La paraula ermita ve del grec eremos que vol dir desert. A les primeres ermites hi vivien persones que s’havien retirat a la solitud, que vivien en un erm. Aquesta vida solitària els permetia viure la seva creença religiosa d’una manera molt especial, contemplativa, en l’oració...
Tot i que cap al segle XIII les ermites es van tendir a agrupar en ordes religiosos, les restes arqueològiques segueixen senyalant-nos llocs molt especials. Apropant-nos a aquestes ruïnes és fàcil retrocedir uns quants anys en la nostra ment i pensar en què va fer que algú construís allà una ermita, quin tipus de vida hi devia portar, on conreava, de què s’alimentava, com vivia, què sentia...
Les ermites sempre estan situades en llocs especials, llocs que han despertat l’espiritualitat de les persones, i per això, si seguim el camí que ens hi porta (ara majoritàriament són rutes de senderisme amb més o menys indicacions) segur que arribem a punts d’una bellesa excepcional.
Perquè en una muntanya l’ermita hagués pogut ser construïda en molts llocs, però segur que qui la va iniciar va pensar-s’ho molt abans de decidir-se. Anant a veure una ermita, tenim pràcticament assegurat arribar a un lloc especial, un lloc que afavoreix el recolliment i la introspecció, un desert que permet relexar el nostre cap i simplement sentir. Una experiència que hauríem de fer més sovint.
PD: Foto: Ermita de San Guillerme, avui a Fisterra. Com els deserts, m'ha captivat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada