No en conec els motius, però està clar que en aquest cas els mitjans no justifiquen el fi. Per alguna raó que la majoria de la població no entenem, un conjunt de persones han decidit segrestar les il·lusions dels qui estàvem esperant amb candaletes poder gaudir d’uns dies especials.
A més, ho han fet per la porta del darrera, mentint. És evident que ningú es creu que tots els controladors aeris es puguin posar malalts el mateix dia a la mateixa hora. Però per què si estan tan convençuts de la seva causa no han sigut capaços de donar la cara? Si tenen unes revindicacions a fer, que les facin, però seguint les normes del joc que en aquest cas fixa una democràcia. Existeix el dret a vaga, però cal garantir uns serveis mínims.
Ens imaginem què passaria si tots els hospitals es posessin a vaga sense garantir uns mínims als pacients que tenen ingressats? O si els bombers haguessin decidit, el dia de l’incendi d’Horta de Sant Joan, que no volien treballar?
Sensació d’impotència, d’una il·lusió que s’esvaeix sense que tu hi tinguis res a veure, l’esperança que va desapareixent a mesura que sents les notícies... I com acostuma a passar, hem pagat qui menys culpa en teníem: Els passatgers. Uns passatgers que quan pensem que hem d’agafar un avió ja hem de fer un esforç extra. Pensar en el calçat per aconseguir no treure’ns les sabates al control policial, pensar en posar els sabons en pots petits (tantes ampolles com vulguis però que siguin ben petites!), pensar en veure aigua abans de passar el control, no fos cas que entréssim ves a saber què en una ampolleta d’aigua mineral...
S’ha declarat un estat d’alarma, que la majoria tampoc sabem què vol dir, però el que sí que tots hem notat és com un col·lectiu anomenat “controladors aeris” han canviat el terme aeris per “d’il·lusions”, o més ben dit per desil·lusions.
Gràcies controladors, gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada