La notícia d’avui és el reconeixement del Cant de sa Sibil·la i dels Castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de l’UNESCO. Mallorquins i catalans ens hem tornat a donar la mà per mostrar al món que tenim una cultura pròpia que hem de cuidar.
No he tingut la sort de poder sentir en directe el Cant de la Sibil·la igual que mai m’he enfilat castell amunt, però en els dos casos he pogut estar a prop de gent que se sent molt seva aquesta tradició, s’hi emociona i la transmet.
I aquí hi ha la clau. Més enllà de tota declaració institucional, el que realment és important és l’amor que els mallorquins tenen per aquest cant tan singular i l’emoció que els catalans sentim quan comencen a sonar les gralles i s’enlaire el castell.
Perquè qui fa important tan el cant de la Sibil·la com els Castells és la gent que permet que aquestes tradicions segueixin vives, aquells que vagin on vagin expliquen la seva singularitat, la comparteixen amb tota naturalitat... I aquells que tot i no ser ni l’anxaneta del castell ni la Sibil·la la nit de Nadal, des de la rereguarda fan tot allò necessari perquè puguem gaudir, any rere any, d’un cant d’origen medieval la Nit de Nadal o que els dies de festa puguem enlariar la mirada mentre comptem quants pisos té el castell! A tots ells, moltíssimes Felicitats
PD1: Joan Francisco, saps que vindré algun dia a sentir la Sibil·la a Manacor.
PD2: Queda pendent enfilar-me castell amunt, la colla universitària pot ser una oportunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada