dissabte, 6 de febrer del 2016

un 6 (de febrer) que són 9

Hola paró,
Anem sumant i portem nou anys sense tu. Ha estat un any on t’he trobat a faltar molt, massa. Si no fos perquè el cel està tan lluny, sé que a l’abril haguessis estat al nostre costat. Ara ja sé, com deia el poeta, que la mort no és morir-se sinó que mori algú estimat.


No puc evitar, mentre t’escric, que s’escapi alguna llàgrima. Però en el silenci noto com m’acarona la teva mà. Sé que et tinc al costat, i quan ho noto una esgarrifança fa que et senti encara molt a prop. El silenci ens permet acostar-nos.

No ho dubto, hi ets, però encara no m’he acostumat a no poder-te veure. Perquè cada any tornen aquells dies tan especials i tu, tu no seus a taula. Em costa imaginar-te absent per sempre. Sé que hi ets, perquè m’envoltes com si encara tinguéssim alguna cosa pendent. Sé que hi ets perquè mai ens has deixat, i et sento intensament sense tenir-te.

   “No et distanciïs;
   el teu estar completa el nostre viure, 
   li dóna plenitud, sentit i força 
   i en fa l'espai en què tot ho podem imaginar perfecte”.


Et trobo a faltar paró.

3 comentaris:

M. Cinta ha dit...

Totes el trobem a faltar, i com dius en dies tant especials com el 25 d'abril del 2015, la seva abseència va ser molt dura.
Les llàgrimes avui són per netejar allò que ens fa nossa però per a veure-hi més clar el camí que ell ens va guiant.
Avui la Montserrat també et troba molt a faltar, per saber si la decissió que haurà de prendre ( si cal ) serà acertada. Sabem que hi ets i que ens ajudaras altra vegada.

Joan ha dit...

Molts cops he parlat d'ell i he trobat a faltar aquella energia i la seva alegria. Una abraçada allà on siguis, company.

Nina ha dit...

Se't troba a faltar, tiet!
Un petó ben fort xq t'arribi allà in siguis ����