Ja ho deien els romans “Mens sana in corpore sano”, però a vegades posem per davant la nostra capacitat intel·lectual i no cuidem el nostre cos.
Tot i que sabem que per mantenir la salut cal mimar el nostre cos, que no hi ha res millor que estar equilibrat mentalment, de cos i d’esperit, sovint descuidem un d’aquests tres pilars.
Un excés en una d’aquestes tres potes del tamboret ens porta a un dèficit en un altre pota, perquè el temps és finit i l’harmonia no és fàcil de mantenir. Però... si en som conscients, per què seguim sense fer-ho? Per què esperem que ens faci mal l’esquena per fer exercici? Per què no deixem l’estrès intel·lectual (com el d’una feina) fins que ens apareix una úlcera d’estómac? Per què esperem les vacances per trobar la nostra estona de relax enlloc de tenir-ho com un hàbit diari? Per què quan hi ha una catàstrofe les esglésies i les mesquites s’omplen de gom a gom?
El punt ideal de la funció noslatres(t)=f(ment,cos,esperit), té una segona derivada negativa. És un màxim local. Quan per mil circumstàncies ens desplaçament una mica d’aquest punt ideal, ens comencem a allunyar del punt d’equilibiri (aquest punt que sempre hauríem de buscar), i comencem a caure pendent avall... I clar, ja se sap, pujar una muntanya costa molt més que baixar-la rodolant! Però i el plaer d’arribar al cim d’una muntanya? Eureka! El plaer de l’esforç!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada