Situació: Classe de pràctiques d’una assignatura d’Enginyeria Industrial. Classe “voluntària” (igual que les de teoria! Pot anar-hi qui ho cregui necessari, no són obligatòries per aprovar l’assignatura). Antigament les classes eren de dues hores, ara, la mateixa pràctica, s’ha de fer en hora i mitja. Per tant de feina no en falta.
Ha passat una hora des de l’inici de la sessió. Estic resolent dubtes a un alumne (Alumne 1), i n’apareix un segon que ve del fons de la classe:
Alumne 2: Puc marxar no? No és obligatori fer la pràctica, veritat?
Jo: Sí ,sí, cap problema.
(L’Alumne 2 marxa)
Alumne 1: A aquesta gent no l’haurien de deixar estudiar.
En aquell moment no he sabut respondre i estic convençuda que l’alumne 1 té tota la raó, però m’ha sobtat que ho digues amb tanta convicció i com una imposició o una obligació “no l’haurien de deixar estudiar”
Avui llegia que des de la generalitat es volen començar a fer pagar els rescats de persones imprudents que han necessitat ser salvades pels bombers. I això m’ha fet pensar que una cosa semblant hauria de passar a la universitat.
Majoritàriament no som conscients dels diners que ha de posar l’estat en una universitat pública. El preu de la matrícula és una ínfima part del cost real, i potser per això hi ha quin no dóna cap valor a les classes. Ei! Però que els diners de l’estat venen dels nostres impostos!!!
Quan som acceptats com a estudiants universitaris, estem utilitzant uns diners que la societat aboca en la nostra formació pensant que aquesta formació millorarà després la pròpia societat. Però aquí el compromís sembla que només hi és per una part. Se’t segueixen pagant els estudis facis el que facis, et treguis la carrera en 5, 7 o 11 anys. Però quan algú decideix saltar-se una classe, passar-se unes hores al bar o simplement no estudiar i utilitzar aquest temps pel lleure, és conscient que ens està estafant a tots?
I que consti que això no treu que jo hagi de fer autocrítica i veure per què aquell alumne no estava interessat en acabar la classe, perquè alguna raó devia tenir per marxar! Però sabem que el cas no és tan excepcional i que no depèn exactament del malament que pogués estar fent la classe.
Ens cal haver hagut de treure els diners de la nostra butxaca per valorar allò que rebem?
2 comentaris:
Vols dir que l'estudiant 2, ha tingut mai necessitat de quedar-se en algun lloc sense que sigui obligatori?
Sort que queden estudiants 1, que tenen la mateixa edat, hi són capaços de dir: A aquesta gent no l’haurien de deixar estudiar.
Quan no es fan les coses per convicció, sinó per obligació, quan no tens clar que el que t'estàs jugant és el futur de tota la societat, quan ningú t'ha ensenyat que vius en societat i que el que fas repercuteix a tothom passa el que passa.
Gràcies estudiant 1, per poder seguir creient que ensenyar és un plaer i aprendre també.
Sí, tens raó, segurament la meva resposta cap a l'estudiant 2 hauria hagut de ser:
Que és obligatori fer la carrera?
Que l'estàs fent per obligació?
Publica un comentari a l'entrada