Sovint un desenvolupament, una explicació o l’argument d’un text és criticat per “no ser coherent”, perquè no té sentit, no hi ha connexió entre les idees.
És molt fàcil veure que els altres no són coherents: El PSC no es coherent amb el PSOE, CiU no és coherent quan diu que ha de governar la força més votada a la vegada que intenta governar a Tarragona amb el PP per desbancar el PSC, encapçalar una guerra i que et donin el premi Nobel de la Pau no és coherent, no és coherent que cada conseller d’educació canviï la llei d’ensenyament,... i així un llarg etc.
Però... i naltros? Per poc que hi parem a pensar trobarem actituds que des de fora es poden veure com a incoherents, però que naltros podem defensar sense cap problema: Ens pot no agradar l’òpera però voler anar un dia al Liceu, podem ser fanàtics del Barça i a la vegada despotricar del dineral que guanyen els jugadors, podem estar descontents a la nostra feina però no fer cap pas per buscar-ne una altra de millor...
I si mai aconseguim ser prou coherents com voldríem, perquè som capaços de criticar tan sovint als altres per la seva manca de coherència? Es pot ser coherent, sempre i amb tot? Està bé poder canviar d’opinió segons les circumstàncies o hem de mantenir-la perquè un dia vam decidir com seriem? Ser coherent voldria dir ser monoton? La monotonia pot ser incoherent?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada