Sovint som polifacètics. No ens conformem en fer només una cosa, sinó que tenim la possibilitat de participar en un ampli ventall d’activitats. A més ens agraden, pot ser que les fem bé, que ens ho passem de primera, que ens hi sentim realitzats.... però hi ha un petit problema: l’any només té 365 dies, les setmanes 7 dies, i els dies 24 hores...
Tenim els dies plens, tot són activitats i no parem; però ve algú, ens proposen una altra cosa que ens grada, i seguim dient sí, sí a tot. I de sobte apareix una altra proposta que ens motiva i l’acceptem sense ni pensar. Diem sí convençuts que allò també ens omplirà, ho comencem i veiem que hi podem aportar quelcom, que tenim moltes idees per fer, en proposem, ens engresquem.... i si agafem perspectiva veiem que tenim més activitats però l’any segueix amb 365 dies, les setmanes amb 7 dies i els dies amb 24 hores (que ja estaven plens).
Si fem més coses i el temps segueix sent el mateix, vol dir que hem de canviar quelcom. Davant d’aquesta situació tenim dues opcions: o ens entreguem a una sola cosa amb una dedicació exclusiva (i la fem tot el bé que sabem), o participem en tot però d’una manera més discreta.
És a dir, o ens centrem i decidim què és allò realment important o juguem a tocar moltes tecles tot i que potser no ho fem amb tota la dedicació que voldríem. Les dues opcions són segurament igual de vàlides i potser depenen del caràcter de cadascú. El que no serveix (i a molts ens costa) és pretendre tocar totes les tecles i a la vegada fer-ho al màxim de bé que sabem. Si volem donar-ho tot en fer una cosa, dedicant-nos-hi al màxim, haurem de deixar de fer altres coses; i si no volem deixar de fer aquestes altres coses hem d’acceptar que la primera no la farem tan bé com haguéssim pogut.
La física és clara. L’esforç (σ) depèn tan de la magnitud de la força com de la superfície on s’aplica aquesta força. La nostra força és invariable (la força vital). En el nostre cas l’esforç depèn d’aquesta força i de la quantitats d’activitats: σ=F/S. Si augmenten les activitats (augmenta S) i la nostra força es manté constant, l’esforç que podem dedicar a cadascuna d’elles (cada activitat) serà més petit. És a dir la pressió d’estar a primera línia (la responsabilitat que hi assumim) ha de disminuir, no pot ser la mateixa. Si participem en més activitats hem de disminuir la participació per activitat, hem de saber posar límits. N’hauríem de ser conscients i estar-ne contents, però acaba passant que no ens acabem de sentir còmodes, perquè sabem que haguéssim pogut fer més (en detriment d’altres coses, clar)... i entrem en un cercle viciós.
Aprendre a trobar l’equilibri és part del joc de la vida. Viure amb questa satisfacció incòmoda o amb aquesta comoditat insatisfactòria, ¿és un estat permanent d’alguns caràcters o és simplement un camí cap a l’elecció d’unes prioritats?
De moment: Sí a tot, però fins aquí
