Anar a contracorrent

És molt més fàcil fer el que fan els del teu costat que no pas oposar-s’hi. El cabdal pot ser més fort (seguit per més gent) o més fluix, però per petit que sigui, acostuma a ser el suficientment gran com per no deixar-nos veure-hi més enllà, o fins i tot, per no deixar-nos pensar què és el que nosaltres faríem si aquest corrent no existís.

Però quan un pren les decisions que ell creu, quan s’exposa a un risc i pren una determinació de la que n’està pròpiament convençut, accepta el risc amb valentia. Encara que hagi d’anar a contracorrent és coherent amb ell i per tant pot seguir el seu camí perquè se sent bé amb ell mateix.

Sovint, vivim massa condicionats pel comportament de la resta. Mantenir un criteri propi, i més encara en contra de l’opinió dels altres, sempre ha estat difícil.  Qui s’atreveix a anar a contracorrent i intenta que altres obrin els ulls davant alguna injustícia acostuma a ser obviat i fins i tot ignorat.

Quan els estímuls ens són contraris, cal molta voluntat per seguir pel camí que un creu l’adequat. Però, per què no ens preguntem d’on surten aquests estímuls? Per què ens els creiem i no els posem en dubte?

Per molts propers que ens siguin, potser només són pertorbacions del petit cabdal pel que transitem a contracorrent. Si som capaços de traspassar les parets d’aquest canal, potser descobrim un riu més gran que flueix en el mateix sentit que ho fem nosaltres.

Saber mirar més enllà dels que ens rodegen acostuma a donar bons resultats.

Felicitats Josep Maria!