtat?

Amb data 22 de març de 2007 apareix la llei orgànica per a la igualtat efectiva entre homes i dones.  Doncs bé, aquesta llei té incidències en molts àmbits, entre ells l’universitari.

Avui en una papereta d’eleccions al claustre universitari de l’Escoloa Politècnica Superior de la Universitat de la Corunya, he vist una cosa que m’ha fet encendre. Són unes eleccions on el que es voten són noms individuals, no a partits. A la papereta hi ha 17 noms i se n’han de marcar com a molt 7. Fins aquí res a dir. Però just a sota de tots aquests noms et trobes una nota que diu: “El número màxim de persones candidates a les que es pot votar és de 7. D’aquestes, només 4 poden ser del mateix sexe”. Ja hi som!!!

Quina mena d’igualtat és aquesta? Es presenten 5 dones i 12 homes, perquè l’elector no pot escollir les 7 persones que cregui que estan més ben preparades? Per què d’això en diuen discriminació positiva? No hem de ser iguals?

L’article 14 de la constitució parla del dret a la igualtat i a la no discriminació per raons de sexe. Poder escollir només quatre homes, no és descriminar (explícitament) el cinquè per raons de sexe?

A més, aquesta imposició d’igualtat no s’aguanta per enlloc. Si tothom votés només persones del sexe masculí (quatre homes cadascú, però no sempre els mateixos, n’hi ha dotze), acabarien tenint un claustre amb 7 homes. Haurien buscat una paritat que després no es veuria per enlloc.

I que consti que jo sóc la primera que no entén perquè una dona pot cobrar menys per fer la mateixa feina que un home, però igual que això no m’entra al cap, tampoc entenc perquè s’ha de mantenir una paritat artificial pel sol fet de què de cara a la galeria queda bé.

Un dels punts diu: “Les administracions públiques hauran de tenir una representació equilibrada de dones i homes en els seus òrgans de direcció”. Per què? Tampoc ho entenc. I això que sóc dona i em diuen que això m’afavoreix! Però com m’ha d’afavorir una llei que em en quin cos he nascut?

No crec que això afavoreixi a res, al contrari, una llei així pot situar en òrgans de direcció a persones que no estiguin preparades. Imagineu que teniu les 3 millors candidates a presidir qualsevol cosa, doncs per mantenir la paritat caldrà col·locar, a més a més, 3 homes també en posició de direcció. Així, sense motiu aparent, simplement perquè la cosa estigui equilibrada... Ja és veu que això no té cap sentit.

El que cal garantir és que el sexe d’una persona no influeixi a l’hora de prendre cap decisió. Això sí que seria “fer efectiu el principi d’igualtat” .