Esperit Crític

Les veritats absolutes no existeixen i allò que ens fa diferents a la terra és la nostra elevada capacitat de pensar (o això és el que ens fan creure). Però massa sovint topes amb gent que ha decidit deixar de fer-ho, gent que segueix les indicacions d’algú a qui li ha delegat la responsabilitat de gestionar el seu pensament.

El sentit crític hauria de ser present en el dia a dia, i cal fomentar-lo des de ben aviat. Tots sabem que els nens tenen una edat on qualsevol cosa que els expliques és contestat amb un “i per què?” Però aquesta curiositat s’acaba, potser perquè els adults la tallem d’arrel o potser simplement perquè és qüestió d’edat.

Però si no tenim sentit crític podem resoldre un problema, obtenir, per exemple, que la força que hem de fer per moure una cadira de jardí és de 50000000N i quedar-nos tant amples, o rebre un mail dient que es té un medicament per curar la Sida i que no es comercialitza perquè a algú no li interessa i creure’ns-ho sense comprovar qui ha dit això i quines fonts utilitza. O potser rebem una oferta de canvi de companyia telefònica que sembla fantàstica i 6 mesos més tard ens adonem que no era el que ens pensàvem...

I està clar que no podem tenir esperit crític amb tot, no tenim prous hores ni prous coneixements, però enlloc de creure’ns tot allò que ens arriba, seria molt més raonable posar-ho en dubte fins que no ho haguem contrastat.

A les classes de la universitat em passa el mateix. A les hores de consulta, arriben alumnes esperant que els hi diguis una frase contundent, una veritat absoluta que ells copiaran sense dubtar-ne ni un minut. Si més endavant són interrogats sobre perquè han escrit allò ho tindran fàcil “tal professor ens ho ha dit”. Com si amb això n’hi hagués prou!!!Que els professors d’universitat tenim una capacitat diferent de la resta del món per poder sentenciar sense que allò es pugui posar en dubte?De què serveix escriure una frase que ha dit algú altre sense entendre-la? Com pots saber si allò que t’han dit és o no cert o e teu cas és una excepció?

I viceversa, quan la teva resposta és busca-ho en tal llibre, pensa en com hi pot afectar aquest factor, quina explicació dones a aquests resultats, o perquè creus que és interessant posar aquest gràfic, moltes vegades la resposta que obtens és de l’estil: “però això tu ja ho deus saber no?”, “No m’ho pots dir?”, “aquest gràfic vas dir tu que el posessim....”

I tornem a ser al cap del carrer.

Entenc que és més fàcil i menys costós fer allò que algú et diu, no tenir opinió i adaptar-te amb més o menys gràcia a cada situació però semblava que havíem entès que el poder basat el domini sobre la resta a qui no es deix opinar ni pensar no era la millor opció, veritat?