He tingut la sort de rebre una formació religiosa on els valors humans són el més important. Una formació que no m’ha estat imposada sinó proposada, que no m’ha absorbit sinó que m’ha convidat a seguir un camí.
Avui en dia, però, quan una es confessa creient li cauen una allau de prejudicis que, en el millor dels cassos, implica hores de diàleg (molt interessant, per cert) però que també pot implicar un distanciament immediat. S’acostuma a veure la religió com un conjunt d’hàbits i costums (alguns d’ells incomprensibles) que fan aquells que la professen, però en realitat la religió és molt més difícil d’explicar que tot això.
La fe és alguna cosa interna que afecta a la manera de ser i de fer. Aquesta manera de viure l’espiritualitat queda sovint tapada per d’altres que, segurament per ser més extremes, tenen més publicitat.
Però darrera dels grans titulars també hi ha una Església que no condemna sinó que compren, que no jutja sinó que escolta, que no atemoreix sinó que dóna esperança, una fe alegre, una Església de colors, que ajuda, compromesa... L’Església de les imposicions, de la condemna, de les negacions (a l’homosexualitat, al divorsi, a la sexualitat), de l’opinió única i intocable, dels judicis sense escoltar... desapareixerà com ho fa la flama de l’espelma quan es quedant sense ble.
Temps al temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada