No sé ben bé perquè és, però és fàcil comprovar que les coses que les has de fer per algú altre són més fàcils de fer que quan s’han de fer per un mateix. Es cuina millor quan convides a algú que quan és per a tu mateix, la casa fa més goig quan hi ha visites que quan no, tocaràs un instrument amb més motivació quan hi ha un concert que en els assajos...
Segurament aquest és un dels avantatges de conviure en societat. Ens impliquem en alguna cosa i traiem el millor de nosaltres mateixos, però per què ho fem? Per sentir-nos acceptats? Per què és el que s’espera? Per mostrar-nos com ens agradaria ser? Sigui el que sigui, ens motiva més fer qualsevol cosa per algú altre que per nosaltres mateixos.
Però aquest comportament s’ha de posar en una balança. Estar molt bé fer qualsevol cosa pels altres, però i nosaltres? També ens ho mereixem no? Per què no ens cuidem tant com cuidaríem a algú altre? I més diria, si no som capaços de cuidar-nos a nosaltres mateixos, ho estem fent tant bé com ens pensem amb els altres? És allò de “estima als altres com a tu mateix”. Si no ens estimem, podrem estimar als altres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada