Conte de Nadal

Hi havia una vegada, en una masia d’un poble del Pirineu català, una família que estava apunt d’anar a la missa del gall. Però just abans de sortir, el pare se’n va adonar que no es sentia bé amb el que anava a fer. “No crec en l’Encarnació que proclama l’Església” Va dir. “No ho entenc. No entenc l’afirmació de que Déu es fa home. No té cap sentit per a mi. Seria hipòcrita per part meva anar a missa. Aneu-hi vosaltres, us esperaré despert”.

Just després que la família marxés, va començar a nevar. Va mirar per la finestra i va veure com el vent bufava amb força, les volves de neu s’incrustaven als vidres i algunes finestres començaven a batre. Tindrem un Nadal blanc, un Nadal de postal.

De cop va començar a sentir un soroll molt fort. Uns cops que es repetien una i altra vegada. Algú tirava boles de neu a la finestra? Va sortir fora per comprovar-ho però el que es va trobar va ser un estol d’ocells  que en un intent desesperat de trobar refugi intentaven travessar la seva finestra. “Si no els dono aixopluc es moriran” va pensar. Però com puc ajudar-los? Ràpidament va pensar amb l’estable, allà hi estarien calents. Es va tapar i se’n va anar a obrir la porta i els hi va encendre el llum. Però els ocellets no es movien. “Potser una mica de menjar els farà entrar”. Va tornar a la casa i va agafar el pa sec que hi havia, el va tirar per sobre la neu fent un camí que anava des d’on eren fins a la porta de l’estable. Però res. Va començar a moure els braços per espantar-los per dirigir-los cap a l’estable, però els ocells volaven cap a totes les direccions menys la de l’estable il·luminat i calent.

“Em deuen veure com una criatura gegant i terrible” es va dir “i no aconsegueixo transmetre’ls-hi que poden confiar en mi. Si jo pogués ser un ocell només per uns minuts, potser podria conduir-los a la seguretat de l’estable..”

En aquell moment les campanes del glòria van començar a sonar. Es va quedar en silenci, escoltant la bona nova que portaven aquell so. “Ara ho entenc” va murmurar. “Ara entenc perquè ho va haver de fer”.